Al segle XXI, què mou una persona a explorar el món desconegut?
No puc donar una explicació lògica de per què em fique en això. És una qüestió visceral, una cosa que neix en tu i que ho deixes créixer. T’enganxa. S’uneix l’esport, la filosofia de vida, la curiositat científica. Tampoc no hi ha raons molt profundes. És més senzill del que puga semblar. M’agrada.
De primer va arribar al pol Nord i després va anar al Sud. Coincidència?
El projecte del pol Nord va ser una iniciativa d’un grup d’amics. Vam pensar que no tot està escrit, que hi ha reptes personals i col·lectius que et pots plantejar i complir, i convertir una il·lusió en un record. Nosaltres volíem arribar al punt de gir de la Terra. Mai oblidarem el moment en què l’helicòpter que ens va deixar sobre l’Àrtic va desaparèixer a l’horitzó. Ens vam mirar i vam dir: “Bé, ja està, ara fem el que dèiem que volíem fer”.
I a l’Antàrtida?
Vaig ser convidat per Ramón Larramendi, l’ànima mater de l’expedició i polarista reconegut internacionalment. Un dels tres millors del món, per fer-nos una idea. Travessar la zona d’inaccessibilitat de lAntàrtida valent-se d’un catamarà i del vent era una idea que li va sorgir en les seues travessies amb els esquimals. Feia anys que pensava fer-ho, i posar-ho en marxa li va costar alguns anys més. No només és difícil aconseguir el finançament, també cal complir una sèrie de requisits burocràtics que s’eternitzen. Es tracta d’un lloc que és terra de ningú, però en el qual les principals potències tenen molts interessos.
Eren conscients de la complexitat de l’objectiu?
Érem conscients que el repte era difícil: sense avituallament, sense suport extern, usant el vent com a motor… A més, ens vam trobar amb problemes afegits. Topogràficament semblava un espai pla, però hi ha aquelles irregularitats, els “astruguis”, monticles de més de dos metres durs com el formigó dissimulats en un blanc total. El perill de naufragar és molt real. Es pot trencar el trineu i sofrir un accident. Fins i tot pots perdre un company i no adonar-te’n fins passat un temps…
Durant els més de dos mesos de la travessia, què va ser el més dur?
El fred. Vam arribar als 50 graus sota zero. Era fonamental mantenir la calor del cos. Comptes que els dits i la cara patiran, però mai pots perdre graus al tronc, on estan els òrgans vitals i, de fet, el mateix organisme es regula. Si sent fred deixa d’escalfar les extremitats. Quan feia bo, gaudíem de 35 graus sota zero. Però el problema no ets només tu. A menys 40 graus no funciona res. Els materials no treballen bé, tot moviment es fa més maldestre, si et treus un guant els dits es cremen gairebé automàticament. El fred és una sensació que no t’abandona. La sents tota l’estona. No es passa mai.
I viure les 24 hores del dia amb sol, no despista?
Molt. És difícil marcar-se horaris. A més, tampoc tens clar en quina hora estàs perquè constantment creues meridians. Nosaltres anàvem amb el propòsit de ser ordenats i no ho vam aconseguir. Has de forçar-te a dormir, però el deure de descansar entra en lluita amb l’ansietat d’avançar i d’aprofitar el vent.
Es frega el límit de les forces físiques, però com es protegeix l’estabilitat mental?
El cos humà reacciona d’una manera inesperada. En situacions límit se supera. Una altra cosa és que, sense necessitat vital, tingues el valor d’arribar al límit, però si estàs mínimament preparat actues d’una manera molt superior a la que tu mateix esperes de tu. Jo, el que més temia era no poder dormir. Recorde les nits dels meus fills quan eren petits, i ho passava malament. L’endemà no era persona. Amb tot i això, al pol vam arribar a estar 48 hores sense tancar els ulls i ens havíem d’obligar a dormir.
Com és la relació de l’equip?
L’equip no es qüestiona. Mai està en perill. Aquesta és la clau per a aconseguir un objectiu. No en parles. Només treballes, hi ha moltes coses per fer: cosir, fer el menjar, menjar, fondre aigua, dirigir l’estel, vigilar l’horitzó. Volíem cobrir la major distància mai recorreguda en un medi extrem i en una localització desconeguda! Això només es fa en equip.
Per què en trineu?
L’àmplia experiència de Larramendi a l’Àrtic va evidenciar una cosa: el trineu esquimal és el vehicle més eficaç per a navegar pel gel i la neu, per la senzilla raó que sempre es pot arreglar. Es tracta, al cap i a la fi, de fustes enganxades amb cordes. Però necessitàvem també alguna cosa que ens donés energia, i per a això teníem el vent. D’aquí va sorgir l’estel. Després calia veure si l’invent funcionaria. Si sóc sincer, no teníem ni idea de si el projecte era viable. Estàvem convençuts que sí. Però podíem equivocar-nos.
En aquests temps en què tot es mesura en termes de productivitat o de consistència, per a què serveix aquesta gesta, més enllà de la satisfacció personal o la fita esportiva?
D’alguna manera hem qüestionat la forma en què s’està endinsant a l’Antàrtida. Se serveixen de vehicles eruga i avions que necessiten gasolina. Un espai verge, l’últim segurament que queda a la Terra, ha de ser investigat. Per què no fer-ho aprofitant energies alternatives al petroli? Per què no ser coherents amb tota aquesta propaganda del desenvolupament sostenible? Volíem demostrar que el catamarà -fustes, cordes i vent- serveix per a la ciència, la de postulats més avantguardistes. L’any que ve és l’Any Polar Internacional i hi ha molts projectes en marxa, però em tem que pocs se serviran d’energies alternatives. Tot i així, hem evidenciat que la força del vent i els materials nobles donen solucions molt extremes.
