"Les associacions de consumidors haurien de defensar als qui se senten estafats per endevins i astròlegs"

És un tema molt ampli, encara que partim d’un avantatge: a la gent li crida l’atenció el cel. El públic no coneix massa coses del firmament, perquè no el veu. A les ciutats il·luminem el cel en comptes d’il·luminar els carrers, amb la qual cosa ens perdem un espectacle meravellós que només descobrim a les vacances, quan som al camp o a la platja. Sentim curiositat pel cel i alhora pensem que és complicat, però no ho és tant. S’ha de tenir paciència, com quan visitem per primera vegada una gran ciutat. Per entendre el cel ens podem guiar per mapes, planisferis o enciclopèdies temàtiques que ens explicaran què és el que veiem en cada moment. És més fàcil entendre en els planetaris, on l’astronomia es planteja com un joc o com un gran espectacle audiovisual: quan es fa de nit podem veure el cel i els seus elements movent-se. Els planetaris estan més pensats per a qui no coneix l’astronomia que per als qui hi són aficionats, que ja disposen de les seves pròpies eines, com els grans telescopis.

No hi ha problema, ja que aquests satèl·lits normalment es fondrien en travessar l’atmosfera per la velocitat a la que viatgen, d’uns 30.000 quilòmetres per hora. Això sí, a vegades en cau algun tros. La nau Skylab en va deixar caure un sobre Austràlia, i de la Soyuz 7 se’n va desprendre un altre fragment que va caure als Andes. El febrer baixaran l’estació Mir, si no cau abans, i tot que la dirigiran al Pacífic, com en els dos casos anteriors, sempre hi ha la possibilitat que algun tros caigui en un lloc no previst. De tota manera, crec que podem estar tranquils.

Aquests fenòmens ens permeten, als divulgadors científics, d’apropar la gent als nostres sabers i a les nostres tasques. És com quan els mitjans de comunicació celebren el centenari d’un músic i això els permet de parlar de l’òpera, per exemple. Les efemèrides són excuses per abordar certs temes. Res millor que un eclipsi de sol per parlar i explicar qüestions del firmament, o per animar-nos a fer una mirada al cel. Aquests fenòmens, com les conjuncions de planetes, cometes, eclipsis… eren vistos en l’antiguitat com a presagis de desastres i ara els contemplem tranquils, sabem que no s’acaba el món i que els desastres segueixen passant igual, eclipsis o fets similars.

Aquest tipus de llocs no són exclusius per al públic infantil i cada vegada més ofereixen continguts científics atractius, gens complicats o avorrits. Un dels grans errors de la gent és creure que això de la ciència és un rotllo. Tot el contrari, és molt divertida i nosaltres intentem mostrar aquest component de sorpresa que té la ciència. Intentem que el públic s’enfronti al món de forma curiosa i s’interrogui per tot allò que veu. En definitiva, ens agradaria que els adults es divertissin amb un lleure més interactiu, que els habiliti per preguntar i criticar el que perceben. Aquests centres disposen d’una tecnologia que permet de preparar el missatge de forma espectacular: grans audiovisuals, aparells que es mouen, raigs làser… però tot això no funcionaria sense el més important, una història apassionant per explicar.

Podríem definir les pseudociències com una cosa que se’ns està venent en els mitjans de comunicació, sobretot a la televisió, i que intenten explicar coses per a les quals la ciència no té resposta. Són fenòmens paracientífics, entesos com allò que està fora de la ciència, encara que no els importi vestir-se amb les gales d’aquesta. Per exemple, sempre hi ha una universitat desconeguda que diuen que avala les seves tesis. Són falses ciències (l’astrologia, els plats voladors, els poders ocults de la ment…), que pretenen passar per ciències quan no ho són. La tasca dels científics és sotmetre a crítica les investigacions, cosa que aquestes falses ciències no fan.

