La solteria no és un fracàs

La solteria no és un fracàs

/imgs/20070301/img.psicologia.01.jpg Per a sorpresa dels joves i adolescents d’avui, en la generació dels seus avis, fins i tot la dels seus pares, les persones solteres o les que no vivien en parella eren vistes per la societat com un éssers que, per una sèrie de raons, havien tingut mala sort en la vida i no havien aconseguit casar-se. Aquesta situació els feia viure sempre “sota sospita” a sa casa, davant els amics, al treball, etc. No fa tant de temps que el matrimoni era l’estat civil més comú i els qui s’apartaven d’aquesta norma eren titllats, de forma despectiva, de “concos” i “conques”.

L’etimologia de la mateixa paraula ja descobreix el matís negatiu. “Solteria” prové d’un terme llatí que significa “solitari”, “desemparat”, conceptes que tenen poc a veure amb els nous mots, més neutres, fins i tot “glamourosos”, que s’utilitzen en l’actualitat per referir-se als qui no desitgen passar per la vicaria, l’Ajuntament o el Jutjat i viure en companyia: són els “imparells” o singles.

Acceptació creixent

Aquesta opció, cada vegada més valorada i apreciada per les noves generacions del nostre país, està vinculada als nous hàbits de vida. Segons alguns estudis, els més de tres milions d’espanyols “imparells” d’entre 30 i 45 anys disposen d’ingressos significativament superiors a la resta d’individus del mateix tram d’edat, tenen més diners i gasten més en cultura, viatges, lectura, espectacles?

La societat actual, lluny d’associar els solters amb persones avorrides i mancades de motivacions, els observa com a afortunats que generalment no es priven de res, que viuen “a tot drap” i que no paren de fer plans. Un exemple clar és el protagonitzat per les dones solteres, amb una independència econòmica creixent que no condiciona la seua vinculació a una altra persona.

Tipologia variada

A banda de les consideracions sociològiques i psicològiques, el més important és determinar l’actitud i el grau de soledat amb què viuen cada vegada més persones que no volen unir-se a ningú. Per fer-ho, cal aclarir en primer lloc que la soledat no té per què ser necessàriament una situació negativa. La soledat és positiva o negativa depenent de com es visca, i en el cas dels solters, la tipologia és àmplia.

• Els convençuts. Estan satisfets de la seua situació. Canalitzen les seues energies cap a la professió, les activitats humanitàries, la religió, la ciència. De vegades desemboquen en aquesta “convicció” procedents de fracassos amorosos o perquè realment estan convençuts que la vida en parella està renyida amb la llibertat.
• Els perfeccionistes exigents. Són els solters que no troben cap persona que tinga les característiques necessàries per a portar una vida en comú satisfactòria i que al mateix temps els permeta desenvolupar-se personalment.
• Els aventurers. Se senten molt atrets per viure aventures com els viatges exòtics i els esports alternatius. Les companyies els duren si són capaços de compartir les aventures. Viuen buscant novetats constantment.
• Els autosuficients. Són absolutament independents per a gaudir en soledat dels atractius de la vida. Fins i tot veuen com un destorb qualsevol tipus de companyia que sempre crea problemes.
• Els que diuen que es resignen. Són els solters que sempre responen que sí quan se’ls pregunta si són feliços i que insisteixen a convèncer els altres que no necessiten ningú. En canvi, en moments d’intimitat confessen la seua amargor i la seua soledat mal viscuda després de relacions fracassades o d’amors no correspostos.
• Els qui “volen de flor en flor”. Els espanta el compromís i la fidelitat incondicional per a sempre. No es lliguen perquè es consideren “infidels” per naturalesa, incapaços de viure per a una sola persona. Trenquen una vegada i una altra les diverses relacions i no se senten malament per fer-ho.
• Els egocèntrics. Consideren que una vida en parella estable suposa compartir diners, temps, preocupacions i problemes aliens, i no hi estan disposats.
• Els tímids. Conviuen amb la seua soledat perquè els resulta excessivament dur fer-se visibles en els entorns socials. No s’exposen al possible ridícul per no ser acceptats.
• Els amargats. Viuen la soledat amb un patiment intern i una frustració tan importants que pateixen la solteria com una malaltia, enyorant en secret que algú els estime. Acumulen agressivitat i enveja latent contra aquelles persones a qui els va bé i a les quals solen criticar.

Oportunitat de desenvolupament personal

El que realment està en joc és com es viu la soledat. Perquè convé recordar que també hi ha soledat de la dolenta en companyia i que moltes persones casades se senten dramàticament soles. Per aquesta raó, s’haja escollit o no viure en estat “imparell”, single o “solter” l’important és el cultiu d’actituds per a viure la soledat com una oportunitat de desenvolupament personal.

Les persones que viuen soles tenen l’avantatge d’experimentar menys controls sobre la seua conducta, però també tenen menys oportunitats de contrastar-la perquè evolucione favorablement. Per això necessiten tenir ben despertes les seues actituds vitals, perquè la soledat en què viuen no es convertisca en focus d’amargors.