Cap a un futur sense cues

Cap a un futur sense cues

És qüestió de temps, però acabarà ocorrent: les cues, ja siga davant la caixa registradora en una botiga, davant la taquilla d’un cine, en el control de seguretat d’una discoteca o en l’accés a un concert multitudinari, tenen els dies comptats. La clau s’amaga sota les sigles RFID, una tecnologia que permetrà pagar “sense passar per caixa” o identificar-se sense que l’usuari haja de fer res més que acostar-se a un lector de xips.

/imgs/20070301/img.internet.01.jpg RFID és un sistema d’identificació per radiofreqüència (és l’acrònim de “Radio Frequency Identification”) mitjançant el qual un aparell pot llegir a distància un xip que conté una sèrie d’informacions. El lector envia un senyal de rastreig fins que troba el xip i aquest “rebota” l’ona de ràdio amb una sèrie de dades. El xip està pensat per a estar associat a un objecte o un animal. Per exemple, les mascotes han de portar a Espanya, per llei, un xip RFID sota la pell que informa del nom de l’animal i del seu amo, així com del telèfon i l’adreça per a la seua devolució en cas de pèrdua (fet que també en fa més difícil l’abandó). RFID també s’usa en les targetes que identifiquen l’usuari com a soci d’un determinat club (diversos clubs de futbol anglesos les usen fan anys), així com en els cotxes, per permetre el pagament del peatge d’algunes autopistes sense haver d’aturar el vehicle en el peatge, amb la millora consegüent en la fluïdesa de la circulació. Però aquestes opcions, al cap i a la fi, només aporten una millora enfront del codi de barres tradicional: la lectura a distància. No espremen tot el potencial del RFID.

Substitut del codi de barres

Un dels llocs on més comoditat podria aportar el RFID és en les botigues, on podria substituir el codi de barres. Aquesta etiqueta electrònica, única per cada unitat de producte (i no per cada tipus de producte, com en l’actualitat), informarà del preu, la data de caducitat si en té, la marca, el model, el pes, etc. a qualsevol aparell lector habilitat. A més, com que la lectura dels xips és per radiofreqüència, no cal passar cada codi davant un feix de llum com en l’actualitat, sinó que un dispositiu muntat en un arc podria comptar (i cobrar) per la suma total de productes al carro sense haver de treure”ls un per un. Això sí, caldrà esperar que la tecnologia estiga més depurada perquè els lectors de RFID actuals només lligen, de moment, un producte cada vegada.

Els usos futurs ratllen la ciència ficció. Així, una nevera equipada amb lector de RFID podria indicar quan la data de caducitat d’un aliment és prop de vèncer. La informació que pot emmagatzemar un d’aquests dispositius és notable, per tant és molt probable que a penes hi haja ideada tan sols una petita part de les potencialitats que pot oferir.

Per què no ha arribat encara a les botigues?

Tot i això, el principal problema per a la seua expansió és l’alt preu que té. O millor dit, la carestia de cada unitat. Un xip RFID barat costa 20 cèntims d’euro, que aparentment no és massa, si no fos perquè cal aplicar-lo a cada unitat de cada producte, amb independència del seu cost comercial. I, amb el preu actual, només l’etiqueta, per exemple, valdria més que un iogurt, un cost inassumible per a la indústria. De moment, el seu ús se circumscriu a productes més cars, com són la roba, el calçat o els electrodomèstics. En la indústria logística, molts palets ja incorporen aquestes etiquetes i es facilita molt la gestió automatitzada. Però que ningú no dubte que està prop el dia en què s’abaratiran aquests xips fins fer aquest futur possible: es preveu que al 2010 serà rendible introduir aquesta tecnologia fins i tot en els productes més barats.