Joc en línia: una addicció imparable

Joc en línia: una addicció imparable

Bombardeig d’anuncis, proliferació de salons i facilitat per a jugar des de qualsevol lloc les 24 hores. Segons la memòria de 2018 de la Direcció General del Joc, el negoci de les apostes arriba al 3,1% del PIB nacional i té una repercussió directa en les arques públiques mitjançant la recaptació d’impostos. Unes dades que han anat creixent des de l’autorització dels locals d’apostes el 2008 i la del joc en línia el 2012.

El debat sobre la relació d’aquest auge amb l’augment de la ludopatia és cada vegada més visible, i també l’oposició a aquesta activitat per part de les associacions veïnals i els col·lectius de professors de secundària. Però fonts del sector mantenen que la prevalença de la dependència a Espanya no ha variat des dels anys setanta. Malgrat tot, tant psiquiatres i psicòlegs de referència com organitzacions de consumidors o la Federació de Jugadors Rehabilitats es mostren recelosos amb aquesta afirmació i asseguren que l’expansió de l’activitat provoca un increment de la ludopatia sense precedents. Es tracta d’una patologia reconeguda per l’Organització Mundial de la Salut (OMS) i catalogada al Manual de l’Associació de Psiquiatria Americana (DSM-IV) com una “addicció sense substància” en la qual es desencadena una pèrdua de control dels impulsos amb conseqüències greus en la vida de les persones.

Ludòpates abans de fer 18 anys

La incitació pel premi apareix en edats cada vegada més joves, com assenyala una recerca recent de l’Institut de la Joventut (Injuve). “Fa uns anys, els casos de joves ludòpates eren anecdòtics. Però ara l’augment és exponencial. Arriben a consulta fins i tot en grups d’amics”, comenta Guillermo Ponce Alfaro, psiquiatre expert en addiccions de l’Hospital 12 d’Octubre de Madrid.

A més, actualment els locals d’apostes són un element propagador. “Encara que sigui paradoxal, els webs de jocs d’atzar solen tenir restriccions efectives per a limitar-ne l’edat. Però als locals, les normes d’entrada són molt laxes, encara que oficialment difonguin que no hi permeten l’entrada a menors. I recorren a tota mena d’estratègies perquè s’hi estiguin el màxim temps possible: per exemple, se’ls convida o se’ls ofereix menjar i beguda molt barats. A això, s’afegeix l’element de reforç social dels grups d’amics que acudeixen al local”, explica Ponce.

La manca de restriccions es fa notar en les anomenades “llistes de prohibits”, una mesura nascuda el 1977 i gestionada pel Ministeri d’Hisenda i les comunitats autònomes per a la inscripció voluntària dels ludòpates en un registre confidencial que els impedia l’entrada a bingos i casinos: “Un mecanisme que sempre havia estat molt eficaç per a evitar recaigudes en la prevenció de dependència a aquesta activitat, però que ara ja no existeix amb les noves cases de jocs”, aclareix el doctor.

La proliferació d’aquests espais en molts barris ha comportat la transformació de les sales tradicionals de recreatius de jocs arcade i billars en locals on les cerveses tenen un preu més baix de l’habitual i, en general, és habitual poder gaudir del futbol de pagament, gratis i en pantalla gran. Tot això mentre s’arrisquen diners en centenars d’apostes combinades sobre competicions en viu o pendents de disputar en qualsevol punt del planeta, des del futbol fins a les carreres de llebrers irlandeses. A més, les ofertes de les cadenes per a provar sort sense comprometre diners converteixen les apostes esportives en una activitat molt diferent de les travesses tradicionals.

Un problema de gènere

Quan es parla de dependències, la percepció i major estigma que pateixen les dones amb aquesta patologia implica un secretisme més alt en el desenvolupament de l’addicció i, per tant, més dificultat per a acudir a centres de rehabilitació. Treballs com l’informe Joventut i Jocs d’Atzar, de l’Institut de la Joventut (Injuve), insisteixen que tradicionalment els homes han tingut sempre una predisposició més gran al joc. Però això no vol dir que no hi hagi dones ludòpates. Segons estimacions de la Federació Espanyola de Jugadors d’Atzar Rehabilitats (FEJAR), un 30% de les addiccions al joc recauen en dones, encara que la xifra de les que requereixen atenció clínica no arriba al 15% del total. D’altra banda, grups de professors de secundària i associacions veïnals adverteixen que l’accés dels joves a aquesta activitat no és un problema exclusivament masculí, i això planteja la necessitat d’abordar tant la prevenció com els trastorns addictius des de la perspectiva de gènere.

