El consumidor, protagonista principal de l'IPC
Periòdicament els mitjans de comunicació es fan ressò de la pujada de l’IPC (índex de preus del consum) com una dada que afecta directament el ciutadà i que transcendeix, per això, la teoria econòmica. I efectivament és així, malgrat que en ocasions es presenta com un concepte que resulta difícil d’entendre. L’IPC és un indicador o variable estadística que permet conèixer quant s’ha encarit o abaratit amb el pas del temps el preu del conjunt d’articles que constitueixen el consum familiar. L’IPC es refereix a l’alimentació, el transport, l’educació, les peces de vestir, etc., no als productes industrials com eines o maquinària. Per tant, afecta el conjunt d’articles de consum, no una selecció d’aquests, i no especifica quin és el preu del conjunt d’aquests productes, sinó només quant varia en el temps.
Si, per exemple, l’índex és avui un 3% superior al de fa un any, aquest augment indica que per comprar avui els mateixos articles de consum que fa un any hem de gastar un 3% més de diners. Per tant, que per no empobrir-nos hem de guanyar un 3% més que fa un any. D’aquí l’aplicació de l’índex als convenis salarials, a les rendes dels habitatges, a la política de pensions i, en general, a negocis privats o públics en els quals importi el manteniment del nivell de vida. (Cal recordar que abans d’assumir la seva denominació actual l’índex s’anomenava índex del cost de la vida.)
A España l’índex s’obtenia fins l’any 2001 mitjançant l’índex dels preus de vuit grups de béns de consum: productes d’alimentació, articles de vestir, lloguer d’habitatges, parament domèstic, medicaments, transport, educació i béns culturals i resta d’articles de consum. Cada un d’aquests índexs s’elabora a tres nivells: provincial, autonòmic i nacional, de manera que és possible conèixer no només quant ha variat el preu del conjunt dels béns de consum a Espanya en dos, tres, trenta o els mesos que siguin (índex general nacional), sinó també quant s’ha encarit, per exemple, durant l’últim any la compra de peces de roba i calçat a València (índex per a aquesta província de preus d’articles de vestir).
És l’Institut Nacional d’Estadística qui, mitjançant enquestes anomenades de pressupostos familiars, determina quins productes consumeixen les famílies i quant representa cada un en la despesa total familiar. Així es coneixen els articles típics que componen l’alimentació de la família espanyola, els articles amb què es vesteix, els que constitueixen el seu parament domèstic, etc. i el percentatge de la despesa total que destina la família tipus espanyola per alimentar-se, vestir-se o per pagar el seu habitatge. Amb el resultat d’aquestes enquestes es forma el cistell de mercat, representatiu del consum familiar, que, actualment, pel que fa al nostre país, comprèn 57 articles. Una vegada confeccionat s’anoten els preus que els seus articles tenen en uns punts de compra determinats (comerços, farmàcies, col·legis, etc.) de cada província. El moment en què es realitza aquesta primera observació s’anomena període base. A partir de llavors, cada mes, es tornen a prendre els preus dels mateixos articles als mateixos establiments o punts de compra i s’observa quant han variat respecte als anotats en el període base; i és aquesta variació la que recull l’índex.
En realitat, com veiem, el que observen els tècnics de l’Institut Nacional d’Estadística que elaboren l’índex és com evolucionen els preus d’uns béns concrets en uns establiments igualment concrets. Això no obstant, es tracta d’una dada extrapolable al conjunt de la despesa familiar de tots els ciutadans, si l’elecció de productes i d’establiments es realitza encertadament. A més, si els seus pesos o importàncies relatives es van establir amb bon criteri, aquesta evolució serà també, per llei estadística, la del preu del conjunt de tots els articles de consum.
Però a vegades articles sotmesos a observació mensual deixen de vendre’s perquè el consumidor en prefereix altres de nous; també passa que perden importància alguns punts de venda on es feien els mesuraments dels preus i la guanyen altres botigues. En el primer cas, se substitueix l’article abandonat pel que el reemplaça en el consum, i perquè la substitució no afecti l’índex, no es compara el preu del nou article amb el de l’antic, sinó amb el que tenia l’article nou en els mesos precedents a la seva inclusió en el cistell de mercat. En el segon, es busca un establiment amb característiques similars a la botiga on abans s’efectuaven els mesuraments i se li confereix una ponderació equivalent.
Fins fa relativament poc, el canvi de gustos era lent i n’hi havia prou amb renovar el cistell de mercat cada dotze o quinze anys. Avui es considera necessari confeccionar un nou cistell cada quatre o cinc anys. Per ajustar en profunditat el cistell de mercat al consum real, no hi ha un altre procediment que el de tornar a fer enquestes de pressupostos familiars i confeccionar un nou cistell amb els resultats.
