La por irracional i incontrolable pot superar-se.
Sent vostè pànic a volar, o potser a les serps, els ratolins, les aranyes, les tempestes, a pujar en un ascensor, a sortir al carrer, a estar-se en una aglomeració, a parlar en públic o a volar amb avió? No és gens rar. Les fòbies estan molt esteses entre nosaltres i hem de partir del fet que la por és, en certa mesura, necessària per sobreviure. El temor al que ens pot fer mal o a allò desconegut protegeix els éssers humans i els evita patir molts mals. La por, en principi, és psicològicament sana i del tot necessària per garantir la seguretat de les persones. Però, com la resta de les pulsions personals, pot viure’s de manera insuficient o exagerada. Quan l’individu no sent aquest recel que l’anima a protegir-se de les circumstàncies que poden comportar algun perill, corre el risc de no percebre en la justa mesura aquest perill i s’exposa, per tant, a sofrir danys als quals les persones prudents estan menys exposades. És el cas del nen que encara no ha après a mesurar els riscos o de l’adult immadur intel·lectualment o afectivament que s’exposa al perill de forma temerària. Ara bé, la por excessiva o irracional de situacions considerades generalment innòcues mereix una reflexió a fons per part de qui la pateix. Això són precisament les fòbies i certes manies: un temor excessiu, incontrolable i de vegades sense causa coneguda, davant determinades coses i situacions.
La fòbia és una por exagerada i persistent que indueix la persona a evitar la situació que la produeix i que l’atemoreix de tal manera que interfereix negativament en la seva qualitat de vida. Els qui pateixen fòbies reconeixen que la seva por no té sentit, que és desproporcionada, però quan sorgeix la situació fòbica, són incapaços de controlar aquest temor desmesurat. I apareixen reaccions de tot tipus. És tanta l’angoixa que en alguns casos l’individu pot quedar-se paralitzat o sortir corrent, cridar histèricament, suar desproporcionadament, sentir fred o palpitacions o bé sofrir alteracions digestives o tremolors, i fins i tot un plor inconsolable.
Un temor raonable pot arribar a convertir-se en fòbia a causa de l’aprenentatge o de les influències culturals i socials. La fòbia a les rates o a les serps sembla que es transmet, per exemple, de generació en generació. Hi ha fòbies que es van instal·lant en els adults perquè de nens els seus pares o amics els van atemorir davant situacions que amb prou feines comportaven risc. Les fòbies són una manifestació elaborada de l’angoixa. Hi ha «angoixes flotants» en les quals la por va a la deriva i es temen d’una manera difusa diverses situacions i circumstàncies. En les reaccions fòbiques, l’angoixa brota exclusivament davant un determinat estímul. En realitat, «l’objecte fòbic» no és més que una manifestació de l’angoixa latent. L’individu necessita aquesta excusa per poder descarregar la seva angoixa. Així doncs, en la fòbia tenim, com en els somnis, un sentit manifest i un significat latent. La reacció és sempre desproporcionada en relació amb la causa aparent, però quan es descobreix la causa oculta, es comprova que hi havia raons per a l’angoixa.
En les fòbies, com en els altres temes de psicologia, hi ha diferents interpretacions respecte de les causes que les provoquen i dels mètodes terapèutics per resoldre-les. Per als psicòlegs conductistes, les fòbies són el que aparenten: símptomes, conductes apreses. En canvi, els psicoanalistes interpreten la fòbia només com la punta de l’iceberg d’alguna cosa més profunda i inconscient. Independentment d’aquestes teories, en qui pateix la fòbia sempre hi ha angoixa i sofriment.
Detenir-se en els tipus de situacions que produeixen més freqüentment les fòbies és més interessant que descriure les innombrables formes de fòbia que existeixen.
La fòbia espacial és la més freqüent i es manifesta de dues maneres aparentment oposades: en la por de sortir o l’angoixa dels carrers, en la por dels espais descoberts (agorafòbia); i, en segon lloc, en el temor al contrari: als espais tancats (claustrofòbia). El més comú en la claustrofòbia és la por de quedar atrapat en ascensors, oficines, restaurants, esglésies o túnels. La persona afectada mira d’evitar-los, però si per necessitat entra en un d’aquests llocs, busca des del primer moment les sortides i els mecanismes d’evacuació urgent. En les fòbies d’espai es donen algunes varietats, com ara: vertigen fòbic o por de les muntanyes, dels ascensors, dels pisos alts; por de la foscor, en concebre aquesta com un espai amenaçador; por de viatjar amb autobús, amb avió, amb tren, amb automòbil; por de la multitud, una de les variants de la qual és la por a parlar o a aparèixer en públic.
