Escriptor, poeta, professor de llengua i literatura, dramaturg, organitzador de tallers literaris. I traductor. Els intel·lectuals estan obligats a ser pluriocupats o és afició?
Quan era molt jovenet defensava davant els meus companys d’Universitat, del teatre i de cafè el do de la ubiqüitat, supose que a molts individus els passa, però jo m’ho vaig proposar seriosament. Després em vaig adonar que no era possible i vaig deixar d’intentar-ho, però encara perdura el meu afany per abraçar moltes coses, no perdre’m res i ser un ésser divers. No ho limite al camp professional, també en la vida quotidiana. En la relació amb les persones. Sempre he rebutjat la mania dels intel·lectuals d’envoltar-se només d’intel·lectuals. Per a mi no hi ha una jerarquia entre els molt savis o els poc savis. El més interessant és comunicar-te amb les persones.
Parla espanyol, portuguès, italià, francès, anglès, una mica de turc. En quina llengua es troba més a gust?
La comunicació és més que parlar una llengua, és voler entendre l’altre i fer-te entendre. En un projecte de novel·la que mai no vaig acabar, hi ha un personatge d’una àvia, que mai no vaig tenir, que parlava en tots els idiomes del món. Era la projecció de mi mateix, dels meus ideals.
Per què hi ha tants sud-americans que es dediquen a la traducció?
Vostè tradueix del francès, de l’anglès, de l’italià i del portuguès. Així i tot, només ho fa a l’espanyol. La facultat per a traslladar una llengua a una altra no funciona com els vasos comunicants?
En el meu cas no. Puc expressar un idioma en espanyol, recrear-lo i inventar-lo, però no al contrari.
Quin nivell de coneixement de l’altra llengua fa falta?
Generalment, haver viscut en l’idioma en què es tradueix.
El lector d’una obra traduïda confia que siga fidel a l’original. Com s’aconsegueix que llegisca la mateixa obra que llegiria si ho fes en l’idioma en què va ser escrit?
Per a poder traduir és fonamental conèixer, a banda de la llengua, la cultura que transmet, el seu entorn i el seu temps. Si no és així, correm el risc de naturalitzar el text, és a dir, adaptar-lo a la cultura d’arribada. Si es comet aquest error traïm en ressonàncies culturals fenòmens que són propis de l’origen. Servim-nos d’un exemple: un menjar brasiler, els seus ingredients i la forma d’elaborar-lo no es pot canviar per una altra recepta coneguda a Espanya encara que siga sota l’empara que al lector li serà més fàcil entendre el que mengen els protagonistes. El que es faria és allunyar-lo de la realitat de la narració.
Quin és el seu mètode a l’hora de traduir?
Depèn del llibre, de l’autor i de mi mateix. De vegades, l’acció de llegir i descobrir el llibre com a lector és simultània a la de traduir-lo. En acabant hi ha un temps de correcció que dóna l’oportunitat de donar coherència formal al conjunt, a qüestions com triar per a la mateixa paraula amb el mateix significat el mateix terme en la traducció. Però unes altres vegades el llibre necessita una lectura prèvia per a poder tenir una visió de conjunt abans d’elaborar-ne l’homònim.
Quant de temps li ocupa?
Ciudad de Dios, de Paulo Lins, novel·la de la qual van fer una magnífica pel·lícula Fernando Meirelles i Katia Lund, narra la vida en una “favela” a Rio de Janerio. Parla del narcotràfic en un argot del portuguès per al qual no hi ha diccionaris. Vaig necessitar gairebé un any per a acabar-la. Altres vegades el procés és molt més curt. I més fàcil.
Quin altre autor li resulta difícil?
Amb António Lobo Antunes no saps on arribarà fins que no arribes. Comprendre alguns passatges de João Ubaldo Ribeiro quan fa parlar un llaurador i recull les seues paraules per escrit de manera literal, et porta a enfrontar-te a una llengua que costa desxifrar i interpretar. Eça de Queiroz, en canvi, és relativament senzill. Es tracta d’una literatura lineal, aferrada a la cronologia dels fets, amb un ritme intern, anomenem-lo lògic.
Les males traduccions, algunes vegades vulgars, criden l’atenció, però no sempre és així. Com es pot detectar quan un text literari ha sigut maculat en la traducció?
La clau està en el foment de la lectura. Això no significa llegir molt. Aquesta idea persisteix en un error. No es tracta de quantitat, sinó de seleccionar, de gaudir amb el que es llig. Està molt bé ser capaç de llegir molts llibres, però és millor ser capaç de gaudir-ne i d’aprendre’n. Això atorga la capacitat de saber quan un llibre està ben escrit o per què està malament, i faculta per a descobrir una mala traducció. Els falsos amics, per exemple, li grinyolaran.
