Tallers de reparació de vehicles

Tallers de reparació de vehicles

/imgs/20010101/miscelanea101.jpg
Aquest any 2000 es tancarà a Espanya amb prop de 90.000 accidents de circulació que han ocasionat víctimes. L’estadística facilitada per la direcció general de Trànsit (DGT) el 15 de desembre passat parlava de 3.466 accidents mortals amb 4.050 morts, la qual cosa significa un 9% menys que el 1999. Aquesta xifra, malgrat la disminució registrada, continua sent dramàtica i encara que els motius que s’apunten per a una sinistralitat tan elevada són tan nombrosos com diversos, tots els experts coincideixen a assenyalar que mantenir l’automòbil en perfecte estat pot reduir significativament el nombre d’accidents. I més encara a l’hivern, quan el conductor utilitza el cotxe en condicions atmosfèriques difícils: neu, gel, boira, pluja… per la qual cosa el pas pel taller de reparació i manteniment de vehicles hauria de ser un hàbit per a qualsevol conductor, no només per prevenir accidents, sinó també per aconseguir més seguretat i comoditat en la conducció. Hem de perdre la por dels tallers, ja que el desembossament sempre necessita la conformitat del client abans que el taller comenci a treballar. Han passat els temps en què deixar el cotxe al taller suposava resignar-se i acceptar la incertesa de quin seria l’import final de la despesa. Des de 1987, la llei obliga els tallers a complir uns requisits que protegeixen els drets del consumidor.

L’usuari té dret a sol·licitar un pressupost

A Espanya hi ha censats més de 22 milions de vehicles, dels quals gairebé 17 milions són turismes. No és d’estranyar, per tant, que al nostre país operin ni més ni menys que 51.203 tallers de reparació que donen treball directe a 180.000 persones. Per garantir el bon servei i el respecte als drets del consumidor, aquests tallers estan subjectes a unes normes que han de complir al peu de la lletra. Tots els tallers han de lluir en un lloc visible una placa metàl·lica distintiva, de color blau, amb els símbols que indiquen el tipus de reparació que poden efectuar. Així mateix, hi ha un horari que assenyala les hores de serveis usuals i les de prestacions especials.

Abans d’acceptar la reparació d’un vehicle, tenim dret a sol·licitar un pressupost, que gaudeix d’una validesa de 12 dies hàbils i en el qual han de figurar les dades següents:

• Número de taller al Registre Especial, identificació fiscal i domicili.
• Nom i domicili del propietari del vehicle.
• Identificació del vehicle, marca, model, nombre de quilòmetres recorreguts i matrícula.
• Reparacions que s’han d’efectuar, elements per reparar i/o substituir i qualsevol altra activitat amb indicació del preu total desglossat que ha d’abonar el client.
• Temps de validesa del pressupost (com a mínim, 12 dies hàbils).
• Espai per a data i signatura de l’usuari, quan aquest accepti el pressupost.
• Quan l’usuari renuncia al pressupost previ a la reparació del seu automòbil ha de constar la frase preceptiva “renuncio al pressupost” de pròpia mà del client, com també la seva signatura. Així mateix, el taller ha de tenir a disposició del públic la justificació documental de l’origen dels recanvis que munta i els preus respectius. Ha de lliurar al client les peces substituïdes i, quan hi hagi la possibilitat d’escollir peces usades, ha de comptar amb la conformitat per escrit del client.

Les noves avaries detectades s’han de comunicar al client

Una vegada el client ha acceptat el pressupost, el document ha de ser rubricat pel responsable del taller junt amb la data de contracte. A més, hi ha de figurar la data prevista de lliurament del vehicle reparat i un resguard de dipòsit quan s’hagi de deixar el cotxe al taller (normalment serveix com a resguard el mateix pressupost). D’altra banda, si en el transcurs de la reparació es detecten d’altres avaries, el taller haurà de comunicar-ho al client junt amb la valoració d’aquest cost afegit i se sol·licitarà la confirmació del propietari per poder continuar treballant i arreglar les noves avaries. Per tant, s’ha d’acceptar el nou pressupost. En aquest cas, el contracte oral podria ser vàlid però el client té dret a reclamar un nou formulari, i aquesta pràctica, encara que resulti una mica més insidiosa, és la recomanada.

