La MPOC, una malatia evitable

La MPOC, una malatia evitable

/imgs/20080101/salud01.jpgLa MPOC és una malaltia de caràcter crònic que es caracteritza per una dificultat creixent del pas d’aire a través dels bronquis. A causa de la minva del fluix respiratori, els malalts experimenten ofec (dispnea) en el moment de caminar, realitzar esforços o exercici físic o quan pateixen un refredat o una infecció respiratòria. Els símptomes inicials de la malaltia són tos, expectoració matutina i dificultat per a respirar. La bronquitis crònica o l’enfisema pulmonar en són les manifestacions més freqüents, i el tabac, el principal culpable. Estudis recents avalen que prop del 90% dels malalts diagnosticats són o han sigut fumadors.

Tot i que l’hàbit tabàquic és la causa principal de MPOC, l’exposició al fum de la combustió de biomassa (llenya i carbó) en llocs tancats, el treball en un ambient laboral amb gran quantitat de partícules de pols en suspensió, com ocorre en algunes granges, o la contaminació atmosfèrica expliquen un bon nombre de casos. A aquestes causes cal afegir la possibilitat de patir un dèficit de l’enzim alfa-1-antitripsina (DAAT), un trastorn genètic hereditari que causa la destrucció de teixit pulmonar i que es pot detectar amb una simple anàlisi de sang. No obstant això, el dèficit sol tardar fins a set anys a ser diagnosticat correctament.

Detecció precoç

/imgs/20080101/salud02.jpgLa MPOC sol manifestar-se a partir de la cinquena o la sisena dècada de la vida, encara que cada vegada apareix a edats més primerenques (en certs casos pot aparèixer a partir dels 40 anys). Sovint, qui la pateix no concedeix importància als primers símptomes, en especial l’expectoració matutina, que s’associen a xacres pròpis del procés natural d’envelliment. A causa d’aquesta confusió, no es consulta el metge. I quan s’arriba a l’especialista, poques vegades es deu a la tos o per l’expectoració. És la dispnea el que causa l’alarma.

L’espirometria, una prova senzilla a l’abast de qualsevol centre d’atenció primària, sol ser el primer pas del diagnòstic. A través d’aquesta es pot mesurar el grau d’obstrucció dels bronquis i es pot classificar la malaltia segons el grau d’afectació en lleu, moderada o greu.

Segons l’estudi IBERPOC, que recull dades sobre la malaltia a Espanya, s’estima que el 9% de la població pateix MPOC, encara que només una petita proporció, un de cada cinc, han sigut diagnosticats. De tots els casos, segons l’estudi, la meitat es diagnostica en fases avançades. Les dades assenyalen també que aquesta patologia respiratòria és molt més freqüent en homes (el 87% dels pacients) que en dones. La incorporació tardana de la dona a l’hàbit tabàquic i el fet que la malaltia es manifeste en edats avançades i després d’un llarg període de latència n’explica la diferència. A causa del canvi d’hàbits de la dona en relació amb el tabac, però, es preveu que la proporció de dones afectades augmente.

La cruesa de les dades reforça la necessitat d’establir un diagnòstic precoç per a iniciar al més aviat possible el tractament i per a millorar el pronòstic. En aquest sentit, els especialistes advoquen per plantejar dos grans fronts de batalla.

D’una banda, es recomana que totes les persones de més de 40 anys que experimenten una dificultat creixent per a respirar davant el mínim esforç, i que siguen o hagen sigut fumadors, vagen al metge de capçalera per confirmar si els seus símptomes es corresponen amb un diagnòstic de MPOC. Aquesta simple actuació seria suficient, segons el document de consens elaborat per la Societat Espanyola de Pneumologia i Cirurgia Toràcica (SEPAR), SEMERGEN i la Societat de Respiratori d’Atenció Primària, per a millorar la detecció i el maneig del malalt en els primers nivells de l’atenció sanitària.