L’altra categoria de fòbia està relacionada amb el medi social. Són, en aquest cas, les relacions individuals o col·lectives amb el proïsme o amb els animals les que constitueixen l’objecte de l’angoixa esglaiadora. Es poden incloure en aquesta categoria la fòbia a enrojolar-se, a mirar algunes persones a la cara, a escriure davant d’altres (coneguda com la «síndrome de l’escrivent» i patida per funcionaris que omplen documents davant dels clients) o la por a contagiar-se, que condueix a l’aïllament social o es manifesta en el costum de rentar-se les mans repetides vegades al llarg del dia, o la por a tocar baranes o picaportes, a utilitzar serveis públics o a entrar en bars o restaurants. Tot això, per por de la invasió de gèrmens procedents de persones malaltes o d’objectes contaminats. També hi ha les fòbies als animals grans, com els gossos, o als animals petits, com els insectes, les aranyes, els ratolins, etc.
D’ordinari manifesten dos tipus de conducta: d’evitació i de tranquil·lització. En la primera, el subjecte tracta d’evitar les situacions que li produeixen fòbia, la qual cosa el porta a conductes de fuga diverses segons la forma i la intensitat de l’angoixa. Algunes persones es tanquen a casa seva per evitar el carrer o la trobada amb persones o situacions que li inspiren aquest temor desmesurat, mentre que d’altres es limiten a recórrer trajectes prefixats (una sola línia d’autobús) o exclouen un mitjà de transport, certs barris o algunes tasques. D’altres s’inclinen per les «fugides cap endavant», adoptant decisions desesperades que podrien resoldre el problema però que difícilment ho aconseguiran.
Manifesten conductes de tranquil·lització els qui opten per dotar-se de recursos per tranquil·litzar-se i superar en la mesura del possible la fòbia que els tenalla. Busquen persones acompanyants per suportar les situacions o elegeixen «objectes salvadors» com a talismans, amulets o mascotes. L’individu sap que no existeix cap relació causa-efecte entre l’objecte salvador i la protecció o sort que es pretén derivada d’aquest, però se sent més tranquil utilitzant-lo. També es recorre a llocs segurs, normalment la pròpia casa i, més en concret, algun lloc determinat d’aquesta.
Els especialistes debaten des de fa dècades si existeix un caràcter fòbic o una predisposició a patir fòbies. Se sap, almenys, que hi ha dos tipus de conducta personal que tenen relació amb l’aparició de les fòbies: el constant estat d’alerta (l’afectat percep que el món que l’envolta està ple de perills i amenaces, i per això roman alerta i en permanent actitud defensiva) i la fugida, mitjançant una actitud passiva que condueix a la inhibició o a plantejaments actius de «fugida cap endavant», refugiant-se en comportaments desafiadors, o a romandre constantment ocupat per refugiar-se d’una forma compulsiva en l’activitat.
Totes les fòbies tenen tractament, que dependrà de la intensitat d’aquelles i de les complicacions psicopatològiques que presentin els individus afectats. Els patiments fòbics lleus poden ser abordats per un mateix, però es requereixen uns requisits:
- Tenir ganes de curar-se. Ser decidit. Hi ha qui utilitza la fòbia com a excusa per no afrontar situacions i no manifesta una voluntat real, un compromís personal, d’eliminar-la.
- Establir fermament un dia per començar l’entrenament.
- Elaborar, amb el temps i la reflexió necessaris, una relació de les situacions que s’han de superar. I planificar-se un mateix les mesures que cal adoptar.
- Imaginar-se un mateix enfrontant la situació fòbica.
- Ser conscient que hem d’exposar-nos gradualment a les situacions que ens causen la fòbia.
- Valorar els èxits, per petits que siguin, i mostrar-se tenaços en la consecució dels objectius. I quan es van aconseguint, premiar-se com correspon a una tasca tan àrdua.
Quan els patiments fòbics són més complicats, convé posar-se a les mans de professionals competents. Llavors hi ha tres tipus de tractament, de vegades combinats:
Mitjançant tractaments conductuals, que consisteixen en una dessensibilització sistemàtica per la qual l’individu, utilitzant mètodes de relaxació (la sofrologia funciona bé), es va exposant progressivament a la situació que li produeix la fòbia fins que aconsegueix superar-la totalment. És el mètode que utilitzen les companyies aèries que ajuden els seus clients a combatre la fòbia a volar.
Per mitjà de la psicoteràpia, que aprofundeix els mecanismes que generen l’angoixa fòbica i d’aquesta manera intenta eradicar-la.