Una manera de donar vigor a les plantes
Hi ha dos tipus d’arbres ornamentals: els que perden les fulles a la tardor -els de fulla caduca- i els que mantenen les fulles verdes durant tot l’any. El matís del color de les fulles és fonamental, ja que els arbres de fulla verda perenne s’han de tractar com si fossin caducs: pot ser que les fulles no caiguin, però acabaran pansint-se. A l’hora de la poda amb prou feines hi ha diferència entre arbres de fulla caduca o perenne, i en tots dos casos s’ha d’esperar a l’hivern per intervenir. Això no obstant, és preferible esperar les gelades per actuar amb els arbres perennes, mentre que convé avançar-se al fred intens per podar arbres caducs.
La poda és una operació traumàtica que altera el desenvolupament i la morfologia natural de les plantes. En una selva, la mateixa naturalesa s’encarrega de practicar la poda, per la qual cosa allà només sortiran endavant les plantes més fortes, les més altes… Però com que jardins i terrasses no estan cridats a convertir-se en selves, sinó en un conjunt harmoniós, s’ha d’admetre la necessitat de la poda. Això no obstant, decidir quines branques cal podar, com fer-ho i per on suscita molts dubtes. Es corre el risc de devastar les plantes, de tractar-les a totes per igual i, fins i tot, de mutilar-les, cosa que es coneix com a “carnisseria del jardí”. Per evitar danys s’ha de recordar que la poda ha d’obeir a les característiques morfològiques i fisiològiques de l’espècie. Per a això s’ha de conèixer la tècnica i adaptar-la a les etapes de desenvolupament de la planta.
Les eines per podar es trien en funció de la mida de la branca, no segons la de la planta. Per a branques petites n’hi ha prou amb podadores manuals, tot i que abans cal assegurar-se que l’eina estigui ben afilada perquè el tall sigui net i no causi esquinços. Les branques grans que requereixen l’ús de serra s’han de sostenir amb una mà mentre es fa el tall. Si la branca és massa gran i no es pot subjectar s’haurà de fer el tall en tres passos per no esquinçar l’escorça.
La poda de branques mortes és senzilla. El tall es realitza fora de l’anell de teixit cicatricial que s’hagi format entre el tronc o tija sana i la branca morta, procurant no causar dany innecessari.
Tallar les branques vives és més delicat. Per encertar el lloc per on cal podar, s’ha de buscar el coll de la branca que surt del tronc sota de la base de la branca. A la superfície de sobre hi sol haver un vorell d’escorça de la branca (més o menys) paral·lel a l’angle de la branca, al llarg del tronc de l’arbre. Un tall correcte comença fora del vorell d’escorça de la branca i baixa en angle, apartant-se del tronc de l’arbre. Sense lesionar el coll de la branca, el tall perfecte s’aconsegueix apropant-se, com més millor, al tronc, a l’axil·la de la branca, però fora del vorell d’escorça d’aquesta, perquè el teixit del tronc no pateixi lesions i la ferida es curi al més aviat possible. Si el tall es fa massa lluny del tronc, deixant una soca de branca, el teixit d’aquesta mor i la ferida es tanca amb teixit cicatricial procedent del tronc. La ferida triga a tancar-se perquè aquest mateix teixit del tronc ha de segellar també la soca.
Les restes de la poda (branques i fulles) les podem destinar a convertir-les en compost o portar-les als contenidors especialitzats que recullen aquest tipus de rebuigs.
- Poda de formació: contribueix a aconseguir l’estructura desitjada a la planta perquè assoleixi ràpidament la forma natural per la qual ha estat escollida i plantada. Per exemple, un xiprer de Lambert es pot plantar per formar una tanca o perquè creixi en forma espontània en tota la seva esplendor.
- Poda de producció: l’objectiu d’aquesta poda és estimular la producció d’òrgans naturals, com flors, fulles i fruits. La Lavandula spicolta (lavanda), per exemple, es pot plantar per aconseguir fullatge i flors vistoses i aromàtiques, per destacar de forma inliidual o com a massís, o per formar una bordura compacta i delimitar espais al jardí. En el primer cas la poda és parcial, es neteja la planta de flors madures i se’n controla el creixement. En el segon, és intensa i freqüent a fi de mantenir la planta compacta i baixa; no interessen les flors, només el fullatge. La poda de producció s’utilitza amb les espècies fruiteres.
- Poda de renovació: s’aplica a les plantes que han envellit o que s’han esgotat prematurament a causa de l’intens creixement i la seva productivitat. S’ha de practicar només en plantes vigoroses, d’arrels i tiges gruixudes, que han emmagatzemat gran quantitat de substàncies de reserva que utilitzaran els nous brots. Aquesta poda es realitza normalment durant l’hivern, sobre les branques estructurals o basals, a partir de les quals es renovarà la planta.
- Poda de neteja: aquesta és la poda més quotidiana i es fa com a primer pas en la poda hivernal per suprimir flors madures i elements danyat o secs. Com l’expressió revela, es practica per mantenir les plantes netes.
- Poda de despuntament: consisteix a tallar l’àpex (punta) de la tija per suprimir-ne el creixement o l’estirada, induint la planta o tija a ramificar-se. Així s’aconsegueixen plantes de més volum, frondoses i compactes.
- Poda d’esclarissament: té com a objectiu disminuir la densitat de fullatge (branques) a les plantes, per facilitar la ventilació i evitar la competència entre els elements de la planta. S’inicia amb l’eliminació de les branques febles mal orientades i ubicades, tallant-les a la seva base.