Les tarifes, clares

Tots els tallers han d’exhibir les tarifes que apliquen per hora de feina (s’estima entre 5.000 i 6.000 pessetes el cost per hora de la mà d’obra) i pels serveis concrets (canvis d’oli, punxades, revisions periòdiques, etc.). Igualment, anunciaran els preus d’altres serveis que es puguin realitzar fora de la jornada normal de treball (serveis de grua, despeses diàries per estada). Tots els preus s’han d’exposar diferenciant la part corresponent a impostos, càrregues o gravàmens.

Quan l’usuari retiri el seu cotxe i aboni les despeses de reparació, rebrà sempre una factura que especifica tots els treballs realitzats amb el preu de les hores detallat, com també la descripció dels elements o de les peces substituïdes (que el client pot reclamar) i dels materials emprats. Lògicament, la factura s’atindrà al pressupost acceptat pel client. Finalment, totes les reparacions tenen una garantia mínima de tres mesos o 2.000 quilòmetres recorreguts, però si es tracta de vehicles industrials la garantia caduca abans, als 15 dies o als 2.000 quilòmetres. La garantia perd la seva validesa si el vehicle és manipulat per terceres persones.

Els serveis més sol·licitats

Les avaries més usuals (deixant al marge accidents, robatoris, etc.) són les que es produeixen en el sistema elèctric, seguides de les produïdes pel tub d’escapament i catalitzador. Gairebé el 40% de les visites al taller són per aquests motius. També són molt comuns els problemes en la direcció de l’automòbil, com també la convergència de les rodes, que generen el 10% dels pressupostos per avaria. El segueixen els danys a la columna de suspensió, per desgast natural o per continus cops contra les vorades. Les avaries de motor, més costoses, representen el 20% i provenen de la impossibilitat de posar el vehicle en marxa o de fallades en l’alimentació.

La refrigeració, la injecció i l’equipament interior (seients, aire condicionat, quadres de comandament…) també destaquen per l’assiduïtat amb què són objecte de reparació. De tota manera, llevat que sigui a causa d’un accident o d’un problema greu al motor, el recanvi més crític és sempre el canvi del cable de l’embragatge, component sensible i de difícil reparació però que requereix canvis cada cert temps, ja que, en general, els conductors frenen malament, utilitzen en excés l’embragatge, la qual cosa fa que, a més, es consumeixi en excés els frens que també necessiten revisions periòdiques.

La vida del vehicle es prolonga si es fan les revisions periòdiques recomanades. L’obligació de passar la inspecció tècnica de vehicles (ITV) ajuda el conductor a mantenir el cotxe en condicions: cada any són rebutjats en la revisió dos milions de vehicles al nostre país, d’entre els quals com a mínim 100.000 no aconsegueixen superar-la ni tan sols després de ser revisats i reparats.

Revisions periòdiques recomanades. Criteris generals

Cada 10.000 quilòmetres

• Canvi d’oli (si és mineral)
• Filtre de l’oli Filtre de l’aire
• Filtre de l’habitacle (cada any)
• Escombretes d’eixugaparabrises (cada any)

Cada 15.000-20.000 quilòmetres

• Oli (si és sintètic)
• Filtre de combustible (cada 20.000 km i cada 10.000 km si és dièsel)

Cada 40.000 quilòmetres

• Corretja bomba d’aigua (verificar amb el taller)
• Fre de mà (verificar amb el taller)
• Líquid de frens
• Pastilles de fre
• Líquid embragatge
• Líquid refrigerant (o dos anys)
• Bugies (si són de platí 100.000 km)
• Revisar maneguets (cada 30.000 km)

Cada 50.000 quilòmetres o més

• Pneumàtics (màxim 50.000 quilòmetres)
• Alinear la direcció Amortidors (als 50.000 km)
• Escapament (80.000 quilòmetres)
• Discs de fre (de 80.000 a 100.000 km)
• Corretja de distribució (cada 60.000 km o 70.000 km)
• Coixí de seguretat (cada 10 anys)

Com s’ha de conduir a l’hivern

El vent, la pluja, la neu, el gel o la boira dificulten la conducció i cal estar atents als riscs que comporten.

