Nutritius i calòrics
Totes elles es comercialitzen amb un pes net de 300 grams en el moment de l’envasat i contenen 16 talls embolicats individualment amb cel·lofana transparent. El preu oscil·la entre les 656 pessetes el quilo de Hochland i les 800 pessetes el quilo de Reny Picot. El formatge en talls és, en realitat, un formatge fos. S’obté per mòlta i/o barreja, fusió i emulsió amb tractament tèrmic d’una o més varietats de formatge amb o sense l’addició d’agents emulgents, llet i altres lactis i productes alimentaris.
Són bastant energètics (unes 275 calories cada 100 grams), a causa del seu contingut notable en greix (al voltant del 20%) i el nivell mitjà de proteïnes (entre el 13% i el 18%, molt inferior al dels formatges curats).
Com la majoria dels lactis, aquests formatges en talls constitueixen una font de calci excel·lent. També és destacable el seu aportament de vitamines A, D i E.
Però alguns consumidors han de moderar la ingesta d’aquest producte pel seu important poder calòric i pel seu contingut en sal i colesterol. D’altra banda, totes les mostres analitzades presenten un bon estat microbiològic (per la qual cosa són perfectament aptes per al consum) i un etiquetatge correcte i complet.
L’anàlisi de laboratori ha detectat només una irregularitat: La Lechera i Lonchetas presenten un percentatge de matèria grassa respecte de l’extracte sec (que queda després d’eliminar l’aigua) una mica inferior al mínim establert per la normativa de formatges grassos, aquesta última denominació l’adopten les sis mostres. Les de Lechera i Lonchetas, per tant, serien formatges “semigrassos”. La resta dels paràmetres que fixa la norma (extracte sec total i lactosa) són correctes a les sis mostres. Quant al conservant (àcid sòrbic), tots els formatges comparats l’utilitzen però en quantitats inferiors al màxim permès.
Al tast van destacar El Caserío i La Lechera amb 7 punts, seguits de Hochland i Tranchettes que van obtenir 6 punts. La mostra més mal qualificada va ser la de Reny Picot, amb només 3 punts, pel seu poc sabor de llet i l’escassa cremositat. Lonchetas va aconseguir un aprovat.
La millor relació qualitat-preu correspon a Hochland, ja que tot i ser el formatge en talls més barat dels comparats (surt a 656 pessetes el quilo), té una composició nutricional correcta, compleix en tot amb la legislació i obté un resultat satisfactori en el tast. Una mica més cars, però també més saborosos, El Caserío i Tranchettes també són opcions interessants.
Els sis es denominen “formatge fos gras per estendre”. D’acord amb el que estableix la legislació, perquè es tracti d’un producte d’aquest tipus el seu extracte sec total (que queda una vegada eliminada la humitat) ha de ser superior al 40% i inferior al 50%. Tots els que s’han analitzat són formatges fosos per estendre, ja que els valors sorgits de l’anàlisi es mouen entre un 45% i un 48%. Però perquè aquest formatge sigui “gras” el percentatge de matèria grassa sobre extracte sec total (MG/EST) s’ha de trobar entre el 45% i el 60% i els valors trobats en aquesta prova estan dins d’aquest rang només en quatre mostres. L’excepció la representen les mostres analitzades de La Lechera i Lonchetas que van donar un 44% i 43% de MG/EST, respectivament, per la qual cosa a tots dos els correspon la categoria comercial “semigrassos” i no la de “grassos” com indica la seva etiqueta.
Atenent al greix total, les sis mostres contenen entre un 21% i un 23% de greix. El contingut gras d’aquests formatges és bastant inferior al del manxec, de bola, Emmental, etc., i el seu tipus de greix és principalment saturat (més de la meitat) i monoinsaturat. Quant al colesterol, els formatges en tall (dada bibliogràfica) tenen uns 95 mil·ligrams d’aquesta substància per cada 100 grams de producte, una quantitat molt important si es compara amb els 14 mil·ligrams per cada 100 grams propi de la llet. Preneu nota els qui patiu per mantenir a ratlla el nivell de colesterol i restringiu el consum d’aquests formatges.
Aquest aliment és proteic: aporta entre un 13% i un 18% de proteïnes. El que més en conté és Lonchetas i el que menys Tranchettes. Són, en tots els casos, proteïnes d’alt valor biològic ja que procedeixen de la llet. El seu contingut és similar al del formatge de Burgos, però inferior al d’altres formatges curats, com el Manxec, que té al voltant d’un 35% de proteïnes.
