"El joc en l'infant equival al treball en l'adult"

El joc exerceix un paper molt rellevant en la formació de la personalitat d’un ésser humà. El joc és una necessitat vital, jo diria que indispensable per al desenvolupament humà. Fomenta el desenvolupament del cos i dels sentits, a més de les capacitats del pensament i la creativitat infantil. És un instrument poderós de comunicació, de socialització i de desenvolupament moral, a més d’una eina d’expressió i de control emocional, que promou l’equilibri psíquic i la salut mental.

Des de fa molts anys sabem que el joc és un motor per al creixement i la joguina no és res més que un suport per al joc. L’important és el joc, la joguina és bàsicament un auxiliar del joc, un instrument.

Sens dubte, els aprenentatges que s’obtenen en els jocs es generalitzen a altres situacions de la vida quotidiana i també es projecten en el comportament actual i futur. El joc prepara fins i tot per al treball.

El joc és una activitat seriosa. Si observem els nens i nenes quan juguen, el que crida l’atenció de primer és la serietat. Ja facin un flam amb sorra, construeixin amb galledes, juguin als vaixells o amb el cavall… estan tan absorts com un adult quan està concentrat en la feina que acompleix. El joc per a l’infant és l’equivalent al treball en l’adult, hi afirma la seva personalitat i, pels seus encerts, creix de la mateixa forma que un adult amb la seva feina. És seriós, perquè és una prova per a la personalitat infantil. Pels encerts en el joc millora la seva autoestima, és un mecanisme d’autoafirmació de la personalitat del nen.

Els jocs cooperatius són jocs que impliquen donar i rebre ajuda per a contribuir a un fi comú. Els estudis mostren que aquest tipus de jocs promouen la comunicació, augmenten els missatges positius entre els membres del grup i disminueixen els missatges negatius, incrementen les conductes prosocials (ajudar, cooperar, compartir…) i les conductes assertives en la interacció amb els iguals, disminueixen les conductes socials negatives (agressivitat-tossuderia, apatia-retraïment, ansietat-timidesa…), potencien la participació en les activitats de classe i la cohesió grupal, amb la qual cosa milloren l’ambient o el clima social de l’aula, milloren el concepte d’un mateix i dels altres…

En primer lloc, la participació. Tots els membres del grup hi participen, mai no hi ha eliminats ni ningú que hi perdi; l’objectiu consisteix a aconseguir metes grupals, i amb aquesta finalitat cada participant té un paper necessari per a la realització del joc. En segon lloc, la comunicació i la interacció amistosa. Tercer, la cooperació: hi preval el fet de donar i rebre ajuda per a contribuir a un fi comú, en contraposició amb els jocs competitius, en els quals els objectius dels jugadors estan relacionats però de forma excloent, i un participant aconsegueix la meta només si els altres no l’arriben a aconseguir. En quart lloc, la ficció i la creació, i, finalment, la diversió.

Els jocs cooperatius eliminen la por de l’error, l’angoixa pel fracàs, i refermen la confiança dels jugadors en si mateixos, com a persones acceptables i dignes, sentiments que estan en la base d’una elevada autoestima necessària per al desenvolupament harmònic de la personalitat. A més, en aquesta nova forma de jugar, el valor dels nens i de les nenes no és destruït per la puntuació, i això promou que tant l’activitat com els companys siguin vists de forma més positiva. Els participants aprenen a compartir i a ajudar-se, a relacionar-se amb els altres, a tenir en compte els sentiments dels altres i a contribuir en l’èxit de fins comuns.

La competitivitat, en la majoria de situacions, frustra la diversió i el plaer del joc, perquè els jugadors ja no juguen per divertir-se, sinó per obtenir una recompensa, i la por de la derrota crea una tensió que obstaculitza la diversió. Els jocs en què els participants són expulsats o apartats quan fallen i castiguen els qui tenen menys destresa alimenten sentiments de rebuig que minen l’autoestima. A més, l’eliminació priva de l’oportunitat de tenir més experiència i de millorar les destreses; és a dir, priva de la possibilitat de millora als menys hàbils.

No és tan difícil. De vegades és tan senzill com transformar una mica les regles dels jocs competitius per convertir-los en cooperatius. Per exemple, en el joc de les cadires tradicional, en cada ronda es treu una cadira i s’elimina el jugador o la jugadora que es queda sense una. En canvi, en el joc de les cadires cooperatives no eliminem jugadors, únicament s’eliminen cadires i tots els jugadors s’asseuen sobre les cadires disponibles, asseguts els uns damunt dels altres. Resulta tan emocionant com el joc tradicional i molt menys frustrant, ja que mai no s’eliminen jugadors i tots poden continuar jugant-hi.

Sens dubte, els jocs contenen valors i els ensenyen.

També vivim en una societat agressiva i violenta i això no implica que hàgim de fomentar en els joves aquests comportaments. Si els humans hem evolucionat en gran manera es gràcies a la capacitat de cooperar els uns amb els altres.

Els éssers humans sentim una gran satisfacció quan podem aconseguir metes que abans no havíem assolit. Això és la superació personal, implica evolució i és positiu. Però en la competitivitat la satisfacció s’obté únicament quan s’assoleix un objectiu que els altres no aconsegueixen. Això és negatiu, ja que la satisfacció s’obté a través del fracàs d’un altre.