El vent moltes vegades no es detecta fins que sacseja el vehicle i el desvia de la seva trajectòria, per això és convenient observar la inclinació de plantes i arbusts de la vora de la carretera i el costat cap al qual ho fan per tal d’estar previnguts. Hi ha dues situacions en les quals s’ha d’anar especialment amb compte: en avançar a un altre vehicle -sobretot si és voluminós- i en sortir d’una zona protegida per edificis, monticles o túnels a una altra de plana. En tots dos casos s’ha de disminuir la velocitat, subjectar fermament el volant i anar corregint la trajectòria. Però amb moviments suaus, ja que rectificar bruscament amb el volant pot originar sacsejades. Cal mantenir un cert grau d’acceleració (reduir a una marxa inferior) perquè la força del motor ajudi a mantenir la trajectòria.

L’efecte de la pluja és pitjor al principi. Quan comença a ploure, l’aigua es barreja amb la pols i el greix de l’asfalt i el paviment es fa molt relliscós. Després augmenta una mica l’adherència i es fa més uniforme, tot i que si n’hi ha molta quantitat al terra, poden patinar les rodes (l’efecte hidroplanatge). Cal augmentar la distància de seguretat amb el vehicle que ens precedeix i reduir la velocitat, sobretot en corbes, procurant frenar abans d’arribar-hi, en línia recta. Els moviments de volant han de ser suaus i progressius. Per a la neu, la DGT ha establert i identificat amb colors quatre nivells de dificultat per circular amb neu.

• El nivell verd serveix de clau quan comença a nevar: no s’han de superar els 100 quilòmetres per hora en autopistes i autovies, i els 80 a la resta de carreteres; els camions han de circular pel carril dret i no poden avançar.
• El nivell groc indica un terra parcialment cobert: es prohibeix circular a camions i vehicles articulats; els turismes i autobusos no poden superar la velocitat de 60 quilòmetres per hora; s’ha de disminuir més la velocitat en corbes i trams inclinats. S’han d’evitar maniobres brusques i augmentar la distància de seguretat; si es preveu un empitjorament i no es porten cadenes, roba d’abric, etc. cal aturar-se a l’àrea de servei més propera.
• El nivell vermell s’utilitza quan la carretera està completament coberta: és una situació difícil en la qual només es pot circular amb cadenes o pneumàtics especials, a 30 quilòmetres per hora com a màxim; es prohibeix circular a vehicles articulats, camions i autobusos; als altres se’ls recomana ajornar el viatge; si s’han de posar cadenes cal fer-ho abans de quedar-se immobilitzat; no s’ha de parar mai en llocs on es pugui obstaculitzar la circulació; no s’ha de passar els vehicles immobilitzats si no es té la seguretat de poder continuar la marxa.
• El nivell negre assenyala molta espessor: la circulació és impossible amb neu de diversos centímetres d’espessor o gelada ja que es corre el risc de quedar-se immobilitzat per períodes prolongats de temps. S’han d’evitar les rutes que assenyalarà la DGT amb aquest color. En cas d’immobilització, s’ha d’apagar el motor, no abandonar el vehicle si no hi ha refugi i aparcar-lo sense obstaculitzar les llevaneu.
• Davant el gel, l’important és saber agafar-se. El gel és traïdor i té un coeficient d’adherència pràcticament nul, per la qual cosa cal anar amb compte amb les obacs i les proximitats de rierols. Si se sospita que hi pot haver plaques de gel, s’ha de disminuir la velocitat, portar el motor a un règim baix (1.500 o 2.500 revolucions per minut) per aconseguir més adherència i trepitjar el pedal de fre amb molta suavitat.