D’altra banda, els hidrats de carboni suposen només entre un 4% i un 7% de l’aliment més que als formatges curats ja que aquests perden lactosa (principal hidrat de carboni de la llet) durant el procés de maduració. Als formatges fosos, el contingut en lactosa serveix com a referència i límit per a l’addició permesa d’alguns ingredients diferents del formatge (nata, mantega, llet en pols…) en l’elaboració del producte. La lactosa dels formatges fosos no ha de superar el 6%. Cap mostra no assoleix aquest valor i, per tant, tots són correctes en aquest apartat. Una vegada comprovat el baix contingut en hidrats de carboni, cal buscar la responsabilitat de les nombroses calories que aquest producte aporta en altres elements: el greix i les proteïnes. El poder energètic d’aquests formatges varia molt poc, entre 265 i 282 calories per cada 100 grams de producte. Òbviament, els qui controlen la ingesta de calories han de racionar el consum de formatges en talls. El mateix hauran de fer aquells que sofreixen d’hipertensió, ja que aquests formatges són salats: el seu contingut en sodi es mou entre l’1% de Tranchettes i el 2% de La Lechera. La norma permet l’addició de sal d’acord a “bones pràctiques de fabricació”.
Com la resta dels derivats lactis, aquests formatges en talls contenen molt de calci, un mineral que, com se sap, exerceix un paper fonamental en la formació i el desenvolupament dels ossos i en la prevenció de l’osteoporosi. La quantitat de calci de cada mostra dependrà del tipus de formatges i dels productes lactis que s’han barrejat en l’elaboració del producte. Entre les sis mostres, destaca La Lechera perquè és la que més calci aporta, amb 492 ppm (parts per milió) i, en el sentit contrari, Tranchettes amb 305 ppm de calci. Una simple operació matemàtica ens revela que dos talls de formatge fos (36 grams de producte) aporten al nostre organisme una quantitat de calci equivalent a la que proporciona mig got de llet (120 mil·lilitres). Ara bé, el manxec curat aporta entre dues i tres vegades més de calci que els formatges en talls. És important també el contingut de fòsfor, potassi i sodi en aquests formatges, que depèn del mode d’elaboració. Així mateix, aporta bastants vitamines A, D i E, com també quantitats moderades de B1, B2, B6 i B12.
Tal com reconeixen a la seva etiqueta, totes les mostres utilitzen sòrbic (E-200, E-202) com a conservant. Les quantitats oscil·len entre 1300 ppm i 1790 ppm, sempre per sota del màxim permès (2.000 ppm). Altres additius que s’esmenten a les etiquetes són sals fundents i estabilitzants (àcid cítric E-330, citrat sòdic E-331, fosfat de sodi E-339, difosfats E-450, polifosfats E-452). La funció de les sals fundents és reordenar les proteïnes que conté el formatge de manera dispersa, amb la qual cosa es produeix la distribució homogènia del greix i altres components. Els estabilitzants permeten de mantenir l’estat físic-químic de l’aliment. Tots aquests additius són permesos.
D’altra banda, els microbiòlegs han buscat a les sis mostres, amb les tècniques de laboratori pertinents, E. coli, salmonel·la, listèria, S. areus i coliformes totals. En cap d’elles es va registrar salmonel·la ni listèria (gèrmens patògens) i el recompte d’E. coli, S. areus i coliformes totals va ser inferior al tolerat. Per tant, totes les mostres presenten un bon estat higienicosanitari i són aptes per al consum. Per conservar aquests formatges en talls en bon estat és necessari conservar-los en fred.
Totes les mostres presenten unes etiquetes correctes que inclouen totes les dades obligatòries: denominació, contingut net en envasar, nombre d’unitats, percentatge de matèria grassa sobre extracte sec total, número de lot, data de consum preferent, llista d’ingredients, condicions de conservació, nom i adreça del fabricant.
El contingut net que s’ha d’indicar a l’etiqueta és el del producte en el moment del seu envasat. En totes les mostres el pes net declarat era de 300 grams. Al comparar-lo amb el pes mesurat al laboratori es va constatar que el pes real de Lonchettas era superior a l’anunciat, mentre que per a les altres mostres el real va ser lleugerament inferior al declarat (entre 2 i 6 grams, segons les mostres). Això no obstant, tots els formatges es van mostrar correctes respecte al pes ja que en cap superava la tolerància permesa. Hochland, La Lechera, Reny Picot, El Caserío i Tranchettes porten adjunta a la seva etiqueta una taula amb informació nutricional del producte, les dades del qual són coherents amb les de l’anàlisi de CONSUMER
En el tast d’aquests formatges s’ha valorat el color, l’elasticitat, el sabor i la textura en boca. Els dos últims van ser els paràmetres que van incidir més decisivament en la qualificació final de cada mostra. Els tastadors van mostrar les seves preferències pels formatges de sabor intens, cremosos i amb una adherència intermèdia al paladar. No es va concedir massa importància al color i es va entendre desitjable que el tall fos elàstic i no es trenqués a l’obrir el seu embolcall individual de cel·lofana.