I aquest és, precisament, el cas de l’índex actual del nostre país, que es fonamenta en consultes estadístiques realitzades entre abril de 1990 i març de 1991, sent el seu període base l’any 1992. Arribava, doncs, l’hora d’actualitzar el cistell del consum espanyol; i això és el que es fa ara, després d’haver realitzat les enquestes oportunes al llarg de 2001, que serà també el període base per al nou cistell. A més, s’introduiran a l’índex reformes tècniques de consideració, algunes externes, com la seva estructuració en dotze índexs parcials en lloc dels vuit assenyalats abans, altres que afecten els sistemes de valoració, com els referents a l’actualització permanent del pes dels índexs parcials, al dinamisme en la substitució de consums, i altres, en fi, en els mètodes que permeten la comparació de l’índex espanyol amb els índexs de preus dels diferents països de la Unió Europea. Però s’haurà d’esperar a la seva construcció definitiva per glossar les novetats que aporti aquest nou índex.
Són moltes les maneres com sol presentar-se l’índex al lector. El més senzill és aquell que atorga valor 100 a l’índex en el període base i valora després sobre 100 el dels mesos successius. D’aquesta manera, el valor 103, per exemple, per a una data determinada significa que els preus han augmentat en un 3% entre el període base i aquella data, i el valor 105 per a una altra que els preus han augmentat en un 5% entre el període base i la nova data. Una altra manera de presentar l’índex consisteix a oferir per a cada mes l’increment o decrement que hagi experimentat respecte al mes anterior. I un altre de molt usual, encara que de lectura una mica més dificultosa, és el que mostra per a cada mes el tant percentual en què ha variat l’índex des del mateix mes de l’any anterior. La seva utilitat s’atén al fet que s’acostuma a apreciar la taxa d’inflació de preus per períodes anuals.
| 1979 | 15,5 |
|---|---|
| 1980 | 15,3 |
| 1981 | 14,3 |
| 1982 | 13,2 |
| 1983 | 13,0 |
| 1984 | 10,0 |
| 1985 | 8,5 |
| 1986 | 8,2 |
| 1987 | 4,7 |
| 1988 | 5,4 |
| 1989 | 7,3 |
| 1990 | 6,7 |
| 1991 | 5,7 |
| 1992 | 5,1 |
| 1993 | 4,7 |
| 1994 | 4,4 |
| 1995 | 4,4 |
| 1996 | 3,5 |
| 1997 | 2,0 |
| 1998 | 1,4 |
| 1999 | 2,7 |
| 2000 | 4,1 |
| 2001 | -0,1 |
És el sentit comú qui porta a escollir els productes els preus dels quals s’apunten tots els mesos per calcular l’IPC. Sempre són productes que es consumeixen habitualment en una família. Així mateix, la importància de cada un en el cistell també la marca el sentit comú: la ponderació, és a dir, el percentatge que suposa de despesa un producte determinat a la butxaca domèstica es calcula per la importància d’aquell producte dins la despesa total. Totes aquestes compres i productes no responen exclusivament a un criteri de necessitat, sinó de despesa. Encara que no sigui necessari, vital, anar al cine, el cost de les entrades sí que representen una despesa habitual en una família.
D’altra banda, pot cridar l’atenció l’absència de la despesa que una família fa en la compra, generalment a través d’una hipoteca, de l’habitatge. Però la no-presència d’aquesta despesa té una explicació rotunda: la compra de l’habitatge es considera una inversió, no una despesa. Al contrari, sí que apareix la despesa que es fa pel lloguer d’un habitatge, imputació que es fa genèrica per a totes les famílies i per això apareix en el cistell de mercat mensual, encara que la seva ponderació no és excessiva ja que el que és habitual és tenir casa en propietat.
Hi ha hagut també discussions per la presència o absència de determinats productes en l’IPC, concretament el mes de maig de 2001 va sorgir una polèmica sobre si el tabac hauria de sortir del cistell, o sobre quin pes haurien de tenir les begudes alcohòliques. Com que l’elecció dels articles no es deu a criteris arbitraris ni polítics, i encara que es tracti de productes que les autoritats voldrien que es deixessin de consumir no hi ha dubte que una família tipus al nostre país realitza una despesa més o menys representativa al mes de tabac i alcohol. De tota manera, darrere d’aquesta proposta no només hi ha voluntat per la salut i el desig que el tabac deixi de formar part del cistell de mercat, tant el tabac com l’alcohol estan gravats per uns impostos indirectes altíssims que lògicament alteren l’IPC cap a l’alça, per la qual cosa en treure’ls donarien la fórmula que permetria continuar gravant el consum de tots dos productes sense que afectés la inflació. Però això seria fer trampes, perquè els espanyols continuen fumant i destinant part del seu pressupost mensual a aquest vici.