El segon front, molt més complex, passa per identificar les persones que patisquen DAAT. Els especialistes, en particular els pneumòlegs, insisteixen en el valor del consell genètic per a limitar la transmissió del dèficit o per a detectar possibles casos dins d’un grup familiar.

Deixar de fumar, la millor estratègia

/imgs/20080101/salud03.jpgDeterminades les causes que condueixen a l’aparició de MPOC, l’abandó del tabac, igual com evitar ambients carregats amb fum de biomassa o contaminació atmosfèrica excessiva, són les millors, per no dir les úniques, estratègies preventives vàlides. El mateix principi serveix quan la malaltia ja s’ha manifestat. L’abandó del tabac, a més de fàrmacs pal·liatius i, en última instància, l’administració d’oxigen, són les úniques opcions per a millorar les expectatives i la qualitat de vida del pacient.

Molt sovint no n’hi ha prou amb l’imprescindible abandó de l’hàbit tabàquic. És llavors quan es recorre a fàrmacs pal·liatius per a intentar contenir la progressió de la malaltia. En fases estables, l’opció més habitual són els broncodilatadors, medicaments que poden administrar-se a demanda per a alleujar la sensació de dispnea en un determinat moment, o de forma pautada per l’especialista, per a intentar alleujar l’obstrucció dels bronquis.

En els casos d’exacerbacions de la MPOC (empitjorament sobtat de la malaltia), es recorre a la inhalació de corticoides. L’ús d’antibiòtics queda restringit a la presència d’infecció bacteriana, que es manifesta amb un augment de l’expectoració, esput purulent i més dificultat en respirar. En fases més avançades també s’utilitzen corticoides orals. L’ús de teofilina i aminofilina, encara que milloren la dispnea i la tolerància a l’esforç, és actualment controvertit per l’alt risc d’aparició d’efectes adversos.

En les fases més avançades de la malaltia, el pacient pot necessitar una aportació extra d’oxigen. En aquests casos es recomana oxigenoteràpia a domicili. Encara que la tecnologia ha millorat notablement els últims anys, el més habitual és que el pacient es veja forçat a viure lligat a una bombona d’oxigen. Normalment, entre 16 i 19 hores al dia.

En casos extrems pot optar-se pel trasplantament de pulmó, encara que és una opció reservada per a pacients joves en els quals hi ha un risc vital manifest.

Rehabilitació respitartòria

/imgs/20080101/salud04.jpgLa rehabilitació respiratòria, una tècnica aplicable en totes les fases de la malaltia, representa una tècnica vàlida per a millorar la funció respiratòria. En les fases lleus, el programa de rehabilitació és senzill. N’hi ha prou amb un canvi d’hàbits de vida: abandonar el tabac, fer exercici i realitzar fisioteràpia respiratòria. En la fase moderada o greu, la rehabilitació pot intensificar-se per mitjà de fisioteràpia i entrenament muscular. L’esforç que s’exigeix en cada cas varia en funció del pacient, però per norma general el programa supera els tres mesos de duració.

Encara que no millora la funció pulmonar ni s’ha pogut demostrar que la rehabilitació respiratòria tinga un impacte en un menor ús de recursos sanitaris, s’ha vist que redueix la sensació de dispnea, millora la capacitat d’esforç per a la vida diària i augmenta la qualitat de vida dels pacients en qualsevol fase de la malaltia.

Quant a l’oferta d’aquest tipus de tractament, només Andalusia preveu explícitament la rehabilitació respiratòria, tant domiciliària com ambulatòria, en la seua cartera de serveis d’atenció primària, mentre que a Catalunya s’ha descrit un pla de rehabilitació conjunt per a diverses àrees assistencials (neurologia, traumatologia, pneumologia i sòl pelvià).

Com prevenir la MPOC?

• No fumar
• Evitar els ambients polsosos (amb partícules en suspensió l’aire) en el medi laboral.
• Evitar la contaminació atmosfèrica
• Fer exercici físic: caminar o pedalar amb bicicleta mitja hora diària.
• Fer-se el test del dèficit d’alfa-1 antitripsina (per a establir un tractament precoç)