I què es fa amb una mala traducció?
Un lector lúcid hauria de tornar els llibres mal traduïts. El lector és un consumidor i com a tal ha de reclamar els seus drets que allò que adquireix respon a les seues expectatives.
Què són els falsos amics?
Aquelles paraules que es tradueixen literalment. Solen ser mots que sembla que signifiquen alguna cosa per la seua similitud en el significant de la llengua original a la traduïda. Les “galhetas” portugueses són les setrilleres de missa. Un estrany pot pensar que es tracta de galetes, de pastes, i col·loca aquí la paraula sense cap complex.
Coneix els autors que tradueix personalment?
Quan tinc oportunitat, els busque. Tinc una experiència molt bonica amb un escriptor brasiler d’origen sirià-libanès, Raduan Nassar, que quan va venir a Madrid va estar allotjat a casa i ens passàvem hores conversant, en part sobre un llibre seu que estava traduint en aquells moments, Labor arcaica. Per a mi va ser un aprenentatge. Costós, això sí. També és curiós, però Lobo Antunes i jo ens semblem fins al punt que arriben a confondre’ns.
La poesia es pot traduir?
Hi ha un altre tipus de rigor i implica, encara que semble contradictori, ser molt més lliure que en altres gèneres. Cal tenir llibertat, no per a trair el poema original, sinó per a evitar caure en la literalitat de les paraules que condueix a arruïnar la bellesa del text. No es tracta d’enfrontar-lo en un espill per a aconseguir el reflex mimètic. Les edicions bilingües són un error! El desafiament de la traducció és aconseguir una equivalència amb l’original. I aquest exercici literari, quan es tracta de poesia, és molt pròxim a l’escriptura.
Està ben pagada la seua professió?
Hi ha tarifes que no han pujat als últims 10 anys, però crec que això ha passat en molts oficis. Els editors han d’entendre que una traducció més ben pagada tindrà més qualitat, però encara hi ha editorials que especulen amb gent sense experiència que la fan responsable d’una traducció i en aquest treball, com en tots, cal aconseguir molt de mètode. A més, encara que no es tracta d’una tasca artística, sí que es necessita vocació.
Hi ha una idea present als fòrums de les traduccions que indica que els clàssics no envelleixen, però les traduccions sí. Per què?
Tractem de relativitzar aquesta qüestió. L’obra romàntica de José d’Alercán, la primera traducció a l’espanyol que data de 1910, és excel·lent. No crec que calga millorar-la. A més, té un avantatge que en l’actualitat no es podria donar: el llenguatge del traductor està més prop del llenguatge de l’autor que el que avui podríem usar. Una altra cosa és la traducció d’un text medieval. Si cal traduir un conte del Decameró caldria passejar-se per textos nostres del segle XIV per poder saber quins termes s’ajusten més a la mentalitat de l’època, buscar la ressonància cultural que està lligada al temps. No puc traduir l’edat mitjana amb el llenguatge del segle XXI. Això no significa que necessite enrarir el text, però sí que cal mantenir la sensació d’estranyesa que sorgeix en el lector italià del 2007 quan s’enfronta amb el Decameró original. En definitiva, és necessària una tasca d’investigació, científica si es vol, per a poder acostar-se als clàssics. I bé, es pot tornar a fer, però no perquè el qui ho haja traduït no siga bo.
Per què d’un mateix text, si es busca el rigor, surten obres tan diferents?
No ha d’haver-hi una traducció igual que una altra. El traductor està legitimat a preferir una determinada paraula enfront d’altres. Totes les mirades, si són honestes, són vàlides. Després hi ha l’encert, la destresa i el compromís de cadascú.
Una altra de les seues facetes és la de dirigir tallers d’escriptura. Es pot aprendre a escriure?
Sobretot s’aprèn a llegir, i en els tallers també s’adquireixen certs recursos. No es pot escriure arrossegat per l’emoció. L’emoció viscuda es transmet molt millor quan pots prendre distància del que ocorre. No és una màxima, perquè cauríem en el dogmatisme, però el treball quotidià és el que fa que una persona siga capaç de traduir-se a si mateixa, i és necessari fer-ho abans d’oferir-te als altres. Quan es comença a jugar amb les paraules i es reconstrueix l’emoció es descobreix que hi ha un univers paral·lel i aquest és el text. El que s’ha narrat parteix de l’emoció, però és una altra cosa.
Acabarà la novel·la de la seua àvia?
No sé si hi tornaré, però segurament apareixerà l’àvia en algun lloc.
Com a lector, quins autors contemporanis l’atreuen més?
Per citar-ne alguns, i a risc d’oblidar-me’n d’altres, Olvido García Valdés, Javier Marías i Eduardo Mendicuti. L’humor de Mendicuti fa riure. I riure en aquests temps és bo.