A més, aquesta persona admirada per gairebé tots resulta sensata, convincent i persuasiva sense per això pecar d’autoritarisme ni mostrar indiferència davant les opinions o emocions dels altres

L'art de relacionar-se bé amb els altres

/imgs/20010101/psicologia01.jpg
Aquests superdotats de les relacions humanes desperten la nostra enveja i de vegades ens agradaria imitar-los, però no ho sabem fer: o ens quedem curts i pequem de tous, o ens passem i resultem excessivament durs. Alguns afortunats tenen aquestes habilitats socials de forma natural, gairebé innata i les apliquen quotidianament sense cap esforç. Però això no ens ha de desanimar, perquè el més comú dels mortals també pot aprendre a comunicar-se millor. Una vegada més, defensem aquí que tots podem canviar a millor sense que això signifiqui menysprear la nostra personalitat que, sens dubte, es veurà nítidament reflectida en els possibles canvis que introduïm en la nostra manera de comportar-nos amb els altres.

Partim del fet que la nostra salut mental i l’equilibri personal estan molt relacionats amb la forma en què vivim les relacions interpersonals. La convivència, com ens sentim amb els altres, pot resultar reconfortant o convertir-se en un malson. Dependrà molt de nosaltres. Viure amb els altres és un art que es pot aprendre no només per caure bé, sinó perquè la integració social és un factor clau del benestar emocional. Les habilitats socials són una sèrie de conductes i gestos que expressen sentiments, actituds, desigs i drets de l’individu, sempre d’una manera adequada i de manera que resolguin satisfactòriament els problemes amb els altres.

Si cultivem i dominem aquestes habilitats podrem aconseguir satisfaccions en l’àmbit de la família, de les amistats i en les relacions amoroses. Fins i tot ens ajudaran a l’hora d’aconseguir una feina, de relacionar-nos amb els nostres caps i companys de feina i de convèncer de les nostres actituds o dels nostres plantejaments. Les habilitats socials es poden enunciar i descriure. Vegem-les:

El llenguatge no verbal

Comencem per l’expressió de la cara. El rostre expressa les sis emocions fonamentals: por, ràbia, menyspreu, alegria, tristesa i sorpresa. Hi ha tres zones de la cara que representen aquestes emocions: el front amb les celles, els ulls i la zona inferior de la cara.

La mirada. Mirar als ulls o a la zona superior de la cara ajuda a establir el contacte i, depenent de com siguin aquestes mirades, s’expressen les emocions: es considera més properes les persones que miren més el seu interlocutor, però no si és de forma fixa i dominant. Mirar poc pot ser signe de timidesa. La mirada acompanya la conversa: si mirem quan escoltem animem l’altra persona a comunicar-se. En canvi, mirar als ulls quan parlem converteix el nostre discurs en més convincent.
El somriure gairebé sempre denota proximitat, suavitza tensions i facilita la comunicació. Però si el gest somrient expressa ironia o escepticisme pot manifestar rebuig, indiferència o incredulitat.
La postura corporal. Els gestos del cos expressen com se sent interiorment la persona d’acord amb la seva manera de seure, de caminar… Es pot transmetre escepticisme (encongint-se d’espatlles), agressivitat (estrenyent els punys), indiferència (asseient-nos gairebé estirats quan algú ens parla). La distància física entre persones que es comuniquen també indica la proximitat emocional entre aquests individus. Dos cossos propers expressen proximitat afectiva. Girar l’esquena o mirar cap a un altre costat és una manifestació de rebuig o desgrat. Un cos contret expressa decaïment i manca de confiança en si mateix; un cos expandit, expressa tot el contrari.
Els gestos. Els que es fan amb les mans i el cap acompanyen i emfasitzen el que es comunica amb la paraula o el silenci.

La veu acompanya, més del que pensem, la paraula

Les mateixes paraules amb entonació diferent transmeten sentiments tan diferents com ironia, ira, excitació, sorpresa o desinterès. Un to somort és senyal d’abatiment o depressió. Una conversa que es manté sempre en el mateix to resulta monòtona i avorrida i suscita poc interès. Es fa sentir més, comunica millor, la persona que juga amb les modulacions de veu al llarg de la seva xerrada. El to, que tan poc cuidem normalment, és a vegades tan important com el mateix contingut de les nostres paraules.

Un volum alt de veu expressa seguretat i domini de la situació, però quan s’eleva massa pot suscitar rebuig i connotar agressivitat. El volum baix, per la seva part, pot suggerir estats d’ànim com debilitat o falta de confiança en un mateix però també confidencialitat i proximitat.

