La concentració de diversos contaminants a l’interior dels edificis (a la llar, el col·legi i el lloc de treball) pot superar els índexs de pol·lució registrats a l’aire lliure. Aquesta situació representa un risc del qual no ens adonem generalment, però que, de fet, existeix: segons els últims estudis realitzats als Estats Units i a Europa, les persones residents en països industrialitzats passen més del 90 % del seu temps hàbil a l’interior d’algun edifici. Aquesta proporció és més gran si es refereix a lactants, persones grans i persones amb malalties cròniques, i fins i tot a bona part dels qui viuen en grans urbs.
Una contaminació que amb prou feines es coneix
Generalment, els riscos de contaminació en la indústria pesada es troben sota el control d’especialistes sanitaris de l’empresa mateixa. Tanmateix, en la vida quotidiana no percebem (i, per tant, no hi concedim la importància que té) el grau de pol·lució a què ens veiem sotmesos tant a les llars com als centres acadèmics o a les oficines. Les partícules contaminants pul·lulen per l’aire d’aquests interiors i la simptomatologia que produeixen en nosaltres pot assemblar-se a la dels típics refredats comuns i a la d’algunes al·lèrgies.
A part dels causants més coneguts d’aquesta contaminació interior (fum de tabac, síndrome de l’edifici malalt i productes combustibles -cuines, estufes, calderes i xemeneies-), hi ha d’altres contaminants que també representen un risc per a la salut de les persones: el pèl dels animals, la floridura, els àcars de la pols i altres substàncies biològiques; plom a l’aire i vapor de mercuri; asbest i radó, i els compostos orgànics volàtils (formaldehid, plaguicides, solvents i productes de neteja).
La naturalesa ubiqua del fum en llocs tancats fa inevitable que els no fumadors l’inhalin involuntàriament. El fum del tabac és una mescla dinàmica i complexa de més de 4.000 productes químics que es troben tant en la fase de vapor com en partícules (molts d’aquests compostos són agents tòxics i cancerígens). A qui inhala aquest fum, se’l denomina sovint «fumador de segona mà», «fumador passiu» o «fumador involuntari». L’Agència de Protecció Ambiental dels Estats Units (EPA) ha classificat el fum del tabac com a cancerigen per als humans i considera que en aquell país moren a l’any de càncer de pulmó uns 3.000 no fumadors. Altres informes conclouen així mateix que el tabaquisme passiu pot causar càncer de pulmó en adults sans que mai no han fumat. En lactants i nens menors de tres anys, l’exposició al fum del tabac duplica la incidència de pneumònia, bronquitis i bronquiolitis.
Però, com disminuir aquesta contaminació?
Mentre que una ventilació adequada dels espais tancats pot reduir l’olor del fum del tabac, els riscos per a la salut no s’eliminen mitjançant els mètodes de ventilació comuns, si bé alguns dels sistemes de neteja d’aire més eficients, i sempre sota condicions específiques, poden eliminar algunes partícules del fum del tabac. Tanmateix, la majoria dels netejadors d’aire, inclosos els models populars per a escriptoris, no eliminen els contaminants gasosos provinents d’aquesta font; encara que alguns estan dissenyats per a aquesta finalitat, no es creu que siguin del tot efectius. La solució més efectiva és no fumar en interiors, ja sigui prohibint-ho o restringint-ho a habitacions concretes que hauran de ventilar-se separadament de la resta.
El terme síndrome de l’edifici malalt (SEM), usat per primera vegada als anys setanta, descriu una situació en la qual els símptomes dels ocupants d’un local poden associar-se temporalment a la presència d’aquells en aquest lloc. Típicament, però no sempre, l’estructura és un edifici d’oficines. Les queixes més comunes es refereixen a irritació ocular i/o nasofaríngia, rinitis o congestió nasal, incapacitat de concentració i malestar general (queixes que poden suggerir una sèrie de malalties comunes, algunes d’ubiqües i fàcilment transmissibles). El factor clau per determinar que un edifici està malalt és la desaparició d’aquests símptomes quan les persones no es troben en aquell lloc. De fet, es creu que es tracta de la SEM quan una gran proporció dels ocupants del local senten una gran incomoditat quan es troben en aquest. Encara s’especula sobre la causa o les causes de la SEM. Un mal disseny, un manteniment deficient o un sistema de ventilació inadequat poden convertir un edifici en un lloc poc recomanable des d’un punt de vista sanitari. La humitat també és un factor negatiu (si és alta, pot augmentar la contaminació biològica). Altres aspectes perjudicials són la poca il·luminació, les condicions ergonòmiques adverses, les temperatures extremes, el soroll i l’estrès psicològic.
Però, com disminuir aquesta contaminació?
El personal adequat -propietari o gerent del local, especialista en investigació d’edificis o epidemiòlegs d’una agència del govern estatal o local- ha d’emprendre una investigació i una anàlisi del local implicat, especialment del disseny i els sistemes de calefacció i aire condicionat, per corregir les condicions que motivin el problema. La participació de consultors de salut pot requerir-se per diagnosticar i solucionar els problemes de l’edifici.
A més del fum del tabac en l’ambient, els principals contaminants derivats de la combustió que poden representar nivells nocius són el fum dels aparells de calefacció avariats o que s’utilitzen inadequadament: xemeneies amb mala ventilació, calderes, estufes de carbó o llenya, escalfadors d’aigua, assecadores de roba a gas i escalfadors d’ambient a gas o querosè mal utilitzats o sense ventilació. Les emissions de vehicles o la proximitat a un garatge (o un moll de càrrega ubicat a prop de preses d’aire de ventiladors) també poden ser fonts de pol·lució.
Els contaminants gasosos de les fonts de combustió inclouen els elements «atmosfèrics prominents»: monòxid de carboni (CO), diòxid de nitrogen (NO2) i diòxid de sofre (SO2). Els teixits del nostre organisme amb més necessitat d’oxigen, com el miocardi, el cervell i els músculs que s’exerciten, són els més afectats per aquests elements atmosfèrics interns.
Es recomana mantenir i inspeccionar periòdicament l’equip instal·lat, que ha de ventilar-se directament a l’aire lliure. En el cas de les xemeneies i les estufes de llenya o carbó (el vegetal mai no ha de cremar-se a l’interior), convé netejar-les i inspeccionar-les amb regularitat abans de l’hivern i han d’emprar-se els artefactes de ventilació sempre que sigui possible. Els individus que s’exposen habitualment a aquestes fonts de combustió han de considerar la possibilitat d’instal·lar detectors de monòxid de carboni. No obstant això, cap detector no és del tot fiable, ja que algunes persones poden tenir problemes de salut a causa d’emissions de monòxid de carboni en quantitats que no poden ser detectades per aquests dispositius.