Catifes

Els materials nous, als seus peus

En casos d'asma o problemes respiratoris, s'aconsellen les fibres vegetals perquè acumulen menys pols
1 Març de 2007

Els materials nous, als seus peus

/imgs/20070301/img.vivienda.01.jpgLluny de ser un element de primer ordre a la llar com els electrodomèstics, el sofà o el llit, les catifes reclamen el seu protagonisme quan la casa està pràcticament moblada, fet que subratlla la superioritat de la importància estètica sobre la funcionalitat. Però no sempre és així. En famílies amb xiquets petits -que sempre juguen al terra i caminen descalços per la casa- i les persones grans -més propenses a tenir fred-, les catifes contribueixen a guardar millor la calor de la casa i a evitar relliscades perilloses.

Encara que les catifes clàssiques de llana i les acríliques continuen sent les reines, als últims anys aquest mercat ha evolucionat notablement en materials, colors, mides i dissenys. Es poden adquirir des de catifes de fibres vegetals combinades amb sanefes o vores de pell, passant per les clàssiques perses fins a les compostes de fibres sintètiques.

L’elecció del material és clau quan algun membre de la família pateix d’asma o problemes respiratoris. L’acumulació de pols en les catifes contribueix a l’empitjorament de l’estat d’aquestes persones, encara que l’Associació Nacional de Fabricants de Catifes i Moquetes (Unifam) adverteix que no suposen cap risc si se sotmeten a una neteja i un manteniment adequats, a més d’un procés d’elaboració correcte amb matèries primeres de qualitat. En aquests casos cal optar per col·locar catifes de fibres vegetals, més barates i amb menys resistència a les taques, però que ofereixen més bon resultat que la fibra natural (llana).

Elements clau que determinen l’adquisició d’una catifa

  • Color i estil dels mobles. Des d’un punt de vista estètic, les catifes han de combinar, en estil i color, amb la resta de mobles de l’estada.
  • Ubicació. Quan es col·loquen en llocs de més pas, es recomanen els colors foscos i les catifes de ris tancat.
  • Il·luminació de l’estada i tonalitat. Una catifa beix o groga dóna més claredat a l’habitació i dóna sensació d’amplitud. Els tons foscos oculten millor les taques i proporcionen un ambient més acollidor.
  • Qualitat de la base. La base aïlla del fred, allarga la vida de la catifa i fa la petjada més còmoda. Tot i això, no ha de ser massa tova, ja que es pot fer una petjada insegura, i ha de contenir cautxú si es volen evitar relliscades.
  • Densitat i textura. L’alçada i l’arrissat del pèl determinen el grau de suavitat. La densitat (quantitat de pèl) es comprova empenyent cap avall amb les gemmes dels dits. Si té més densitat augmenta el pes de la catifa, la fa més resistent i afona més la petjada.
  • La vida d’una catifa depèn del seu trànsit. Per això, col·locar un pelut a l’entrada del pis ajuda que les catifes més utilitzades (corredor i rebedor) es taquen menys i, per tant, duren més.
  • Mida. Al mercat s’ofereix una gran quantitat de mides estàndards. Les més comunes són les que es fabriquen per a dormitoris (0,60×1,20 centímetres; 0,70×1,40 ; i 0,90×1,60), rebedor (1,20×1,60), estades petites (1,40×2,00) i estades més grans (1,70×2,40; 2,00×2,50; 2,00×3,00, etc.). La maquinària per a fabricar catifes permet un ample màxim de quatre metres, encara que, mitjançant processos artesanals, es poden unir peces per a incrementar la grandària.
  • Tintat. La majoria dels tints utilitzen productes químics. Cal buscar en la catifa l’etiqueta que certifique que el procés de tintat ha passat per controls i auditories de qualitat.
  • Procés productiu. Pot ser mecànic o manual. El primer utilitza màquines per a entrellaçar els fils i fixar la pelfa (part visible), la qual cosa dóna resistència al producte. El segon lliga manualment els fils i no recorre a processos posteriors de consistència, per la qual cosa la catifa és, en principi, menys resistent.

Diversitat de materials

Les catifes poden estar elaborades a partir de fibres naturals, vegetals o sintètiques. Les diferències entre unes i altres es troben en el preu, la durabilitat i la resistència a les taques.

  • Llana. La majoria del producte nacional es fabrica amb llana, que ofereix més densitat, resistència i protecció enfront del fred. Així i tot, és imprescindible un bon manteniment perquè no perda les qualitats i pot ser necessari algun tractament antiarna. La llana procedeix de l’ovella (més suau), el camell (aïllant) o el cabrit.
    Preu: les més petites s’acosten als 80 euros, mentre que les més grans es venen a partir de 900 euros.
  • Cotó. La tendència al desgast és més gran que en la llana, però no s’arna i és més difícil que s’atapeïsca. El cotó es tinta per oferir una gamma àmplia de colors i de dissenys. Ofereix una petjada agradable i no acumula electricitat estàtica.
    Preu: des de 8 euros.
  • Pell natural. Pot utilitzar-se visó, rabosa, llebre, merí o vaca. El cuir fa que la catifa siga flexible i suau. Preu: segons la mida, a partir de 180 (petita) i 400 euros (mitjana).
  • Fibres sintètiques. Són catifes acríliques, de polipropilè, poliamida, polièster o niló, entre d’altres. Aquest últim material (niló) és molt comú a les catifes perquè és molt resistent i respon bé en zones transitades. El polipropilè aguanta millor la humitat, el polièster disposa de més textures i l’acrílic és la fibra més semblant a la llana.
    Preu: a partir de 100 euros.
  • Fibres vegetals. Aquestes catifes utilitzen jute, sisal, coco, abbaca, bambú o algues. Són poc resistents a les taques, més barates i duren menys, excepte les d’algues i sisal, que es poden utilitzar durant més temps. Les de coco són més aspres i les de jute més econòmiques.
    Preu: a partir de 150 (jute) i 200 euros (sisal, algues o bambú).
Conservació i netedat

/imgs/20070301/img.vivienda.02.jpg Al començament de l’ús, és habitual que una catifa deixe anar pelussa, que ha de ser eliminada a diari, durant els primers 15 o 20 dies, amb una escombra suau i en el sentit del pèl. Després es pot utilitzar l’aspiradora i fer una neteja profunda una o dues vegades a l’any, segons el grau de brutícia. El que no s’ha de fer mai és colpejar la catifa, ja que es pot desgastar o trencar amb cops secs i continus. Si es vol treure la catifa a l’estiu, s’ha de guardar enrotllada amb la pelfa cap endins, formant un cilindre simètric en els extrems, i en posició horitzontal, perquè el pes no deteriore la base sobre la qual es recolza.

Quant a les taques, si són líquides hem d’evitar que s’assequen i, si són sòlides, cal raspar-les i raspallar-les. El producte de neteja s’ha de provar primer en un cantó per comprovar que no altera el color. Després, cal aplicar-hi aigua tèbia amb una esponja i pressionar sense fregar. És important assecar a fons i raspallar suaument la zona on estava la taca. Les catifes amb dors de làtex o làmina de goma no s’han de tractar amb dissolvents, excepte quan es tracte de taques petites i superficials.