La fluïdesa de la paraula i el ritme. La utilització de repeticions, falques, frases fetes i supèrflues i els titubeigs produeixen impressió d’inseguretat, monotonia i fins i tot desconcert en qui escolta. Tots aquests elements de conducta relacional són eines de la nostra forma d’estar en societat i, ben articulats, ens ajuden a relacionar-nos de forma més eficient. Les habilitats socials són conductes apreses i, per tant, les podem millorar. Faciliten la relació amb d’altres persones i ens ajuden a ser més nosaltres mateixos, reivindicant els nostres drets i peculiaritats sense negar els drets dels altres. El més positiu és que faciliten la comunicació i la resolució de problemes amb d’altres persones. L’art de conviure amb els altres consisteix a no quedar-se curt i a no passar-se. És un equilibri entre ambdós extrems, el que es coneix com assertivitat: ser nosaltres mateixos i resultar convincents sense incomodar els altres, com a mínim no més de l’imprescindible. La persona persuasiva, eficaç en la seva comunicació i que resulta agradable als seus interlocutors es pot considerar assertiva. Vegem el que entenem per quedar-se curt i per passar-se.

Quedar-se curt. Actituds passives. Incapacitat per expressar amb llibertat el que se sent, la pròpia opinió. Demanar disculpes constantment. És la falta de respecte vers les pròpies necessitats. L’individu passiu intenta evitar els conflictes, al preu que sigui. Qui actua així no fa comprendre les seves necessitats, s’acaba sentint marginat i es mostra irritat per la càrrega de frustració acumulada. Tampoc per als seus interlocutors és fàcil la situació d’endevinar què vol l’individu passiu i acaben per considerar-lo una persona molesta.

Passar-se. Són les conductes agressives i inadequades, dominar els drets dels altres per la defensa dels propis. Aquestes conductes agressives poden incloure desconsideracions cap a l’altre, insults, amenaces, humiliacions i fins i tot atacs físics. Tampoc falta la ironia i el sarcasme despectiu. Es tendeix a la dominació, a negar a l’altre la capacitat de defensar-se, de respondre equitativament. Les conseqüències, a llarg termini, sempre són negatives fins i tot per a l’agressor que es queda sense amics, per molt que pugui haver guanyat súbdits.

La conducta assertiva és la més hàbil socialment perquè suposa l’expressió oberta dels sentiments, desigs i drets però sense atacar ningú. Expressa el respecte cap a si mateix i cap als altres. Però aclarim que ser assertiu no significa l’absència de conflicte amb d’altres persones, sinó el saber gestionar els problemes quan sorgeixen.

Què es pot fer per ser més assertius

Valorar-nos suficientment. Mantenir i cultivar un bon concepte de nosaltres mateixos, identificant i remarcant els nostres valors i qualitats.

No enfadar-nos gratuïtament o per nimietats. Enfadats ens trobem malament emocionalment i, a més, transmetem una imatge de debilitat. El que convé és recuperar la calma, contextualitzar el problema, calmar-se i expressar tranquil·lament la nostra opinió.

Evitar les amenaces. És més eficaç perquè ens prenguin seriosament i ens valorin, reflexionar sobre els passos que donarem per defensar les nostres opinions, actituds o drets i després enunciar els arguments amb correcció, però no exempta de fermesa si la situació ho requereix.

No demanem disculpes protocol·làriament, fem-ho només quan sigui necessari.

No hem d’ignorar mai els altres. Escoltem mostrant respecte per l’altre i interès pel que diu. No dominem, per molta raó que creguem tenir. I permetem que l’altre tingui sempre una sortida digna, no tanquem portes al diàleg. Siguem, finalment, assertius. Ningú necessita enemics i a tots ens convé comptar amb gent que ens apreciï i respecti i que es presti, en un determinat moment, a defensar-nos o a col·laborar amb nosaltres.

Admetem els nostres errors i equivocacions. Serem més estimats i benvolguts.

Habilitats elementals

Escoltar l’altre. Treballar la capacitat de comprendre el que m’estan comunicant.
Aprendre a iniciar una conversa i a mantenir-la.
Aprendre a formular preguntes.
Saber donar les gràcies.
Presentar-se mudat correctament.
Saber presentar-nos a d’altres i presentar els altres.
Saber fer un compliment, sense magarrufes i amb afecte.

Habilitats avançades

Aprendre a demanar ajuda.
Capacitar-nos per donar i seguir instruccions.
Saber demanar disculpes.
Aprendre a convèncer els altres, a ser persuasiu.

Habilitats relacionades amb els sentiments

Conèixer els nostres sentiments i emocions i saber-los expressar.
Comprendre, valorar i respectar els sentiments i les emocions dels altres.
Saber reaccionar davant de l’enuig de l’interlocutor i gestionar bé la situació.
Resoldre les situacions de por.

Habilitats alternatives a l’agressivitat