Els ordinadors i telèfons mòbils també es reciclen
Hem assumit que alguns equipaments electrònics, com telèfons mòbils, ordinadors, cadenes de música i altres molts aparells d’ús diari han estat dissenyats per a un període de vida útil limitat. Però, què fem si s’espatllen, es trenquen, s’envelleixen o, simplement, quan volem canviar-los per un altre aparell més modern? Segons un estudi realitzat pel Grup de Treball per als Residus Elèctrics i Electrònics de la UE, aquest tipus de rebuigs (ordinadors i telèfons mòbils principalment) representa ja el 4% de les escombraries totals a Europa i la seva eliminació s’està convertint en un seriós repte.
Espanya genera entre 100.000 i 160.000 tones d’escombraries electròniques domèstiques a l’any. Si a aquesta quantitat se li afegeixen els residus que produeix el sector de l’electrònica, la resta de la indústria i els establiments comercials, s’assoleix la xifra de 200.000 tones de deixalles electròniques a l’any. Si s’aconseguís reciclar el 70% d’aquests rebuigs, es podrien recuperar més de 90.000 tones de metalls, 30.000 tones de plàstics i 13.000 tones de vidre. Davant la magnitud del problema, l’any 1999 la UE va fixar un límit de 2,75 quilograms per habitant i any per a les escombraries electròniques domèstiques que es recullin a partir de 2002, però de moment cap país europeu podrà atenir-se a aquesta xifra. Ecologistes i experts concentren ara la seva atenció en els residus grisos, grup en el qual guanyen protagonisme ordinadors i telèfons mòbils, ja que acabaran representant el gruix dels nous residus electrònics.
La majoria dels residus blancs es fabriquen amb metalls com cadmi, plom, bromats, mercuri, crom hexavalent, bateries de plom, salines o alcalines, etc. Molts d’aquests materials són tòxics per als éssers humans, animals i plantes -quan assoleixen determinada concentració al cos-, alhora que degraden el medi ambient. L’Oficina Ambiental Europea, una federació creada per ciutadans, calcula que la Unió Europea va generar el 1998 uns sis milions de tones de ferralla electrònica i afirma que per a l’any 2004 aquesta quantitat s’elevarà a 7,4 milions de tones, la qual cosa indica un augment del 4% anual. A més, assegura que el 90% dels rebuigs electrònics s’envia directament als abocadors, es crema o s’abandona de qualsevol manera. Per això, el Parlament Europeu prepara una nova normativa que obligarà els fabricants d’equips elèctrics i electrònics a fer-se càrrec dels aparells que venguin, de manera que hauran de recollir i reciclar els productes una vegada en finalitzi la vida útil. S’espera que aquesta mesura encareixi en aproximadament un 5% els ordinadors. A més, a partir de 2006 es prohibirà construir ordinadors i electrodomèstics que continguin plom, mercuri, cadmi, crom hexavalent i bifenils polibromats o èter difenil. Així mateix, es pretén promoure una nova font de negocis, creant empreses que es dediquin a reciclar aquests materials.
Els metalls constitueixen el nucli principal dels residus elèctrics i electrònics, però almenys el seu reciclatge resulta factible, ja que reutilitzar metalls permet estalviar el seu procés d’extracció, una de les fases més agressives amb el medi ambient dins la producció d’aquest material. Per recuperar-los es necessita menys energia (10% menys, per exemple, en el cas del coure) i es generen menys rebuigs (potencialment, un 98% menys) que per extreure’ls de la naturalesa. Això no significa que s’hagi de deixar de costat l’explotació de minerals verges, sinó que el reciclatge exerceix un paper important en el desenvolupament sustentable com a productor de metalls comuns i preciosos, molt útils per a generacions venidores. A més del seu significatiu valor monetari, els metalls reciclats també tenen un valor ambiental únic: poden durar per sempre, la qual cosa els converteix en un recurs fonamental.
L’ordinador ha guanyat el seu lloc com un electrodomèstic més de la llar i, sobretot, de les empreses, on la seva presència és imprescindible i augmenta de forma imparable. Però igual com va passar amb frigorífics, televisors o rentadores, la vida útil dels primers ordinadors ha finalitzat, i els seus propietaris s’enfronten al problema de què fer amb aquests aparells quan se’n volen desfer. A vegades s’abandonen al mateix servei de reparacions. Així, alguns tècnics acumulen, a desgrat seu, electrodomèstics que els confien per reparar-los i que després els seus propietaris no retiren. Aquests aparells abandonats, entre els quals abunden ordinadors, es restauren per ser donats a escoles o institucions d’interès públic.
Una altra possibilitat perquè els ordinadors sobrevisquin a la destrucció consisteix a lliurar-los en promocions que accepten equips vells, que posteriorment es revenen a baix preu.
Però, sens dubte, el circuit conegut com les 3R (reduir, reutilitzar, reciclar) s’imposa. Una manera de reutilitzar consisteix a desarmar els equips, reemplaçar les peces desgastades, pintar-les i restaurar-les perquè compleixin les expectatives d’un model nou. També els equips usats són desballestats, es classifiquen les parts aprofitables com a recanvis i el material restant es recicla. Les parts plàstiques de les impressores, per exemple, poden arribar a transformar-se en la part externa d’un disquet o fins i tot en coberts de plàstic.
Els residus tecnològics es classifiquen en tres línies, denominades mitjançant colors.
- Línia blanca: frigorífics, rentadores, rentaplats, forns i cuines.
- Línia marró: televisors, equips de música, vídeos…
- Línia grisa: equips informàtics (teclats, CPU, ratolins…) i telèfons mòbils. Encara no suposen el gruix dels abocaments de tecnologia, però arribaran a ser-ho.
Es calcula que a Espanya hi ha al voltant de 20 milions de telèfons mòbils i 3 milions d’aquests aparells es consideren ja obsolets. Davant la quantitat de residus que poden generar els mòbils, l’estiu passat es va posar en marxa la Campanya de Recollida de Mòbils en poblacions de més de 50.000 habitants. S’han instal·lat prop de 300 punts de lliurament i recollida en establiments i serveis tècnics per conscienciar els ciutadans de la necessitat de recollir i reciclar aquest tipus de residus, que s’incrementa sense parar, a fi d’estalviar matèries primeres i recursos naturals. Encara que de moment no hi ha dades oficials sobre l’acceptació d’aquesta campanya, l’experiència pilot realitzada a la Comunitat de Madrid entre els mesos de gener i juliol de 2001 dóna resultats molt positius: es van recollir 8 tones de residus de telèfons mòbils, uns 51.000 aparells.
Els residus reciclables generats pels mòbils es classifiquen com a accessoris (carregador, mans lliures, antena, teclat, transformadors…) i terminals (components elèctrics, carcasses, bateries, plaques de circuits…). Després de lliurar el mòbil en un punt de recollida, aquest és transportat a una planta de reciclatge ubicada a Erandio (Biscaia), on se li extreu la bateria, que es trasllada a un gestor autoritzat de residus perillosos. Allà també se separen els materials plàstics i metàl·lics i, després de ser triturats, es reutilitzen per fabricar altres telèfons o per obtenir matèries electròniques. Gràcies a aquest procés, el 95% dels components dels telèfons mòbils es recicla. Aquesta campanya antecedeix el Pla Nacional de Residus Electrònics i Elèctrics que està previst que s’aprovi durant els primers mesos d’aquest mateix any.