La varietat de les causes dificulta el diagnòstic
La primera dificultat sorgeix quan l’afectat intenta descriure la sensació de mareig, ja que pot ser molt variada. A vegades és senzill explicar els símptomes amb precisió, ja que es tracta de sensacions vagues de desequilibri, fluixedat i malestar. Però en d’altres ocasions resulta més complicat i es recorre a termes com atordiment, buit al cap, vertigen i inestabilitat. Tant els símptomes del que denominem mareig com les causes que l’originen conformen un laberint que resulta molt complex de desxifrar, de diagnosticar correctament. Comencem distingint tres quadres: l’esvaniment, el vertigen i el mareig sense esvaniment ni vertigen.
L’esvaniment o síncope, conegut també com desmai, és molt freqüent i és produït per una alteració momentània de la circulació sanguínia que porta una caiguda passatgera de la tensió arterial. La persona afectada empal·lideix, pot perdre totalment el coneixement i la majoria de les vegades sua profusament. De vegades es produeix de forma sobtada i d’altres comença amb sensació d’enterboliment de la visió, confusió… Les causes que el motiven són molt variades: emocions fortes, situacions d’estrès agut, visions desagradables, incorporacions brusques, romandre moltes hores dempeus, al sol o en ambients molt carregats i calorosos… Aquests esvaniments són els més comuns, no comporten cap gravetat i tampoc requereixen tractament mèdic. Per recuperar-se n’hi ha prou amb estirar-se, aixecar les cames i abaixar el cap entre les cames durant uns minuts. Però si, a causa de l’esvaniment, la persona afectada cau al terra s’ha de comprovar que no s’hagi fet mal per l’impacte i examinar-la per si s’han produït contusions, talls, ferides o d’altres lesions. Això no obstant, una síncope d’aquestes característiques també pot ser manifestació d’una alteració més seriosa, com una afecció cardíaca. Arítmies, trastorns de la conducció i malalties valvulars són les més freqüents. Per això, considerant que un desmai pot ser tant un accident sense importància com el símptoma d’un trastorn greu, per molt trivial que sembli l’episodi, requereix una revisió mèdica especialment adreçada a descartar qualsevol patologia cardíaca.
Quan els mareigs s’acompanyen de sensació de moviment i gir del que ens envolta, tenim la impressió que caiem o perdem l’equilibri i a més sentim nàusees, ganes de vomitar i sudoració, ens trobem probablement davant un cas de vertigen, sensació desagradable que dura segons, minuts o hores. Són moltes les causes que provoquen aquests vertígens: la més freqüent és el vertigen posicional paroxístic benigne, afecció benigna però molesta que pot revestir certa gravetat. En moure el cap es desencadena una crisi de vertigen que es prolonga uns segons o minuts. El vertigen s’acompanya d’una gran sensació d’angoixa i pot suposar la caiguda de la persona afectada. Les crisis es desencadenen amb determinades postures del cap. Hi ha un tractament farmacològic per a aquest tipus de vertigen, però la rehabilitació vestibular (exercicis de moviments del cap per reeducar l’òrgan de l’equilibri) és més eficaç que la medicació.
Les infeccions virals, molt freqüents a l’hivern, poden afectar l’oïda o el nervi vestibular i originar també vertígens que s’associen a la malaltia respiratòria. Són passatgers, de caràcter benigne i cedeixen bé davant el tractament mèdic.
En persones adultes i gent gran una causa de vertigen és la Síndrome Meniére, afecció caracteritzada per una pèrdua d’audició (hipoacúsia), sorolls a les oïdes (acúfens) i crisis vertiginoses. Així mateix, els individus d’edat molt avançada que han sofert un accident cerebrovascular (trombosi, isquèmia, embòlia) poden patir vertígens.
Avui tenim a la nostra disposició tot un arsenal terapèutic per al tractament del vertigen, però no sempre se’n pot eradicar l’aparició. Quan sobrevé un episodi de vertigen, l’afectat s’ha de sotmetre a una exploració neurològica i otorinolaringòloga com a primer pas per establir el diagnòstic de la causa del vertigen i trobar el tractament adequat.
El mareig sense síncope ni vertigen gairebé mai és greu però trobar-ne la causa és realment difícil. L’experiència mèdica revela que la persona afectada per aquests mareigs diu normalment tenir el cap “com buit”, la vista ennuvolada i patir la sensació que caurà o perdrà el coneixement, malgrat que mai s’arribi a produir aquesta última circumstància. Les exploracions que es realitzen al pacient ofereixen dades normals i els símptomes s’atribueixen a la tensió baixa, l’anèmia, la hipoglucèmia o la tensió arterial elevada, però rares vegades estan relacionats amb aquests problemes. La sensació de mareig sense síncope ni vertigen és freqüent en persones ansioses, amb estrès o amb quadres depressius lleus o subclínics (que amb prou feines es manifesten) i pot reflectir un trastorn de somatització (una expressió física) de problemes psicològics. D’altres vegades es pot manifestar en persones que pateixen migranya, esgotament, estrès laboral, insomni… o (molt comú) problemes amb la vista. La hiperventilació, que pateixen els qui respiren amb una freqüència respiratòria excessiva i mobilitzen més aire de l’habitual en les seves respiracions, és així mateix causa freqüent d’aquesta sensació de mareig. El normal és respirar unes 15 vegades per minut i la quantitat d’aire que es mou en cada respiració és d’uns 0,5 litres.
- L’ésser humà es relaciona amb el seu entorn a través dels sentits, i l’equilibri és el resultant del funcionament correcte dels circuits biocibernètics cerebrals que reben informació dels òrgans dels sentits com la vista, l’oïda, el nas i de tota una xarxa de receptors situats per tot el cos.
- Una persona amb mareigs persistents ha de ser estudiada curosament pel metge fins a aclarir la causa d’aquests mareigs.
- En els mareigs amb síncope o esvaniment, la causa més freqüent (excloent-hi els casos de tipus reflex per emocions fortes, tos, dolor, etc.) és la cardiovascular, la qual cosa obliga a una revisió cardiològica.
- Quan es produeix crisi de vertigen, l’exploració neurològica i otorinolaringològica és obligada. En general, la patologia del laberint (òrgan de l’equilibri situat a l’orella mitjana) és benigna, encara que desagradable.
- Si el mareig no s’acompanya de vertigen ni de síncope i no hi ha cap altra malaltia que l’acompanya, s’ha de tenir en compte la causa psicològica.