Sexe, als meus anys?

Sexe, als meus anys?

/imgs/20080101/interiormente01.jpgMoltes vegades ens oblidem que, des que naixem fins que morim, som éssers sexuals. La idea que la vida sexual és una cosa “per a joves”, que s’inicia en la pubertat i que desapareix en un moment donat de la nostra maduresa, no sols és incerta, sinó que constitueix una creença absurda que condemna els qui la comparteixen a renunciar a experiències gratificants i saludables, i a restringir el marc de les seues relacions afectives.

Al llarg del nostre cicle vital es produeixen molts canvis relatius a la sexualitat: la forma i la mida dels trets sexuals, la concentració de determinades hormones associades, el comportament sexual? Però això no significa que la sexualitat aparega o desaparega, simplement evoluciona i es transforma.

Tot i això, moltes persones que superen els 50-60 anys tendeixen a suposar que la seua sexualitat anirà remetent, que ja no és per a ells. Res més lluny de la realitat, perquè la necessitat de relacionar-se amb altres persones, d’expressar sentiments, de rebre afecte, no té edat i no es perd.

És cert, però, que cap al final de la maduresa i durant la vellesa es produiran canvis importants en els individus (encara que, certament, no més grans que en altres moments del cicle vital) que afectaran la vivència de la seua sexualitat. Entre d’altres:

• La salut física o mental: xacres pròpies de l’edat que modifiquen la forma de fer les coses o malalties que poden limitar la seua capacitat de maniobra.
• La falta de parella o una actitud d’oposició per part de la parella a mantenir relacions sexuals.
• La monotonia de les relacions, normalment associada a dificultats de comunicació sobre un tema “tabú”.
• Certes actituds negatives i ansiògenes davant canvis fisiològics normals: la disminució d’estrògens després de la menopausa en les dones comporta una reducció important de la lubricació vaginal, que pot ocasionar dolor si no s’utilitzen lubricants, o l’ansietat causada per la dificultat superior de l’home per a aconseguir ereccions.
• L’aparició d’actituds inhibitòries associades a l’allunyament dels cànons de bellesa social i al sentiment de no sentir-se atractius o atractives.
• El més que probable estrès associat a la pèrdua de la parella, al deteriorament de la xarxa social i del nivell socioeconòmic, o els problemes de salut en la família que afecten transitòriament l’interès sexual.

Però els factors socials són els que, amb més freqüència, es vinculen a actituds d’inhibició en la satisfacció d’un interès i d’unes necessitats sexuals que no desapareixen:

• En la nostra cultura, pel fet que la sexualitat de les persones majors no pot associar-se amb la procreació, tendeix a negar-se la seua existència, o almenys és un tema tabú.
• Les persones grans que manifesten a través del seu comportament l’interès sexual reben el qualificatiu pejoratiu de “vells verds” i el sentiment de culpa resultant els porta a inhibir qualsevol expressió associada als seus desitjos.
• Les dones, tradicionalment educades per a la repressió dels seus desitjos sexuals (encara són moltes les que s’avergonyeixen per sentir desig), no inicien conductes d’aproximació sexual, i accepten amb resignació la frustració resultant.
• Com a reflex d’això, en les residències d’ancians no tan sols no es facilita aquest tipus d’actituds , sinó que es limita qualsevol possibilitat d’activitat sexual entre els residents.

Si aconseguíssem parlar amb naturalitat amb la nostra gent gran sobre com viuen la sexualitat comprovaríem que el seu interès sexual continua tan viu com ells, orientat cap a una interacció més afectiva, on les carícies i la tendresa van suplint la lleu pèrdua d’algunes respostes sexuals. És necessari prendre consciència que la pràctica de relacions sexuals millora el seu estat d’ànim, constitueix una font de satisfacció personal important i consolida les relacions afectives amb la parella.