Definitivament, cap. L’astrologia s’ha d’entendre dins d’aquesta necessitat de predir el que ens passarà, que ni tan sols és una característica exclusiva de l’ésser humà. Si hi ha animals supersticiosos, com els coloms, que repeteixen actes per molt poc lògics que siguin si els associen amb beneficis concrets, perquè no ho hem de ser nosaltres. Volem interpretar signes que ens ajudin a deambular per un món cada vegada més canviant i a entendre’l. En aquest sentit, l’astrologia neix de la creença que el cel és perfecte, harmònic… una espècie de pissarra on ens avisaran de com serà nostre futur. És una visió mítica que no té sentit avui, però que se sustenta pel negoci que s’ha muntat al seu voltant. El mateix que el tarot, la lectura de mans o la bola de cristall, grans negocis en els quals el client no pot reclamar, perquè no hi ha constància d’això ja que no hi ha contractes ni factures. Com reclamo si no apareix d’aquí a un mes el milionari que havia de ser el meu promès? O si no aprovo el carnet de conduir que un mag havia vaticinat que havia d’aconseguir a la primera?

El paper de les associacions de consumidors i els poders públics és fonamental. Estem parlant d’un mercat, amb gent que ven i gent que compra, i com a ciutadans tenim el dret a estar protegits de les coses que no funcionen. Durant anys, ens van vendre coixins cervicals que no alleugerien cap dolor i ens vam veure envaïts per braçalets magnètics i per imants per a l’aigua del tot inútils que es venien amb preus alts, fins i tot a les farmàcies. Les associacions de consumidors haurien de defensar la gent que se sent estafada amb els endevins, amb els que et netegen l’aura i amb individus similars, com també els clients que compren productes miracle que no serveixen per a res. Per començar, es pot fer una cosa tan senzilla com exigir una factura per aquests serveis, perquè almenys cotitzin a Hisenda.

Em continua sorprenent d’aquests esdeveniments increïbles com, sense més ni més, entren a la nostra vida com una onada, normalment per la televisió. Jo crec que són les ganes de creure’ns que el món és més sorprenent del que és, en comptes d’aquelles coses més o menys avorrides que ens passen cada dia. Quan passa un fenomen com el dels frigòlits caiguts del cel es crea tanta expectació que tot el món acaba involucrat. A més, té un efecte mimètic i molta gent comença a veure també el fenomen. Passa el mateix que amb els OVNIS: una persona veu un plat volador i al cap d’una setmana són centenars de persones les que els han albirat. En el cas dels gels, hi va haver un equip d’investigació que va dir que només alguns provenien de l’atmosfera. Però aquesta notícia no va tenir l’impacte aconseguit pels primers frigòlits caiguts i no s’ha pogut esborrar aquella imatge paranormal que va tenir aquesta pluja gelada. Aquest tipus de notícies ven i el públic les consumeix àvidament. A la gent li atreu molt, i li entreté, l’experiència d’una dona amb un extraterrestre o d’algú que ha vist la Verge i a sobre li cura una paràlisi, per molt poc creïbles que resultin aquests fets. Al contrari, les explicacions científiques requereixen més temps en un mitjà televisiu que no està disponible per a aquesta divulgació racional i precisa. Per aconseguir audiència, és molt més eficaç l’entreteniment, la troupe Tamara, que explicar científicament en què consisteix el mal de les vaques boges i les seves conseqüències mèdiques, un tema que necessita divulgació.

Estem encaminats cap a una societat de la informació en la qual hi ha importants decisions pendents que tenen a veure amb la ciència. Per exemple, amb les qüestions mediambientals, com la capa d’ozó o l’escalfament global, s’han d’adoptar decisions, moratòries, realitzar cimeres com la de Río o Kyoto, i tot això té a veure amb la ciència. Hi ha un bagatge científic que algú ha d’explicar adequadament als ciutadans. Un altre gran ventall de temes és el relacionat amb la genètica, la biomedicina, la clonació… Ens hem de preguntar si les decisions polítiques s’estan prenent amb una base moral o religiosa o amb fonaments científics. La gent ha de saber què és tot això i aquí és on entra la divulgació científica, en la tasca d’aconseguir que els ciutadans tinguin una opinió fundada de les coses que els afecten.