Disciplines mil·lenàries que aporten equilibri
El ioga i les pràctiques orientals de relaxació estan de moda. Si en els vuitanta van triomfar el culte al cos esvelt i musculós, l’aeròbic i les taules amb aparells de força, en els noranta es van començar a introduir a Occident de forma gairebé massiva les pràctiques de relaxació del cos i les tècniques que exercita la ment en la recerca de l’equilibri. Cada vegada més centres ofereixen la possibilitat d’apropar-se a aquestes disciplines mil·lenàries procedents de les riques cultures orientals. Alguns estudiosos afirmen, guiats per vestigis en la simbologia i l’art d’Egipte i de l’Amèrica precolombina, que el ioga va sorgir a l’antiga Atlántida, però el cert és que es va conservar i es va perfeccionar durant segles per savis ioguis (mestres del ioga) a l’Índia. En els seus orígens excloïa la idea de Déu, encara que en èpoques més tardanes es va incloure el sentit espiritual que preval en la vessant d’autorealització. Però el ioga i el tai-txi (d’origen xinès) són abans que res ciències de la salut, entenent el concepte salut en el sentit més ampli de la paraula, allunyat del misticisme o de la metafísica. El ioga no és, per tant, una religió, una tècnica gimnàstica o una filosofia, sinó una disciplina que ordena el cos i la ment, de la mateixa manera que el tai-txi és alguna cosa més que un art marcial, ja que es considera un sistema de defensa personal que si bé proporciona seguretat, potencia la relaxació i la concentració.
La pràctica del ioga s’adreça a persones físicament sanes, encara que es pot utilitzar per tractar algunes malalties menors i corregir defectes de postura. Segons els ioguis, l’ideal és introduir-se en aquesta pràctica durant l’adolescència, ja que així el cos és capaç d’assolir gran flexibilitat. Això no obstant, asseguren que qualsevol edat és vàlida per iniciar-s’hi amb èxit, ja que la flexibilitat és només un dels components de les postures o asanes (qualsevol posició que es pugui mantenir llarg temps amb comoditat). Els diversos corrents de ioga també coincideixen a afirmar que convé començar a practicar-lo en un centre especialitzat per aprendre les tècniques bàsiques. Es precisen tres o quatre anys, però convé que l’alumne adapti l’exercici del ioga al seu propi desenvolupament i a les seves necessitats i practiqui de manera individual a casa seva, encara que s’aconsella de continuar en contacte amb el professor i obrir-se a altres mètodes que complementin l’estil propi.
Les tècniques i els mètodes del ioga que han estat universalitzats (hi ha vuit branques bàsiques) són les pràctiques del Hatha Yoga (exercicis físics) i del Radja Yoga (exercicis mentals). El primer grup, Hatha Yoga, el formen les normes pseudofisiològiques per assimilar les pràctiques internes del Radja Yoga, o normes de control, desenvolupament i perfeccionament psicomental.
Hatha Yoga. ‘Ha’ significa sol i ‘Tha’ lluna i es refereixen al fet que aquesta disciplina busca equilibrar les energies solar i lunar de l’organisme que corresponen al costat dret i al costat esquerre del cos, els sistemes nerviosos simpàtic i parasimpàtic, els canals d’energia vital a la columna, els hemisferis dret i esquerre del cervell, etc. Per aconseguir aquest equilibri s’utilitzen les tècniques següents:
- Asanes: postures dinàmiques i estàtiques per desenvolupar en el cos força, flexibilitat, resistència, coordinació, ritme, equilibri i to adequat.
- Pranayamas: tècniques de regulació conscient del ritme respiratori per escalfar, refredar, equilibrar i distribuir adequadament l’energia vital de l’organisme a través de la inhalació, l’exhalació i la retenció de l’alè.
- Mudras: tècniques gestuals de recanalització i dinamització de l’energia vital cap a punts específics del cos.
- Bandhas: tècniques de contracció en algunes parts del cos per bloquejar, concentrar o contenir l’energia en certes zones de l’organisme.
- Shatkarmas: tècniques de purificació i neteja interna, com la neteja de les fosses nasals, dels ulls, dels sins frontals, de la llengua i de tot l’aparell digestiu, en especial de l’intestí.