És fàcil tornar a la vida quotidiana?
Tornar a la calor i al menjar no costa res. En el nostre cas, la travessia al trencaglaç va ser beneficiosa. Vam tenir la sort de tenir un mes per a recuperar-nos físicament i mentalment, deixar enrere l’aventura i tenir ganes d’explicar-la. Aquest període ens va servir per a ubicar-nos de nou en la societat. També va ser positiu per a les nostres famílies. Es van estalviar veure’ns amb 18 quilos de menys, amb al cara quarterada i nafrada per les congelacions.
Ha sigut gerent d’un hospital a Rwanda, en un ambient prebèl·lic. Quin record li resulta més dur de repassar?
Sens dubte, l’antic Zaire. Fer qualsevol cosa a Rwanda és un dels majors reptes de l’ésser humà. Allí vivia en una situació contínua d’estrès. És un estrès que et porta a donar el 100% de tu, oblidant-te de tu. Però va ser una cosa temporal. Vaig haver d’anar-me’n perquè la meua dona estava embarassada i havien assassinat cinc espanyols sense cap causa aparent. Ara la meua vida és aquí, on la meua dona i jo hem construït una família. Rwanda ocupa un espai important en la meua persona, però jo vaig optar per no viure allí, i quan prens aquesta decisió és radical. No dóna lloc a l’enyorança, encara que el vincle preval: intente ser coherent amb els ensenyaments que en vaig treure.
12 de gener de 2006. Un trencaglaç rus atraca al litoral sud-est de l’Antàrtida. Es disposa a esperar la crida de l’equip format per Ignacio Oficialdegui, Ramón Larramendi i Juanma Viu. L’hora acordada: les cinc de la tarda. La sala de comunicacions a bord no rep cap senyal. No poden prolongar massa l’espera. Per als russos això és un alto en el camí, perquè la seua missió és arribar a la base científica a 30 dies de navegació.
Fa 63 dies que l’Expedició Transantàrtica Espanyola va partir del nord del continent amb la missió de travessar l’única zona de la Terra sense explorar. Ningú, mai, ha arribat als dos punts d’inaccessibilitat del pol Sud sense ajuda externa ni suport mecànic. Es tracta dels llocs més allunyats de la costa, tant la continental com la que inclou les barreres de gel, situats a uns centenars de quilòmetres al nord del pol Sud geogràfic -el punt de gir terrestre- en els quals no hi ha vida, ni tan sols bacteris. El fred supera a l’hivern els 60 graus sota zero. Ara és estiu i les temperatures voregen els 35 graus per sota del mercuri. En aquestes condicions, amb dies sense nit (el sol no es pon en les 24 hores), l’expedició s’ha proposat recórrer 4.500 quilòmetres valent-se només d’un catamarà fabricat artesanalment amb fusta i cordes. El vehicle es mou gràcies a l’acció del vent, transportat per un estel que l’arrossega pel gel. Estan convençuts que aquest és el millor mitjà per a recórrer els pols i que l’èxit de la missió revolucionarà les expedicions polars d’investigació i les esportives, gràcies a la seua combinació de desenvolupament i sostenibilitat.
El rellotge marca les 19 hores. La tripulació russa concentrada en coberta mira l’helicòpter preparat per a sobrevolar el gel que a manera d’anell rodeja l’Antàrtida i recollir als expedicionaris. Al pont, els rostres es torcen cada vegada en major preocupació. No hi ha senyal dels polaristes.
Ignacio, Ramón i Juanma han fet el més difícil. Han suportat freds extrems, dies descoratjadors on el vent desapareixia i els deixava encallats. Han aconseguit sortejar els monticles de més de 3 metres d’alçada i durs com el ciment que queden dissimulats en l’horitzó blanc, però que es multipliquen al camí, i el que semblava una estepa es trunca en un mar glaçat amb grans onades immòbils, els “astruguis”. Han batut el rècord de distància antàrtica recorreguda en un dia, la jornada que van fer 311 quilòmetres. Però quan se saben triomfadors i tan sols resten unes hores de navegació, s’adonen que no saben on ni quantes milles fa que han perdut la ràdio balisa, les plaques solars, el material filmat, la tetera per a desgelar l’aigua i més coses que no poden aturar-se a enumerar.
Són conscients que el trencaglaç rus els esperarà fins a l’hora acordada, però que no podrà demorar la marxa molt més. Segurament ja haurà atracat. No poden comptar amb la base francesa (uns dies abans els van negar ajuda), ni amb els italians (més diplomàtics, es van limitar a no respondre les seues crides). Però no poden acabar la travessia i perdre el material. Decideixen assegurar el que els queda de catamarà i aprofitar les empremtes per a anar a la recerca del material perdut. Dues hores. No caminaran més. I els tres junts. Si no aconsegueixen trobar els embalums passat aquest temps, retrocediran. Es posen en marxa. Tres hores més tard albiren a la llunyania alguna cosa que no és blanca. Han trobat el que es va perdre. Ara cal afanyar-se molt. Els russos poden anar-se’n. I llavors& Millor no pensar en llavors.