Malalties, fàrmacs i conducció, un triangle perillós

Conèixer els símptomes de la malaltia, el seu tractament i seguir les directrius del personal sanitari sobre les limitacions que puguin afectar la conducció són les claus per a conduir amb seguretat
1 Febrer de 2009
Img informe listado 573

Malalties, fàrmacs i conducció, un triangle perillós

/imgs/20090201/informe1.jpg
Obrir la porta, ficar la clau, col·locar els miralls i arrencar. Aquesta és la rutina diària per a milions de conductors a tot el món que, més preocupats quan surten de casa de no oblidar-se la clau del cotxe, descuiden altres aspectes que poden suposar un risc per a la seva pròpia vida i la de les altres persones, com ara els efectes del fàrmac que acaben de prendre o les conseqüències que per a un diabètic pot tenir circular de matí sense haver esmorzat. En general, pocs conductors i acompanyants assumeixen que posar-se davant del volant és una acció que exigeix la perfecta integració de nombroses funcions de caràcter sensorial, cognitiu i motriu. Per aquesta raó, els processos aguts o crònics que alteren la salut poden influir en la capacitat per a conduir, ja que augmenten el risc de sofrir un accident. Diversos estudis elaborats per l’Associació Espanyola de Centres Mèdics Psicotècnics (ASECEMP) xifren en 37.000 les persones a qui es priva del permís de conduir per raons medicosanitàries, xifra que representa un 0,94% dels gairebé quatre milions de conductors que se sotmeten cada any a un reconeixement.

La majoria de les malalties cròniques amb risc de reduir les capacitats per a conduir un vehicle són degudes a les seves manifestacions agudes o al deteriorament derivat de la seva evolució. Segons les dades revelades en el projecte europeu IMMORTAL, elaborat a Noruega per l’Institut d’Economia del Transport (TOI), els trastorns neurològics i les malalties mentals són les patologies que representen un risc d’accidentalitat més alt. A aquests trastorns els segueixen, en ordre d’influència, els medicaments i la diabetis. En menor grau es trobarien les malalties cardiovasculars, les afeccions del sistema locomotor i l’artritis, a més dels problemes d’audició i els oftalmològics.

Els danys col·laterals dels fàrmacs

Al nostre país, i segons dades de la DGT, el 77% dels conductors espanyols es posen al volant sota estats d’estrès, mentre que el 22% ho fan en episodis depressius, trastorns que poden generar idees suïcides i que intervenen en el 2,6% dels accidents greus. La mateixa situació es planteja davant del tractament farmacològic a seguir, i és que un 15% dels conductors reconeixen que es mediquen per tractar la depressió, l’ansietat, els trastorns del son o per relaxar-se o dormir. Mareigs, somnolència, atordiment, irritabilitat, nerviosisme, espasmes musculars, visió borrosa, disminució de l’atenció, desmais i un temps de reacció superior són només alguns dels efectes secundaris a què s’enfronten.

Les medicines, a causa de la seva capacitat depressora del sistema nerviós central, dels efectes secundaris o de la interacció amb altres substàncies com l’alcohol, són un dels factors que més poden afectar la capacitat per a conduir un vehicle de forma segura. Segons dades de la Societat Espanyola de Medicina de Família i Comunitària, un 30% dels conductors espanyols prenen de manera habitual algun medicament, i les estadístiques de la DGT (Direcció General de Trànsit) especifiquen que entre el 5% i el 10% dels morts en accident de trànsit han consumit algun tipus de fàrmac amb efecte psicoactiu.

Però el més alarmant és que en molts casos el pacient desconeix el risc potencial dels medicaments que ingereix durant la conducció. Ja sigui per falta d’informació per part del personal sanitari o per no llegir amb deteniment el prospecte del fàrmac en cas d’automedicar-se (hàbit estès entre el 25% i el 30% de la població), gairebé tres quartes parts dels conductors no són conscients de la seva influència en la conducció dels vehicles i desconeixen els riscs que pot comportar la combinació de fàrmacs amb el volant.