- Radja Yoga Significa ‘ioga real’ i persegueix interioritzar la consciència a través de la relaxació profunda. A més, possibilita la percepció de diferents punts del cos i de diverses sensacions, emocions i pensaments. Aspira a la concentració i a la meditació (contemplació concreta o abstracta).
- El Hatha Yoga és la més estesa i popular d’aquestes dues doctrines perquè resulta fàcil d’assimilar i practicar i s’assoleixen aviat els beneficis que aporta. Els experts asseguren que permet d’aconseguir un cos saludable, elàstic, harmònic i resistent, com també millorar la concentració, l’atenció i la memòria. El seu desenvolupament també permet d’adquirir una major fermesa de caràcter, de disciplina i de voluntat, qualitats que combaten els trastorns psicològics i eixamplen la consciència.
El tai-txi és una art marcial que reuneix una vasta varietat de tècniques i disciplines de gran antiguitat i tradició en la cultura xinesa. Va sorgir en el segle XIII de la mà del mestre Zhang Sanfeng, que va unir coneixements taoistes mil·lenaris sobre energia vital amb els coneixements sobre la fisiologia del cos humà. Així va entrar en un coneixement dels meridians pels que circula l’energia vital, va desenvolupar la teoria dels oposats (Yin i Yang) i el seu equilibri, va adaptar la teoria i la simbologia dels cinc elements i el principi del moviment continu de l’univers en cercles i espirals. El tai-txi considera l’ésser humà un microcosmos dinàmic unit al macrocosmos, a l’univers, en la seva totalitat.
Aquesta disciplina no planteja exigències o limitacions especials: segons els seus mentors, qualsevol persona que vulgui millorar la seva salut física i emocional i assolir l’equilibri de cos i ment obtindrà beneficis notables. La seva pràctica podria millorar les malalties circulatòries, respiratòries, digestives, nervioses i reumàtiques. Ajuda a adquirir hàbits de vida saludables, a controlar l’estrès i el sedentarisme i pot ser un complement d’altres tractaments per vèncer hàbits tòxics com l’alcoholisme i el tabaquisme.
Des d’una perspectiva marcial, el tai-txi és un sistema de defensa personal que proporciona seguretat a l’usuari, que aconsegueix conèixer la seva pròpia força i la dels altres. Segons asseguren els mestres d’aquesta disciplina marcial, la pràctica continuada del tai-txi permet (ja en un estadi posterior, d’iniciat) la transformació de l’energia vital (el Qi) a Shen o energia espiritual. Aquesta transformació és la base de l’alquímia taoista; aconseguir equilibrar les energies Yin i Yang que conformen i regeixen el cos i l’univers. La pràctica de la meditació, això sí que és indubtable, aporta normalment relaxació i concentració. Avui és més fàcil apropar-se a aquests coneixements, ja que moltes tècniques que abans es mantenien en secret i només s’ensenyaven als practicants més avançats o als deixebles més selectes es transmeten ara obertament a fi de beneficiar totes les persones.
El ioga occidental busca la relaxació, però es requereixen temps, una certa disciplina (per seguir les regles) i bones dosis de paciència per aconseguir beneficis perceptibles. Tot això, a més del temps necessari per a la pràctica del ioga (una hora per sessió). Malgrat que hi ha bibliografia abundant sobre filosofies orientals, el més adequat és iniciar-se en el ioga de la mà d’un expert. Així es compliran sempre les normes bàsiques:
- Realitzar les asanes (les postures) amb l’estómac buit i, si és possible, amb els intestins i la bufeta també buits.
- No practicar asanes immediatament després d’un esforç físic o d’una exposició prolongada al sol.
- Es pot beure un got d’aigua abans i després de les asanes, però no s’han d’efectuar exercicis violents ni prendre una dutxa freda immediatament després.
- Convé escollir una habitació àmplia, amb bon aireig i lluminositat. Si fa fred s’ha d’utilitzar roba esportiva àmplia i de fibra natural (cotó, llana…), i si fa calor la menor quantitat de roba possible.
- En finalitzar les asanes, cal abrigar-se o tapar-se amb una manta.
- Es pot escoltar música relaxant però no és necessari i, en ocasions, pot resultar contraproduent.