Per la via ràpida
El 1975 es creia que la màxima velocitat de transmissió de dades a través de línies telefòniques convencionals era 1,5 quilobits per segon. Un quart de segle després, el flux de 56 quilobits per segon (el que es coneix com a 56k) que arriba a la majoria de llars connectades a Internet té gust a poc. I és que 56k resulten suficients per enviar i rebre textos i fotografies no massa grans, però converteixen en una tortura desesperant i lenta descarregar música i vídeos de la Xarxa.
Els científics continuen esprement el fil de coure perquè viatgin apinyades a través seu més i més dades i no s’hagi de canviar el cablatge que arriba fins a cada llar. Així ha nascut la tecnologia ADSL, que fa ús de freqüències fins ara desaprofitades a les transmissions telefòniques per aconseguir una connexió de més qualitat.
La velocitat de l’ADSL és asimètrica, és a dir, baixar una cosa d’Internet és molt més ràpid que enviar alguna cosa a la Xarxa. Lluny de ser un contratemps, aquest esquema de treball s’adapta als hàbits de la majoria d’internautes. Feu-ne la prova: la propera vegada que talleu la connexió fixeu-vos en el comptador de bytes rebuts i enviats. Veureu que la majoria de les vegades el primer és molt més gran que el segon. En cas de tenir més d’un ordinador a casa no fa falta contractar diverses línies ADSL, es pot compartir el flux de dades d’una sola connexió entre tots els equips. La velocitat que ofereixen les operadores sol ser la màxima teòrica que només s’assoleix en condicions ideals (més aviat utòpiques). A l’hora de contractar ADSL fixeu-vos si us garanteixen un cabal mínim. Si no, potser acabeu amb un esportiu que es mogui només entre embussos. Comproveu també que no limiten cap servei. Encara que la majoria d’internautes utilitza únicament una sèrie concreta de protocols i ports, potser algun dia decidiu utilitzar aquests que, d’entrada, estan bloquejats.
Els avantatges de l’ADSL són notables: l’usuari està sempre connectat i, navegui el que navegui, paga un fix mensual, que a Espanya ronda els 40 euros (6.655 pessetes) per a les llars. Això fa que sigui una tecnologia especialment indicada per als internautes que fan un ús intensiu de la Xarxa. Aquest tipus de connexió és, a més, substancialment més veloç que la d’un mòdem convencional. A Espanya, la màxima velocitat comercialitzada és de 2.000 quilobits per segon (2 megabits/s), encara que aquest torrent de dades només es troba disponible per a empreses. Les llars s’han de conformar amb fluxos més modestos, entre 128 i 256 quilobits per segon. Amb aquesta velocitat es poden escoltar ja actuacions en viu amb la qualitat d’un CD.
Els inconvenients? Si no s’utilitza gaire Internet la connexió per ADSL costa més que la tradicional. És necessari un nou mòdem (bastant més car que els de 56k) per funcionar. A més, aquesta tecnologia no es pot instal·lar a qualsevol llar: l’usuari ha d’estar a menys de tres quilòmetres d’una central telefònica que ofereixi aquest servei (no totes ho fan). L’ADSL és incompatible amb altres serveis com el fil musical, per la qual cosa cada usuari s’ha d’informar de la particularitat de la seva instal·lació.
Però, per què desenvolupar l’ADSL en comptes de potenciar la fibra òptica, les bondats de la qual hem sentit els últims anys? És cert que la fibra òptica té teòricament un potencial superior que el coure. A través seu pot viatjar el telèfon, les dades i fins i tot la televisió i la ràdio digital. Això no obstant, el coure és pràcticament ubic, ja que es tracta de la tecnologia que s’usa en la telefonia convencional. El cost d’instal·lació és, per tant, molt inferior. A més, mantenir el cablatge tradicional és estratègic: el coure no necessita electricitat per transmetre res. Per això, en les catàstrofes, encara que es talli el subministrament elèctric, els telèfons continuen servint de nexe entre les persones.
Però l’ADSL no és, ni de bon tros, l’últim pas. De la mateixa forma que mes a mes ordinadors més potents fan llanguir els que semblaven l’últim crit, noves connexions encara per arribar al final permetran que el flux de dades no sigui el coll d’ampolla que impedeixi als usuaris fer un ús veritablement multimèdia i interactiu d’Internet.
Banda Ancha
www.bandaancha.com
Portal en espanyol sobre els diferents accessos de banda ampla que hi ha al mercat. Permet comparar les diferents alternatives per escollir el tipus d’accés que més s’emmotlla a les nostres necessitats.
Associació d’Internautes
www.internautas.org
Notícies 3D
www.noticias3d.com
Lloc-Web dedicat a la informació sobre els components de l’ordinador amb informació actualitzada sobre les últimes targetes de vídeo i plaques base. Inclou un article complet i accessible sobre les característiques de l’ADSL i les seves similituds i diferències amb altres connexions de banda ampla.
Si no es prenen les precaucions adequades l’ADSL es pot convertir en l’escletxa per on es colin al nostre ordinador els habitants més indesitjables de la Xarxa. No és que la connexió per ADSL sigui més insegura que les tradicionals, però l’alta velocitat de connexió farà que si l’equip cau en males mans, els estralls siguin més grans.
- No deixeu l’ordinador tot el dia encès amb la connexió oberta a la Xarxa. Si ho feu, usuaris sense escrúpols tindran tot el dia per provar les bretxes de seguretat del vostre equip i accedir a la vostra informació.
- No obriu cap correu que no us inspiri confiança ni instal·leu res desconegut. El millor antivirus és la prudència.
- Instal·leu regularment els pedaços que treuen els fabricants de programes. Solen tapar les vulnerabilitats amb què els van vendre.
- Instal·leu un antivirus. Els danys que pot fer un d’aquests animalons electrònics en un ordinador amb una connexió de banda ampla com l’ADSL són més grans.
- Col·loqueu un tallafocs (firewall). No permeten que surti o entri una sola dada no autoritzada a l’ordinador, és a dir, comproven si un programa ocult ha pres el control del sistema i es dedica a usar la connexió com vol.
- Sigueu realistes, què teniu que pugui interessar a un pirata informàtic?