Desenvolupar programes de joc cooperatiu al llarg de tot el cicle educatiu pot ser una bona estratègia de prevenció, encara que per a eradicar el ‘bullying’ cal portar a terme un altre tipus d’accions complementàries, ja que l’assetjament escolar té diferents causes o factors.

La conducta violenta dels infants i dels adolescents ha experimentat un increment els darrers anys, i està relacionada amb nombrosos factors familiars, socials i educatius. Els estudis psicològics han posat en relleu que els infants i els adolescents violents solen estar immersos en contexts familiars agressius, desestructurats o caracteritzats per patrons educatius de permissivitat total, on no hi ha límits, on no hi ha normes o les normes no són clares, estables i coherents i no transmeten valors eticomorals als fills, ja que deleguen tota l’educació dels fills a l’escola. Aquest fet està vinculat, de vegades, als canvis que els darrers anys ha experimentat la família, en què els dos pares treballen, passen poc de temps amb els fills i s’inhibeixen de transmetre valors, sempre una tasca educativa dura.

A més de factors associats a l’ambient familiar, la conducta violenta està relacionada amb un conjunt de canvis i de factors socials. Un ho és la mateixa democratització de la societat, que ha afectat totes les relacions (pares-fills, professors-alumnes), ha dificultat el paper normatiu anterior de l’adult per donar lloc a una tendència en l’educació que marca pocs límits als joves, i això potencia una baixa tolerància a la frustració i la consegüent conducta violenta quan se’ls frustra en la realització dels seus desigs. Un altre són els ràpids avenços tecnològics, plasmats en l’increment del nombre d’hores en què els infants i els adolescents veuen situacions de violència, bé sigui a la televisió, als videojocs, a Internet… Un tercer es troba en l’ús i l’abús de l’alcohol i de les drogues durant l’adolescència, que mediatitza en molts casos la conducta violenta; i, finalment, l’increment de la immigració, ja que els grups educatius són cada vegada més multiculturals i això de vegades genera tensions que es resolen de forma violenta…

Quant als factors educatius, també s’han trobat relacions entre violència i fracàs escolar.

Cap comportament humà no és inevitable, tot és educable i modificable.

Entre les estratègies d’intervenció per a la prevenció de la violència es podrien subratllar directrius a tres nivells: el familiar, l’educatiu i el social. L’educació familiar exerceix un paper primordial, ja que en la infància i l’adolescència es conformen les actituds d’intolerància, sempre impregnada d’odi, tan difícils d’eradicar després. Per a frenar-les, cal que la família aporti afecte i reconeixement; diàleg, escolta i comprensió, a més d’autoritat amb normes bàsiques, clares i coherents, acompanyada d’una conducta prosocial i de valors de respecte envers els drets humans. Les intervencions sistematitzades en àmbits educatius també han mostrat la seva eficàcia en la prevenció de la violència. Quant a la intervenció a nivell social, es pot suggerir el control de la violència en els mitjans de comunicació. Tant la televisió com Internet poden ser instruments per a difondre l’odi i potenciar la violència (moltes pàgines web fomenten l’odi i el racisme), però aquests mitjans de comunicació també poden ser instruments privilegiats per a fomentar l’educació, per a estimular l’empatia i una socialització positiva.

/imgs/20090201/entrevista2.jpg
El joc cooperatiu pot tenir un espai de desenvolupament important en contexts educatius i pot ser complementari amb el joc solitari, que també aporta beneficis per al desenvolupament de la personalitat infantil. La meva proposta seria portar a terme experiències de joc i d’aprenentatge cooperatiu sistematitzades al llarg de tota l’educació, i que aquest tipus de joc sigui complementari amb els videojocs o amb uns jocs d’ordinador adequats. N’hi ha que consisteixen a seguir pistes, a raonar de forma lògica per a descobrir misteris… i poden ser útils per a fomentar la intel·ligència o la creativitat. Els adults tenim la responsabilitat d’analitzar els continguts dels jocs que volem comprar als joves, i de triar amb bon criteri els jocs i les joguines que siguin positius per al desenvolupament personal i social.

Dins dels programes de joc cooperatiu que he dissenyat he inclòs jocs tradicionals amb els quals tots hem jugat en la infància i que tenen les característiques que he definit abans (participació, comunicació, cooperació, ficció-creació i diversió), mentre que altres han estat inventats a partir de diversos estímuls. Normalment, identifico el factor del desenvolupament que vull potenciar amb el joc: ajuda, cooperació, confiança, creativitat… i després penso en activitats que estimulin aquests processos.

Portem provant aquest tipus de jocs des de fa 20 anys i els nens se senten molt feliços quan els desenvolupen, a més que són molt beneficiosos per a la seva evolució personal i social.

Portem dues dècades amb experiències de joc cooperatiu a les aules. Quan acaba el curs escolar, s’aplica un qüestionari d’avaluació als nens i nenes. El 90% diuen preferir els jocs cooperatius davant dels tradicionals, en els quals uns guanyen i els altres perden. Quan s’analitzen les raons per les quals trien aquests jocs, resulta curiós observar que destaquen un divertiment més gran amb aquests jocs, una disminució de l’agressivitat entre els companys de jocs, un menor sentiment de frustració, de tristesa o de vergonya, i també sensacions de benestar més grans, una major possibilitat de fer amics, d’aprendre, de participar i de sentir-se en una posició d’igualtat respecte els altres.

Els que més recordo són els jocs de mestres. No és gratuït que en la meva activitat laboral adulta m’hagi orientat cap a la docència.

Sens dubte.