Medicaments que poden posar en perill la capacitat per a conduir vehicles
  • Analgèsics opiacis. Somnolència, sedació, confusió, vertigen, etc.
  • Antidepressius. Somnolència, visió borrosa, etc.
  • Antidiabètics. Hipoglucèmia.
  • Antiepilèptics. Somnolència, mareig, trastorns de la visió, disminució de la capacitat psicomotora.
  • Antihistamínics. Sedació, somnolència, visió borrosa, alteracions psicomotores.
  • Antiinflamatoris no esteroïdals. Somnolència i mareig.
  • Ansiolítics. Somnolència, mareig, disminució de la concentració.
  • Benzodiazepines. Somnolència, sedació, augment del temps de reacció, debilitat muscular.
  • Beta-blocadors. Somnolència, vertigen, fatiga, disminució de la concentració.
  • Bupropion. Insomni, mareig, tremolor.
  • Estimulants centrals. Excitació, eufòria, insomni, nerviosisme.
  • Neurolèptics. Somnolència, apatia, confusió, alteracions visuals, agitació.
  • Relaxants musculars. Somnolència, vertigen, mareig.

El perill de les alteracions mentals, les malalties psicològiques i les apnees

Apnea, un company de viatge perillós

Badalls, nerviosisme, canvis de posició de les mans, errors freqüents… Els pacients que pateixen d’apnea del son tenen entre 7 i 10 vegades més risc de sofrir un accident de trànsit respecte de la població general. Diversos estudis científics constaten que l’excessiu son diürn causa fins a un 30% d’aquests accidents. Segons dades de la Societat Espanyola de Pneumologia i Cirurgia Toràcica (SEPAR), entre cinc i vuit milions de persones a Espanya pateixen d’apnea del son, encara que només n’estan diagnosticats, i segueixen tractament, entre un 5% i un 9%. L’apnea del son és una malaltia molt freqüent entre la població que afecta entre el 4% i el 6% dels homes i entre el 2% i el 4% de les dones d’edat mitjana, i la seva freqüència augmenta amb l’edat. No obstant això, el retrat-robot d’un afectat per aquest trastorn és el d’un home, obès, d’entre 45 i 55 anys, amb el coll curt i ample i papada, d’aspecte congestionat i roncador habitual.

El Reglament de Conductors estableix que no poden obtenir o renovar el permís de conduir els qui pateixin d’apnea del son. Ara bé, si aporten un informe favorable d’una Unitat del Son en què consti que segueixen un tractament i controlen la simptomatologia diürna, poden obtenir o prorrogar el permís de conduir per un període de dos anys per als conductors no professionals, i d’un any per als professionals.

Conduir amb la ment en una altra banda

/imgs/20090201/informe3.jpg
Algunes malalties mentals i alteracions psicològiques com l’esquizofrènia, la depressió, la demència, els trastorns amnèsics, els trastorns de l’ànim, els dissociatius, el delírium o els trastorns de la personalitat invaliden l’afectat per a conduir, sobretot durant els brots aguts. La raó és que els efectes de moltes d’aquestes malalties provoquen una alteració important de les capacitats cognitives, motores i conductuals.

Per això, en el moment d’obtenir o prorrogar el permís o la llicència de conducció, la legislació vigent exigeix un diagnòstic clínic, a més d’informació addicional sobre el deteriorament funcional de la persona i sobre com aquest deteriorament afecta les capacitats particulars en qüestió. A fi de garantir aquests aspectes, es requereix el dictamen favorable d’un neuròleg, un psiquiatre, un psicòleg i determinats facultatius, depenent del tipus de trastorn. En molts d’aquests casos cal prorrogar el permís de conduir cada any.

Segons es desprèn d’un estudi d’Attitudes, la iniciativa social de l’empresa Audi en programes d’educació viària, els conductors que assumeixen més riscs en la conducció formen part, en un nombre més elevat que la resta de conductors, dels grups amb simptomatologia d’ansietat, estrès i depressió. Aquestes alteracions de l’ànim modulen en bona mesura la forma de conduir de les persones, i són la causa d’un nombre considerable d’accidents. Els qui pateixen d’estrès o d’ansietat poden generar uns nivells més alts d’hostilitat, d’agressivitat i de comportaments competitius i provocadors, a més d’una impaciència i una tendència superiors a augmentar la velocitat, i una capacitat d’anticipació i una valoració del risc inferiors. D’altra banda, els conductors amb quadres depressius s’enfronten a nombroses dificultats per a aconseguir concentrar-se, i fins i tot arriben a pensar en la mort i el suïcidi.