De la diversió a l’obsessió

Però no tots els jocs d’atzar tenen la mateixa capacitat addictiva. La immediatesa de resultats, fet que no es dona en les travesses ni en la loteria, és el que fonamenta la ludopatia. És la mateixa raó que explica l’addicció a les escurabutxaques. L’espiral de pèrdua de control és el que la psiquiatria denomina “joc problemàtic”, situació en què l’individu desenvolupa una obsessió per aconseguir diners que va enredant el dia a dia i que, amb freqüència, passada la majoria d’edat s’estén a altres modalitats, com les plataformes de joc en línia, les màquines escurabutxaques, el pòquer o els casinos. “Perden el control del que gasten i es va generant un problema que s’amplifica en les primeres experiències laborals, quan ja tenen més capacitat econòmica”, afegeix Ponce. Amb l’asfíxia dels deutes entren en escena els prestadors i les empreses de crèdits ràpids. A aquest laberint, cal sumar-hi un sentiment de culpabilitat i desesperança creixent i obsessiu pel deteriorament de la situació econòmica familiar.

L’explosió i intensificació recent dels jocs d’atzar posa en evidència la necessitat de campanyes informatives per a prevenir-ho. El psiquiatre Guillermo Ponce destaca símptomes i consells per a saber actuar davant d’aquesta addicció.

Com es pot prevenir

• Informació. Les famílies han d’informar els fills i advertir-los dels riscos, com fan amb els temes de drogues. Això és especialment important en entorns d’aficionats a les competicions esportives, pel vincle dels impactes publicitaris en partits i tertúlies.
• Evitar el “biaix de coneixement”. És a dir, la falsa percepció que saber d’esport pot portar a la victòria en els jocs d’atzar. El negoci de les apostes es fonamenta en les pèrdues dels apostadors i convé recordar que a Espanya hi ha sentències que proven com algunes empreses imposen limitacions als jugadors quan aconsegueixen un cert nombre de triomfs.

Com es pot detectar

• Senyals de l’addicció. En persones adultes, els indicadors són els canvis d’humor, l’actitud fugissera envers la família, problemes de liquiditat… En adolescents i joves, els canvis d’humor són normals i no disposen d’autonomia financera, moltes vegades no es gasten més de 5 euros al dia perquè són tots els diners de què disposen, però això no vol dir que no hi hagi un problema. “Si abans s’encapritxaven d’algun article concret, com ara mòbils o roba esportiva, ara demanaran directament els diners als pares argumentant que volen comprar-s’ho ells mateixos”, aprofundeix Ponce.
• Aparició d’una avarícia cridanera. No presten diners a germans i cada vegada en demanen més, restringeixen compres o lleure i venen les possessions a Wallapop. El psiquiatre del 12 d’Octubre destaca, a més, la importància de parlar amb els fills sobre les activitats de lleure que fan amb els amics i de conèixer a què destinen els diners que se’ls dona.

Com es tracta

• El primer pas. La ludopatia està associada a l’estigma, això explica que només un percentatge molt petit d’afectats busqui la rehabilitació. Però no és qüestió d’investigar centres per Internet ni tractaments cars, com explica el doctor Ponce. El primer pas ha de ser anar al metge de capçalera que, depenent de cada comunitat autònoma, el derivarà a una unitat de salut mental o a una àrea d’addiccions.
• On cal anar. A la Federació Espanyola de Jugadors d’Atzar Rehabilitats (FEJAR), que solen estar disponibles pràcticament les 24 hores del dia. També es pot assistir a les seves reunions com a reforç de les consultes. “Els tractaments funcionen bé en un percentatge ampli de casos i no necessiten ni internaments ni limitacions per a treballar, estudiar o portar una vida familiar”, conclou l’expert.

El debat de la regulació

La multiplicació de les cases d’apostes creix a totes les localitats espanyoles, a capitals de província i zones rurals. Al mateix temps, des d’associacions veïnals i col·lectius de professors de secundària s’insta les autoritats a crear un marc regulador similar al dels estancs o les farmàcies. La regulació i supervisió de les cases d’apostes correspon a cada comunitat autònoma. Des de les associacions d’afectats destaquen la dificultat d’establir una estimació real del nombre de locals, ateses les diferents llicències de què solen fer ús. La seva proliferació, sobrerepresentada a les zones més vulnerables, o la seva proximitat a centres de secundària, es troben en debat permanent, igual que la presència publicitària. Guillermo Ponce, psiquiatre especialitzat en addiccions, destaca, a més, el paper legitimador dels anuncis, lligats a estrelles de l’esport i a la majoria d’equips de la Primera Divisió, i dissipa en l’espectador la percepció de risc de l’activitat. De la seva banda, des de la Direcció General d’Ordenació del Joc, dependent del Ministeri d’Hisenda, el web informatiu Juega bien apel·la des de 2013 al “joc responsable” com a mesura de prevenció. Una perspectiva no compartida pels experts en ludopatia. “Qui ha d’assumir la càrrega de la responsabilitat és l’Administració, controlant l’oferta, la publicitat i l’accés a aquests serveis. És un missatge inacceptable a molts nivells, sobretot, perquè nega la capacitat addictiva del joc i afavoreix una sèrie de distorsions cognitives que seran clau en el desenvolupament de l’addicció, com el cercle viciós de la culpa, centrat en la irresponsabilitat i que en fa més difícil el tractament”, apunta Guillermo Ponce.