Les estafes ocupen, cada cert temps, un espai en els mitjans de comunicació, la qual cosa alerta la ciutadania del fet que encara avui, en ple any 2000, alguns incauts continuen caient en l’engany ordit per desaprensius que exploten la ingenuïtat o l’ambició d’aquells.
El ximple que al final es torna llest
L’estafa no és un robatori que porta aparellat la violència física, ni és una extorsió realitzada mitjançant amenaça física, ni un furt; ni tan sols és una fallida, amb el consegüent impagament als creditors. L’estafa és una altra cosa. L’estafador, per apropiar-se d’allò aliè, utilitza com a arma estratègica la intel·ligència, l’enginy, la intuïció, la capacitat d’espera i, fonamentalment, el coneixement de la víctima i la confiança que inspira en aquesta.
Tanmateix, perquè funcionin aquests delictes és imprescindible l’actitud ingènua, negligent o imprudent de la víctima. Les que més interessen els estafadors responen a un perfil que, d’alguna manera, està marcat per la cobdícia. No s’ha d’oblidar que la víctima es desprèn voluntàriament dels seus diners per lliurar-los a l’estafador o als còmplices d’aquest, creient normalment que obtindrà un benefici ràpid. En definitiva, com també en altres ocasions a Consumer, aconsellem que es llegeixin bé els contractes i s’analitzin totes les variables a l’hora d’adquirir un bé o un servei. En el cas de l’estafa, el prudent és reflexionar, ser cautelós i fins i tot una mica desconfiat i mantenir la convicció que ningú no dóna duros a quatre pessetes.
L’estafa consisteix a incitar el públic a participar, mitjançant apostes de diners, en jocs d’habilitat que ofereixen, només aparentment, grans possibilitats de guanyar al qui participa; s’ofereixen en plena via pública i sobre una taula petita. El joc més comú consisteix a descobrir en quin lloc s’amaga una boleta que és tapada per una xapa o un got. Perquè sembli més fàcil, entorn de la persona que mou les xapes o els gots (el que dirigeix el joc) hi ha un o diversos jugadors falsos (ganxos) que guanyen diners fàcilment. Al principi es deixa guanyar la persona que inicia el joc, la víctima, perquè, animada per l’èxit, jugui una quantitat més important. La mà és més ràpida que la vista, per la qual cosa quan la quantitat és elevada, la víctima perd gairebé irremissiblement els seus cèntims (té matemàticament només un 33 % de possibilitats d’encertar-ne una de tres). Aquesta estafa és freqüent en fires i mercats ambulants.
La víctima és abordada per una persona que fingeix ser un discapacitat psíquic (en realitat, l’estafador que fa el paper de ximple). Aquest li mostra una bossa que sembla que estigui plena de bitllets, fins i tot se’n poden veure alguns. El ximple no concedeix cap importància al que porta, dient a la víctima que a la bossa porta «estampetes» o cromos i que a casa en té molts més. En aquell moment, apareix «per casualitat» una altra persona (l’estafador que fa de ganxo), que ofereix a la víctima la possibilitat d’enganyar el ximple comprant-li la bossa per una quantitat de diners. Tanmateix, el ganxo diu que no té diners per participar en la compra de la bossa i anima la víctima a realitzar l’adquisició donats els grans beneficis que li reportarà l’engany. El ganxo fins i tot s’ofereix a acompanyar la víctima a buscar els diners, a fi que no sofreixi cap contratemps (en realitat, perquè no canviï d’opinió i desisteixi de la idea de la compra). Una vegada la víctima lliura al ximple una gran quantitat de diners per la bossa, els dos estafadors desapareixen. Quan el ciutadà enganyat obre del tot la bossa, comprova que només conté uns quants bitllets i molts feixos de retalls de paper.
Es produeix en llocs de trànsit (estacions, caixers automàtics, etc.) mitjançant una persona que aborda la víctima i manifesta que té un bitllet de loteria premiat que no pot cobrar a causa de les presses. Demana desesperadament a la víctima que li aboni la quantitat del premi o fins i tot una quantitat una mica menor, ja que a causa del viatge que imperiosament ha de fer no pot cobrar-lo de la manera normal. Per donar més credibilitat a l’assumpte, irromp en l’escena un altre transeünt aparent (en realitat, el ganxo) que confirma l’autenticitat del premi exhibint un llistat de bitllets premiats d’un diari. La víctima accedeix llavors a aportar la quantitat de diner premiat i quan va a recuperar-lo a la finestreta d’una administració de loteria comprova que el bitllet és fals.
Les víctimes són empreses que subministren mercaderies. Els estafadors s’instal·len en un lloc determinat i lloguen un magatzem a nom d’una empresa. Comencen a realitzar petites comandes, que es guarden al magatzem i que són abonades a l’acte a les empreses subministradores. D’aquesta manera els estafadors es guanyen la confiança de les víctimes. Realitzen, posteriorment, grans comandes de mercaderies i diuen als subministradors que faran els pagaments en diversos terminis; fins i tot poden arribar a complir el primer dels pagaments esmentats. De forma sobtada, l’empresa desapareix emportant-se la mercaderia i deixant pendents de pagar els deutes contrets. Quan les empreses estafades volen fer gestions per executar el cobrament, comproven que la companyia que va efectuar les comandes no existeix.
Els estafadors compareixen al domicili de la víctima vestits amb una granota de feina i dient que són treballadors de l’empresa instal·ladora del gas i que faran una revisió rutinària, i molt necessària, de la instal·lació. Fingeixen fer diverses feines tècniques, però normalment es limiten a canviar un tros de mànega del gas que de vegades ni tan sols requereix revisió. Finalitzada la feina, estenen una factura. Quan la víctima comenta el cas amb altres persones, comprova que ha estat estafada per falsos instal·ladors.
Es comet mitjançant una visita al domicili de la víctima. L’estafador es fa passar per una persona que es troba amb greus compromisos econòmics i amb problemes familiars (si és una dona, dirà que ha estat abandonada, que té molts fills, etc.). Es tracta de sensibilitzar la víctima. Al final, el delinqüent explica que per subsistir està liquidant els seus objectes més preuats i en aquell moment exhibeix un objecte personal (un rellotge de polsera d’una marca molt cara, un collaret, un anell, etc.). Ofereix l’objecte per un preu molt baix en comparació amb el que diu que val. La víctima que accedeixi a la compra s’adonarà massa tard que es tracta de vulgar quincalla.
Són jugadors de cartes summament intel·ligents i hàbils, amb bona presència física i harmonioses maneres i formes amb què aconsegueixen seduir les seves víctimes. Utilitzen cartes marcades, jocs de miralls, còmplices que poden veure les cartes, etc. El pequero entra en el joc de la confiança i el temps. Gairebé sempre es fa passar per un home adinerat, per a la qual cosa lloga una casa luxosa o s’allotja en hotels molt cars. Té, generalment, un còmplice que li prepara el candidat. La víctima guanya i s’entusiasma fins al límit. L’endemà porta a la partida molts més diners en el seu afany de redoblar les apostes… en les quals perdrà fins a l’última pesseta. No és el seu dia. «Demà hi haurà revenja», pensa confiada. Però aquesta no arribarà mai perquè el pequero haurà fugit amb el botí.