Davant del fracàs, convé preguntar-nos el "perquè" en lloc del "qui"

Davant del fracàs, convé preguntar-nos el "perquè" en lloc del "qui"

/imgs/20020101/interiormente01.jpg
Quan passa una cosa negativa, tendim a buscar culpables. Fins a tal punt es dóna aquesta tendència que es poden classificar els tipus de personalitat segons la manera de reaccionar davant les frustracions: els qui sistemàticament s’autoinculpen del que passa, els qui pensen que la culpa sempre la tenen els altres i, finalment, els qui no culpen ningú, bé perquè no entren a jutjar o perquè no atorguen excessiva importància als contratemps que ens ofereix la vida.

Les reaccions d’autoinculpació provoquen en l’individu un estat d’ansietat l’origen del qual podem trobar en sistemes d’educació rígids. La família, l’escola o el medi social han estat carregats tradicionalment de lleis i normes de conducta regides per la por al càstig. Així, hem interioritzat a poc a poc aquest catàleg repressiu fins que acaba constituint part de la nostra personalitat. És com un jutge o policia que portem dins i que actua imposant-se a l’espontaneïtat de l’acció i del pensament. Les persones amb aquest sentiment de culpa s’omplen d’obligacions encara que no els corresponguin. Són extremadament escrupolosos i exigents a l’hora d’enjudiciar-se i viuen pendents que el càstig o la sanció pugui caure sobre seu.

D’altra banda, les reaccions que sistemàticament inculpen altres de tot el negatiu que passa es deuen al fet que l’individu no suporta la càrrega de la pròpia responsabilitat quan sorgeixen les frustracions, i dirigeix als altres la sensació de culpa. És una forma d’alliberament que els altres perceben com una conducta agressiva, però que revela la incapacitat de l’individu per criticar-se de forma objectiva i serena. L’origen d’aquestes conductes es troba en estils d’educació permissius en els quals la persona no ha experimentat els límits de la seva conducta ni les conseqüències dels seus errors. Passa freqüentment en famílies en què l’autoritat de pares i adults i el respecte a unes certes normes de convivència s’han treballat malament o insuficientment amb els infants i adolescents. L’educació en llibertat i responsabilitat és la nostra assignatura pendent.

I l’actitud de reaccionar davant les males notícies sense culpar a ningú s’associa a dos tipus de perfil: d’una banda, els qui mantenen actituds frívoles i no donen importància a res i, d’altra banda, els qui es mostren responsables i conscients i opten per no tenyir les relacions interpersonals de sentiments de culpa per evitar la negativitat que això porta.

Perjudica les relacions

Qui per sistema adjudica les culpes als altres resulta tan carregós que no triga gaire a veure’s aïllat i evitat per tothom, llevat quan ostenta poder sobre el seu entorn i és, per això, temut, cosa que en absolut afavoreix les relacions socials d’aquesta persona poderosa. Aquests individus es tenen per tan perfectes que resulta desagradable estar al seu costat. Però aquesta actitud, tan visible quan és protagonitzada per altres persones, ens pot passar desapercebuda si som nosaltres qui l’adoptem. Per això és útil reflexionar sobre la nostra capacitat d’autocrítica i sotmetre’ns a la crítica aliena amb esperit de millora. Defensar-nos per sistema és poc profitós per al nostre progrés personal i ens distancia dels altres.

A l’altre extrem, els qui s’autoinculpen dels fracassos, ja siguin propis o aliens, sofreixen en les relacions socials perquè perceben els altres com a superiors o com a irresponsables. I poden acabar fent-se massa exigents amb els altres, en ser percebut l’entorn com moralment menys escrupolós que un mateix. Per acabar, excloure els sentiments de culpa és gairebé sempre positiu. Quan es produeix un conflicte esdevé improductiu buscar culpables. Si es culpa a l’altre es poden accentuar els seus sentiments de culpa, especialment si és feble, amb la qual cosa contribuïm a destruir-lo. Així mateix, poden donar-se respostes simètriques, per la qual cosa ens veurem en un “més del mateix” o en “la cançó de l’enfadós” amb la qual cosa arribar a la solució del conflicte serà molt difícil. Sempre és més útil plantejar-se quina part de responsabilitat correspon a cada un en la recerca de solucions (i no només a l’origen del problema), i actuar posteriorment en conseqüència.

Alliberar-nos dels sentiments de culpa

Moltes de les frustracions que originen els sentiments de culpa es produeixen perquè es té una idea de la nostra capacitat o de la dels altres que, per excessivament optimista, no s’até al que és real. Per tant, la primera estratègia per combatre el sentiment de culpa és conrear el sentit de la realitat, cosa que suposa acceptar, encara que resulti dolorós, què i qui és cadascú. Per a això, és necessari treballar l’autocrítica mitjançant la reflexió tenint en compte les observacions que ens fan les persones que ens manifesten més afecte i confiança. Determinarem així les causes de les situacions conflictives per aprendre dels fracassos i no tornar a cometre aquests errors o altres de similars. L’objectiu és doble: l’esclariment de la situació i la desactivació del procés d’adjudicació de culpes.

El que és intel·ligent i profitós és identificar els errors, reconèixer la causa, assumir la responsabilitat quan ens pertoqui i, ja després, prendre mesures per rectificar-los i per no tornar a ensopegar amb la mateixa pedra. Limitar-nos a sentir culpa és com encadenar-nos per tota la vida pel que va passar en el passat, cosa que condueix a un estat d’ansietat que pot derivar en depressions. Sentir culpa només resultarà útil quan aquesta sensació es pugui convertir en acció. Quan s’accepten els errors sense sentir un fracàs definitiu i paralitzant, l’error es pot percebre com una oportunitat d’aprenentatge, com una font d’informació de les coses que van bé i les que no. Es tracta d’un procés d’autoacceptació i millora que genera autoestima, d’aprendre a estimar-nos a partir d’un diagnòstic precís sobre les nostres accions menys aconseguides i les nostres possibilitats d’intervenir sobre elles. Respecte a la culpa que podem sentir pels errors aliens, convé plantejar-se si un és responsable (o en quina mesura ho és) de les vides dels altres.

Cada un té el seu propi periple vital i ha d’assumir la seva responsabilitat sobre el que s’esdevé en aquest viatge. Aquests sentiments de culpa pels altres parteixen del convenciment íntim que ells depenen de nosaltres. És com si a partir d’aquesta vinculació s’hagués establert una dominació. Permetre a l’altra persona viure la seva vida ens permet a cada un viure la nostra de la mateixa manera, amb llibertat i responsabilitat. Els qui viuen al nostre voltant es desenvoluparan fins i tot a desgrat nostre, sense una ajuda, la nostra, que poden percebre com aclaparadora. És un alleujament comprovar que no es té tota la responsabilitat en el que els passa als altres, però s’ha de saber assumir aquesta solitud que podem sentir quan acceptem que els altres visquin sense dependre dels nostres judicis i opinions.