El pacient, protagonista de la cura de la seva salut
I qui no ha comprat un medicament receptat en ocasions anteriors pel metge per a aquesta malaltia banal (coll, oïda…) que pateix hivern rere hivern, però que es cura amb fàrmacs que no precisen recepta? En el primer cas, estem davant d’una persona que opta per l’autoprescripció. En el segon, tenim un usuari que, reconeixent els símptomes de la malaltia que sofreix periòdicament i sabent la manera de combatre’ls, es decanta per l’automedicació responsable.
Malgrat que l’automedicació comporta connotacions negatives per a gran part de la població i fins i tot dels mateixos metges, l’Organització Mundial de la Salut (OMS) veu en l’automedicació responsable una fórmula vàlida d’atenció a la salut en les societats desenvolupades.
L’automedicació responsable es refereix principalment a l’ús de medicaments d’accés lliure (no requereixen recepta mèdica) i es contraposa a l’autoprescripció o ús indiscriminat de fàrmacs sense indicació ni supervisió facultativa.
L’automedicació responsable ha sofert una evolució molt significativa en els últims anys. Si bé en una fase inicial el seu àmbit se circumscrivia a l’alleujament de símptomes poc greus (malalties lleus de coll, estómac, oïda, tos…), actualment inclou la prevenció i l’alleujament de problemes aguts de salut i d’alguns símptomes de malalties cròniques (reuma, artrosi…).
L’automedicació responsable no pretén deixar a un costat el paper estratègic del metge: el contacte amb el pacient no ha de desaparèixer. Al contrari, l’autoprescripció deixa a un costat al facultatiu: és el pacient qui decideix quin medicament prendrà: “va funcionar amb un parent en una malaltia similar” o “he sentit parlar molt bé d’aquell fàrmac”… per tant “jo també el prendré”.
Les conseqüències poden ser importants: camuflament de la malaltia, aparició d’efectes adversos, prolongació o agreujament de la malaltia, propensió o resistència als medicaments emprats, facilitar el contagi i foment de la drogodependència…
L’autoprescripció amaga sovint la dependència psíquica o física a determinats medicaments utilitzats per produir canvis en l’estat d’ànim. Els factors que condicionen i afavoreixen el consum de medicaments sense prescripció són: l’escassa accessibilitat al facultatiu, el poc temps lliure dels usuaris i la laxitud excessiva en el compliment, per part de les farmàcies, de la legislació sobre dispensació d’especialitats que exigeixen recepta mèdica. Els farmacèutics, s’ha de reconèixer, són rigorosos en la venda de psicòtrops (sedants, hipnògens, tranquil·litzants, antidepressius…), però normalment es mostren menys estrictes quan es tracta de dispensar un altre tipus de medicaments.
Es podria pensar que els medicaments més disponibles per a l’automedicació al nostre país, les especialitats farmacèutiques publicitàries (EFP), que no requereixen recepta mèdica són els medicaments més consumits pels usuaris que s’automediquen, però no és així. Aquestes EFP constitueixen només una petita part dels medicaments utilitzats amb aquesta finalitat.
La gruix de l’automedicació el constitueixen fàrmacs que precisen recepta mèdica. I els errors d’ús en aquesta pràctica, que comporten efectes secundaris i altres problemes a mitjà termini, constitueixen l’aspecte més negatiu de l’automedicació indesitjable, diametralment oposada a l’automedicació responsable i positiva que propugna l’OMS.
L’OMS considera positiu fomentar la participació dels ciutadans en tot el que està relacionat amb la seva salut, i veu en això una manera de reduir les visites als centres d’assistència sanitària i alhora una manera d’economitzar en la despesa de la sanitat pública. Per a això, l’OMS advoca per formar la població en l’ús de fàrmacs. Es tracta de complementar el binomi diagnòstic-recepta amb el tríade informació-consell terapèutic-educació. Un pacient ben informat sobre per què se li recepta un medicament, acceptarà de més bon grat les decisions del doctor. El consell terapèutic es refereix a les condicions d’ús de fàrmacs (dosi, durada del tractament…). Si el metge ens prescriu un fàrmac davant d’un símptoma habitual en el nostre organisme i ens explica els perquès, en una circumstància similar podrem sol·licitar a la farmàcia aquest tractament o un altre de similar sense necessitat de consultar el metge.
Tal com la contempla l’OMS, l’automedicació responsable genera beneficis a nivell personal i social:
- L’alleujament o solució de problemes de salut es pot fer de forma autònoma i complementària a la tasca professional dels metges.
- S’incrementa l’autonomia i la responsabilitat de les persones en la cura de la seva salut.
- S’eviten esperes, desplaçaments, pèrdues de temps, etc.
- Es contribueix a l’alleujament del sistema sanitari, congestionat per malalties susceptibles de tractar-se de forma autònoma.
- L’automedicació és una realitat que s’ha d’assumir. La informació i l’educació sanitària poden ajudar que es faci de forma responsable i positiva i que s’aconsegueixi eradicar l’automedicació indesitjable i perillosa.
Alguns grups de medicaments mereixen especial atenció, perquè són objecte de consum indiscriminat i poden portar problemes seriosos.
1. Antibiòtics. Se n’espera la curació definitiva dels procés infecciosos, siguin del tipus que siguin. Són els que més expectatives han generat en els últims anys. El 88% de la població espanyola pren antibiòtics almenys una vegada a l’any, i un 25%-30% dels envasos venuts són mera autoprescripció, és a dir, sense control mèdic. Però el pitjor és que, en la majoria de les ocasions, no són indicats ni es prenen en les dosis adequades ni amb la durada necessària. El resultat és que a més d’altres efectes indesitjables, Espanya és un dels països amb més taxes de resistència bacteriana. Els gèrmens es tornen resistents als antibiòtics, cosa que en un breu termini constituirà -adverteixen els especialistes- un greu problema de salut pública.
2. Analgèsics. Les dades sobre el consum d’analgèsics es refereixen a un ús massiu d’analgèsics en tots els grups d’edat. En els últims sis anys, la seva venda ha pujat un 25%. Un dels riscs de l’ús habitual d’analgèsics és la nefritis intersticial, que pot evolucionar molt desfavorablement. Si s’abusa de l’aspirina, els problemes són les hemorràgies digestives, les reaccions al·lèrgiques i altres malalties, més freqüents del que es creu.
3. Antiinflamatoris no esteroides (AINE). El seu consum creixent, associat o no a analgèsics, afecta fonamentalment les persones de més edat, que sofreixen més processos inflamatoris crònics i degeneratius. La gastritis i les hemorràgies digestives, a més d’altres efectes adversos, són els riscs més habituals.