A la boira, veure i ser vistos és l’objectiu. S’han d’utilitzar els llums d’encreuament perquè els de carretera reboten a la boira. De dia és quan més es necessiten els llums de boira per ser vistos, ja que la llum diürna mimetitza gairebé per complet els automòbils, especialment els de colors clars i metal·litzats. Els llums especials antiboira (davanters) són un bon complement. Els de darrere, obligatoris, permeten que els altres detectin amb antelació la nostra presència. Però si circulem de nit darrere d’un altre cotxe i els seus llums de boira ens enlluernen és evident que resulta innecessari i que els nostres encegaran la persona que circula darrere.

Què s’ha de portar sempre al cotxe

Al marge dels nous triangles de senyalització d’avaria, homologats degudament, cal portar:

• Eines: Les suficients per efectuar el canvi dels recanvis obligatoris. Per exemple, un gat per aixecar el cotxe si hem de canviar una roda.
• Recanvis: És necessari portar un joc de bombetes dels llums que utilitzi el nostre vehicle (excepte les bombetes de descàrrega, per l’alt preu que tenen).
• Rodes: Els turisme han de portar una roda de recanvi en perfecte estat.
• Documentació: Al cotxe s’han de portar actualitzats el permís de conduir, el de circulació, el certificat d’ITV actualitzat i l’últim rebut de l’assegurança, actualitzat. Si no voleu portar els originals, us podeu emportar una fotocòpia acarada degudament.

Encara que no és obligatori, es recomana portar un extintor. N’hi ha en formats molt petits que no ocupen gaire espai. Així mateix, abans de començar el viatge, sobretot a l’hivern, és aconsellable omplir el dipòsit.

Per no relliscar a l’hivern

La disminució de l’adherència en aquesta època de l’any fa aconsellable que tot conductor tingui a punt els elements del cotxe que més ajuden a adherir-se com és el cas dels amortidors, els pneumàtics, els frens i la direcció.

• Amortidors: El seu deteriorament i desgast no només produeix enlluernaments a d’altres conductors, sinó que augmenta la fatiga i accentua el desgast d’altres peces. A més, dóna lloc a una menor adherència a les corbes, augmenta el risc de patinada en terra mullat, provoca “l’hidroplanatge” a una velocitat inferior, l’ABS rep dades errònies i s’allarga la distància de frenada (sobre neu, a 30 quilòmetres per hora, augmenta un 11 per 100).
• Pneumàtics: Són el punt de contacte amb el terra. Comproveu si el dibuix presenta la profunditat suficient (el mínim legal és d’1,6 mm), ja que és fonamental per a l’adherència en terres molls. Reviseu també l’estat de la goma, que no estigui quarterada ni presenti talls, i la pressió dels pneumàtics. No us oblideu de la roda de recanvi.
• Frens i direcció: Són dos elements fonamentals per a la seguretat. Reviseu el nivell del líquid de frens, pastilles o sabates i, si observeu desgasts anòmals en els pneumàtics, sorolls o vibracions a la direcció, adreceu-vos al taller.

L’efecte hidroplanatge

La pluja no només molesta al conductor quan cau. Si ho fa copiosament i l’asfalt no és capaç de drenar-la amb la rapidesa suficient o si hi ha irregularitats al terreny poden formar-se petites banyeres a la carretera, l’efecte sobre el nostre automòbil de les quals es tradueix en el temut “hidroplanatge”. Això significa que a determinada velocitat els canalons del dibuix dels pneumàtics no són capaços d’evacuar tot el líquid entre la roda i el terra i es forma una bossa d’aigua a pressió que eleva el pneumàtic de la calçada fins a perdre contacte amb el terra. Literalment, flota planejant i fa que el cotxe sigui incontrolable.

Els seus efectes són una absoluta pèrdua de la direcció del vehicle i, en ocasions, l’inici d’un desplaçament lateral. La millor solució és mantenir ferma la direcció i corregir en la mesura possible les pèrdues de trajectòria, evitant tant frenades com acceleraments bruscos. A més, convé mantenir l’accelerador a punta de gas (ni trepitjar-lo ni aixecar el peu) per facilitar el gir de les rodes i disposar d’una velocitat uniforme que eviti la transferència de masses, origen dels derrapades. La millor fórmula per eludir l'”hidroplanatge” és mantenir els pneumàtics amb la pressió i la profunditat del dibuix adequats i desenvolupar una velocitat moderada.