El Caserio i La Lechera, tots dos amb 7 punts, van ser els més ben valorats. Hochland i Tranchettes van obtenir 6 punts. Lonchetas va obtenir una qualificació més discreta, 5 punts. El seu sabor no massa intens i l’escàs gust de llet la justifiquen. És, a més, poc cremós i de baixa adherència i la seva textura poc elàstica feia que els talls es trenquessin amb facilitat. Però la mostra que menys va agradar va ser la de Reny Picot, que va obtenir 3 punts. El seu sabor va ser el que es va valorar pitjor, per poc intens i d’escàs gust de llet. A més, patia d’una cremositat insuficient a la boca. Finalment, es va demanar als membres del grup de tast de CONSUMER que prenguessin nota del nombre de ruptures que sofrien els talls de cada mostra en el moment que es retirava la cel·lofana que les cobreix. La conclusió va ser que els formatges més cremosos (Tranchettes, El Caserío i Hochland) eren els més fràgils. El 65% dels tastadors va mostrar la seva preferència perquè els talls no es trenquessin, mentre que la resta amb prou feines va concedir importància a aquest aspecte.
En síntesi
En síntesi
- S’han analitzat sis mostres de formatge en talls: La Lechera, Hochland, Lonchetas, Reny Picot, Tranchettes i El Caserío, amb un pes net de 300 grams i amb 16 talls embolicats individualment. És un formatge fos que procedeix d’una o més varietats de formatge i que pot contenir agents emulgents, llet i d’altres productes lactis i alimentaris.
- No són barats: costen entre 656 pessetes el quilo de Hochland i 800 pessetes el quilo de Reny Picot.
- Són bastant energètics (unes 275 calories cada 100 grams), a causa del seu contingut en greix (superior al 20%) i proteïnes (entre el 13% i el 18%, molt menys que els formatges curats). Són una font de calci i vitamines excel·lent.
- El seu poder calòric i el contingut en sal i colesterol aconsellen que les persones obeses, hipertenses i aquelles que controlen el seu colesterol es mostrin moderats en el consum d’aquests formatges.
- Són un producte ben elaborat, que respecta el que estableix la normativa. Només una irregularitat: dues mostres no tenien (per poc) el greix suficient com per declarar-se “grassos”. Serien “semigrassos”.
- Al tast van destacar El Caserío i La Lechera, amb 7 punts. La mostra més mal qualificada va ser la de Reny Picot, amb 3 punts, pel seu poc sabor de llet i l’escassa cremositat. La millor relació qualitat-preu correspon a Hochland, el formatge en talls més barat dels que s’han comparat.
Una per una
Un per un, sis formatges fosos en talls
Hochland
- 300 grams nets. Surt a 656 pessetes el quilo, el més barat. La millor relació qualitat-preu.
- Bona composició nutricional, tot i que n’hi ha d’altres que tenen més calci.
- En tast, 6 punts: “Color groc, sabor no massa intens, gust de llet apreciable, cremós, adherència intermèdia”.
El Caserío
- 300 grams nets. Surt a 702 pessetes el quilo. Una opció interessant.
- Bona composició nutricional, tot i que n’hi ha d’altres que tenen més calci.
- En tast, 7 punts, un dels dos millors: “Sabor suau, el més cremós, elevada adherència”
Tranchettes
- 300 grams nets. Surt a 736 pessetes el quilo. Una altra alternativa interessant.
- És el de menys proteïnes i calci, però també el menys salat.
- En tast, 6 punts: “Lleugerament groc, sabor molt intens, bon sabor de llet, molt cremós, elevada adherència”.
La Lechera
- 300 grams nets. Surt a 790 pessetes el quilo.
- La mostra estudiada era de formatge “semigràs”: No assoleix (per molt poc) el 45% de matèria grassa sobre extracte sec que indica la norma per als formatges grassos. És el que més calci aporta, però també el més salat.
- En tast, 7 punts, un dels dos millors. “El sabor més intens, apreciable gust de llet, cremositat intermèdia, adherència baixa”.
Lonchetas
- 300 grams nets. Surt a 717 pessetes el quilo.
- La mostra era formatge “semigràs”: no assoleix (per poc) el 45% de matèria grassa sobre extracte sec que s’exigeix als formatges grassos. Un dels menys salats. El de més calci.
- En tast, 5 punts: “El més blanquinós, poc elàstic, escàs sabor de llet i poc intens, poc cremós i baixa adherència”
Reny Picot
- 300 grams nets. Surt a 800 pessetes el quilo, és el més car.
- Composició nutricional mitjana. El que té més greix (per poc). El segon més salat (1,9% de sal).
- En tast, el pitjor: 3 punts. “Blanquinós, sabor poc intens i escàs sabor de llet, baixa cremositat i adherència”.