Estem en època de rebaixes, com suggereix que les afrontem?
En rebaixes, com en qualsevol compra de roba, convé mirar en l’etiqueta la composició, la marca i el preu. Amb aquestes tres dades s’ha de fer el compte, ara en euros, per calcular què comprarem i a quin preu. Trobarem bones oportunitats, però no oblidem que la qualitat es paga. En qualsevol cas, hauríem de comprar de manera racional, sense fer-nos falses expectatives i buscant el que necessitem.
Vestir és una necessitat, però fins a quin punt la moda s’ha convertit en un mer consumisme i en un símbol cultural?
La moda es fon amb la cultura i la mateixa història explica aquest vincle. Es parteix de la necessitat de cobrir el cos, encara que de seguida apareix el concepte estètic: fugir del nu amb bon gust i amb l’objectiu d’agradar als altres. En l’era dels descobriments els teixits passen a ser essencials: la ruta de la seda i la del lli en són dos exemples. I les fàbriques tèxtils es van convertir en símbols de la revolució industrial i de l’alliberament de la dona. Però la revolució definitiva en el món de la moda es va viure a començaments del segle passat, quan apareix la figura del dissenyador, un professional abstret del món del tall i la confecció que procedeix de qualsevol àmbit. Es comença a distingir la part creativa de la industrial, ja no són els modistes i sastres qui decideixen què elaboren, perquè abans hi ha la tasca del dissenyador que crea la moda. Però no confonguem moda amb disseny. Si bé la moda és efecte del disseny i provoca nous consums, el disseny no es limita a generar noves idees per ser consumides; la seva funció és menys efímera i més profunda, ja que neix d’una actitud creadora.
Llavors, què és el que es veu a les passarel·les i per a què serveix a un consumidor preveure aquestes glamouroses posades en escena?
Les passarel·les són aparadors, és la manera de comunicar el que s’està fent en el camp de la moda, s’han de veure com un acte cultural, com una expressió creativa. Quan pugem a una passarel·la no estem pensant en vendre, per presentar comercialment les col·leccions organitzem altres trobades. A la passarel·la s’exposen criteris, gustos, personalitat i conceptes.
En els anys vuitanta, fins i tot a principis dels noranta, les passarel·les escandalitzaven, les desfilades trencaven i les propostes eren transgressores. Ara, sembla que la creativitat és més conservadora.
Els anys vuitanta van ser molt atrevits i creatius. Ara, la societat és més conservadora, no vol canvis, busca la tranquil·litat. De tota manera, trencar és la tasca dels joves dissenyadors, han de ser ells els qui sorprenguin.
Precisament, aquesta joventut demanda centres de formació i no en troba, com els que hi ha a Itàlia, per ser un professional de la moda. Vostè va plantejar que es portés a la universitat aquesta formació específica. Què hi ha d’això?
Es tracta no tant d’atorgar-li caire universitari com de formar els professionals a nivell superior. A més, i això es desconeix, la indústria de la moda té una gran capacitat de creixement i de generar llocs de treball, només s’ha de veure el cas d’Itàlia i els Estats Units. El nostre país no té un engranatge industrial bàsic seriós, parlo de directius, gestors, estilistes, sastres, comunicadors… La nostra Associació promou cursos adreçats a aquests joves que volen fer de la moda la seva professió.
En l’última dècada, els nous dissenyadors van defensar l’estètica minimalista: el negre, el blanc i, en primer lloc, la contenció i la senzillesa. Aquest minimalisme és un període efímer o, al contrari, un moviment artístic ja consolidat?
El Minimalisme evolucionarà com ho va fer el Barroc o el Romanticisme, perquè és un moviment artístic i com a tal acabarà morint, però no sense abans haver impregnat la seva filosofia en àmbits més enllà de la moda: la llar, la música… i, tirant llarg, fins a la gastronomia. Però passarà, malgrat que no ha sorgit cap corrent amb la força suficient per desplaçar-lo.
Un altre tret del final de segle és l’abaratiment del disseny, la roba barata però amb el valor afegit de la moda més emergent.
El consumidor sap quan paga barat i no s’enganya amb el fals luxe. El mercat ha simulat que es poden trobar teixits de qualitat a baix preu, però no és cert. Quan et compres una peça barata has de ser conscient que la seva vida útil serà curta. Succeeix que avui se li ha afegit imatge i disseny, i aquí queda de manifest un problema: el disseny no és un copyright que es pugui registrar.
Com prova als creadors la popularització del disseny d’elit?
Doncs ens preocupa poc, perquè continua existint el consumidor que no vol comprar falsificacions ni imitacions. Però em preocupa que es perdi la zona intermèdia mentre sobreviu el barat que és còpia i el car que és original. Al final és consum o alt consum, la possibilitat de comprar una litografia de Picasso o un Picasso, tots dos tenen valor, però la diferència és abismal. La pregunta que s’ha de fer el consumidor és si li agradaria tenir una peça d’una marca de prestigi i saber si s’ho pot permetre.
La qualitat va unida als teixits naturals?
Nosaltres hem investigat amb nous teixits, però la nostra base continua sent el clàssic: les bones llanes, sedes o llins.
I on hi ha l’obsessió de Balenciaga: el patronatge?
És l’estructura, l’arrel de tota la feina. El disseny dels patrons és un treball arquitectònic que respon a una investigació: on és la pinça i on el tall, que s’uneix a la mestria de manejar els teixits clàssics i atorgar-los nous volums, que sorgeixin peces diferents… Encara que treballis amb noves tecnologies, la sastreria segueix sent saber tallar. Es necessitaria un màster per formar la joventut en el coneixement del que és un bon patró. No han viscut l’època en què l’important era un bon teixit tallat adequadament. Quan una núvia ve al nostre estudi, si va acompanyada per l’àvia sabem que la comunicació serà més fàcil i que la feina s’entendrà.
I què ens diu de la relació entre moda i anorèxia.
És un tema que comença a estar superat. Associar la moda amb aquesta malaltia va generar un interès morbós dels mitjans de comunicació, però els fets van demostrar, i ho van certificar els metges, que l’anorèxia és una malaltia massa complexa i seriosa com per atribuir la seva incidència o aparició al fet que els dissenyadors de moda oferissin determinades imatges. No tenim tant de poder. El problema de l’anorèxia és greu, i dir a una mare que la malaltia de la seva filla la provoca que les models siguin primes és fer-li un flac favor i no redueix el seu sofriment.
La moda ja no és només roba, és a tot arreu: complements, decoració, perfums, estris domèstics…
És que el dissenyador ha deixat de ser un artesà i el seu treball és més genèric. Hi ha dissenyadors de moda que procedeixen de l’arquitectura, l’enginyeria o la filosofia. És un analista del gust que acaba fent de tot, perquè el disseny arriba a tot. La marca d’un dissenyador pot generar molts productes. Jo animo els empresaris a llançar-se en aquest terreny, tenim molt pocs copyrights. El disseny italià, és això, disseny en tots els àmbits. Hem de fer les nostres pròpies llicències.