Conduir segur sota tractament farmacològic
  • Consulti el metge abans de posar-se al volant si pot conduir, és qui millor l’assessorarà i li indicarà quan pot fer-ho.
  • Informi’s sobre els efectes secundaris dels medicaments que li ha prescrit l’especialista. Llegeixi el prospecte abans d’iniciar un tractament i observi si especifica que interfereix en la capacitat de conducció.
  • Si constata que la medicació afecta la seva capacitat per a dirigir un cotxe, no condueixi fins que no acabi per complet el tractament. Si ho fa de forma quotidiana, digui-ho al seu metge perquè li recepti o li canviï el medicament per un altre de més suau.
  • Extremi les precaucions i, fins i tot, eviti conduir en la fase aguda de la malaltia o en al començament d’un tractament, quan afegeixi un altre medicament als ja habituals o quan es produeixi un canvi de la dosi, ja que el risc d’afecció és més alt.
  • Vagi alerta amb les medicines que s’utilitza per a combatre les al·lèrgies, els refredats o les grips, ja que la majoria de la població s’automedica en aquests casos i molts d’aquests medicaments estan compostos per antihistamínics i/o codeïna -depressors del sistema nerviós central-.
  • No barregi els medicaments amb alcohol o drogues. La interacció entre ells pot fer augmentar els efectes d’aquests últims, o els del medicament en la capacitat per a conduir.

Riscs en les embarassades i en la gent gran

Embaràs sense riscs

La conducció és una activitat que no està contraindicada per a les dones embarassades sempre que es porti una gestació sense problemes i es prenguin les precaucions adequades, com ara evitar els desplaçaments llargs, descansar periòdicament i aprofitar les pauses per a caminar o practicar algun exercici. No obstant això, cal tenir en compte una sèrie de factors que poden alterar la capacitat de concentració durant la conducció i posar en perill la futura mare i el fetus. Un dels més freqüents és el son que sofreixen algunes dones en aquest estat.

La gestació pot produir canvis en el nivell de sucre en la sang, modificacions de la tensió arterial, alteracions en la visió i edemes en els membres inferiors. Durant els últims mesos d’embaràs, les dimensions de la panxa poden obstaculitzar els moviments i els reflexos i impedir que es puguin fer maniobres amb seguretat; per això, en les últimes setmanes de l’embaràs el més aconsellable és que la futura mare deixi de conduir i ocupi alguna de les places destinades als passatgers. Com a mesura de prevenció de mals més greus en cas d’accident, és obligatori l’ús del cinturó de seguretat en tots els desplaçaments, tret que el metge o la comare ho hagin desaconsellat expressament. En aquests casos, s’haurien d’evitar o limitar els viatges amb cotxe. El més recomanable és utilitzar el cinturó de tres punts d’ancoratge -aquells que disposen de banda pelviana o inferior, i banda toràcica o superior- en comptes del de dos punts. Quant a la forma d’ús, cal col·locar la banda superior de manera que aquesta s’ubiqui entre els dos pits, i la banda inferior tan baixa com sigui possible, per a evitar la pressió directa sobre l’abdomen i el pit.

Gent gran al volant

/imgs/20090201/informe4.jpg
Amb l’edat augmenten els símptomes que indiquen un deteriorament cognitiu, sensorial i motriu que, combinat amb alguna patologia, poden dificultar la capacitat d’atenció i, per tant, la conducció. Segons dades de l’Associació Espanyola de Centres Mèdics Psicotècnics (ASECEMP), es denega amb més freqüència la renovació del carnet als més grans de 65 anys (2,75%) que en els altres grups d’edat (menys de l’1%). Exceptuant les particularitats de cadascú, el deteriorament progressiu de les capacitats psicomotores es fa més evident a partir dels 65 anys i es multiplica després dels 75.

Encara que per a molts automobilistes les persones de més edat representen un perill al volant, els experts indiquen que cada persona envelleix d’una manera diferent, i aquest estat no és incompatible, d’entrada, amb els principis més elementals de la seguretat viària. De fet, ni Espanya ni els països de la UE estableixen límits a la conducció per edat. Segons dades de la DGT, menys del 5% dels implicats en accidents de trànsit superen els 64 anys. Aquesta situació la reflecteixen les companyies d’assegurances, que no cobren cap recàrrec als més grans de 65 anys, mentre que sí que ho fan amb els més joves. Els indicadors més habituals que alguna cosa no va bé es fan evidents quan la persona gran no respecta els senyals, quan no s’atura en els stops ni cedeix el pas, quan gira sense avisar, quan envaeix de manera continuada el carril contrari i quan pateix cops freqüents per errors de càlcul en circular o aparcar. Altres símptomes són les dificultats per a seguir una trajectòria en línia recta.