Protegir-se de les estafes en Internet
Un estudi recent de l’Institut Nacional de Tecnologies de la Comunicació (INTECO) estima que amb aquesta estafa els lladres obtenen de mitjana gairebé 600 euros per cada internauta que pica. A més, es calcula que una tercera part de la població ‘connectada’ ha sigut objecte de frau alguna vegada. No es coneixen xifres precises, però es calcula que el frau en Internet mou milers de milions d’euros a tot el món.
Més que amb la tecnologia punta, els estafadors juguen amb la bona fe de l’usuari. Els ‘correus trampa’ estan dissenyats perquè l’internauta crega que està en la pàgina del seu banc i oferisca dades tan importants com les contrasenyes. Altres correus busquen generar un impuls d’adquisició d’objectes o de guany econòmic. Per exemple, un clàssic és el truc de l’hereu nigerià, en què un exdictador africà demana ajuda per a treure fons del país. Tot mentida, és clar. En aquest cas, com en molts d’altres, la falta d’informació hi té un paper important: segons l’estudi de l’INTECO, aproximadament la meitat dels internautes no relacionen la paraula ‘phishing’ amb estafes: no saben què és i és possible que hagen sigut estafats més d’una vegada sense saber-ho. Simplement contesten aquests missatges creient que es tracten de correus enviats pel seu banc de tota la vida.
Una altra precaució que cal tenir en compte és no contestar les cadenes de missatges massius (generalment jocosos) que corren per la Xarxa entre amics. Davant la invasió de correus com aquests és important demanar que ens eliminen de l’enviament perquè qualsevol que estiga inclòs pot veure les adreces dels altres. Aquesta és una de les principals vies d’entrada dels estafadors, ja que molts ordinadors estan infectats per programes espia que capten aquestes adreces per a revendre-les. Afortunadament, l’eficàcia contra els correus electrònics no sol·licitats (el que es coneix com ‘spam’) dels serveis de correu en línia (com Gmail o Yahoo! Mail) és molt alta, i filtra la majoria de missatges. Però sempre se’n cola algun, per la qual cosa convé eliminar-lo i enviar-lo la carpeta de ‘spam’ davant el mínim dubte sobre l’origen i l’assumpte d’un correu. Tampoc cal refiar-se dels llocs web que s’ofereixen en els ‘correus trampa’, encara que siguen del tipus ‘https’ (el que es coneix com connexions segures).
El correu que contenia el text amb què s’ha iniciat aquest reportatge oferia una connexió teòricament segura (començava per ‘https’) en la qual, en canvi, es portava a l’usuari a una pàgina trampa, per la qual cosa l’inici ‘https’ és una condició necessària perquè una pàgina de pagament siga segura, però no suficient. Per a rematar, es va fer la prova del filtre anti-phishing del navegador Internet Explorer 7, i aquest va certificar la pàgina com a bona. La solució? No entrar mai a la pàgina del nostre banc fent clic en l’enllaç d’un correu electrònic o d’una altra pàgina web i escriure sempre ‘a mà’ en el navegador les adreces més compromeses. Ni tan sols guardar-les en favorits. No hem d’oblidar que els bancs no demanen les claus de l’usuari perquè ja les coneixen.
La majoria de webs de comerç electrònic (les que venen entrades per a espectacles o llibres, discos o qualsevol altre servei) tenen avui sistemes de seguretat més que eficients. Deixar els números de les targetes en aquests serveis no té per què ser perillós. No obstant això, hi ha una sèrie de regles fonamentals per a evitar disgustos:
- No comprar en qualsevol lloc de la Xarxa. Buscar sempre els de més renom o els que pertanyen a empreses reconegudes.
- Comprar sempre que puguem contra reemborsament. Si no n’hi ha, es poden utilitzar serveis de micropagaments específics per a la Xarxa com PayPal, que són comptes que l’usuari recarrega periòdicament segons la seua necessitat, però que no mostren les seues dades bancàries.
- Assegurar-se que el servei ofereix la possibilitat d’emetre una factura, tal com obliga la llei. És una garantia de serietat.
- Comprovar que la pàgina on es deixen les dades del compte és del tipus ‘https’, es mostra un cadenat o una clau en la barra d’adreces i aquesta, a més, té un color diferent. Només així ens assegurarem que ningú no “capta” la transacció en el camí.