La vida útil d'un compte corrent abandonat
Per a sorpresa dels clients, quan això ocorre les entitats solen posar-se en contacte amb ells per reclamar-los el capital degut per les comissions de manteniment acumulades. Són molts els exemples de pares que, després d’obrir un compte als fills nadons amb quantitats petites, per exemple 20 euros, reben una trucada del banc en què se’ls demana més diners dels que tenien en el compte a conseqüència de les comissions de manteniment. Així, els 20 euros a favor del client poden convertir-se en el termini d’uns sis anys en 100 euros en contra.
Ha de pagar el client per aquest suposat servei de manteniment d’un compte del qual no ha gaudit perquè ni tan sols en recordava l’existència? És lícit el cobrament d’aquestes comissions màximes?
Bancs i caixes estan en el seu dret de sol·licitar el que suposadament és seu. De fet, aquesta operació (d’aplicar més comissions en els comptes en presumpció d’abandó) és lícita, ja que les comissions que poden aplicar les entitats als seus productes financers són lliures.
No obstant això, en general les entitats no solen pressionar el client perquè abone les despeses derivades d’un compte que realment estava abandonat i que, de fet, tenia molt poc de saldo quan es va quedar oblidat al banc. El més habitual és que després de diversos intents de cobrar el deute, les entitats solen desistir i cancel·lar el compte sense més. En realitat, si un compte no ha registrat moviments i l’entitat ja s’ha “menjat” en comissions el poc de saldo que hi pogués quedar, el Banc d’Espanya estima que no ha d’exigir el pagament de més diners en concepte de manteniment.
A més, els clients bancaris han de saber que en molts casos les entitats apliquen comissions de manteniment elevades quan el saldo mitjà del compte corrent és inferior a certa quantitat -que varia en funció de cada entitat financera-. Així, en comptes abandonats amb petites quantitats de diners sol ser habitual que al cap de pocs anys s’acumule un petit deute a favor del banc o caixa. La comissió per manteniment se sol cobrar anualment o semestralment. La quantia varia molt d’unes entitats a altres, encara que pot arribar als 36 euros anuals.
Pel que fa al cobrament lícit de comissions, la llei només indica que les entitats de crèdit tenen llibertat per a establir les tarifes i comissions sempre que responguen a serveis prestats o despeses fetes i, en el cas dels comptes corrents, cobrar una comissió per manteniment està justificat. Les entitats només han d’enviar al Banc d’Espanya un fullet amb les tarifes i les comissions màximes que apliquen en els seus productes quinze dies abans de posar-les en pràctica. Una vegada comunicades, si no hi ha objecció per part de la institució monetària, l’entitat pot començar a aplicar-les. Un altre requisit que ha de complir és l’exposició de les tarifes màximes en taulers en les sucursals físiques i en les pàgines web.
Però, a més dels oblits, canviar de domicili sense comunicar-ho a l’entitat o morir sense tenir hereus són altres causes que justifiquen l’existència de comptes corrents abandonats en les entitats financeres.
Perquè els diners d’aquests comptes abandonats passen a engrossir les arques de l’Estat, les entitats financeres han de seguir escrupolosament els passos que exigeix la llei. En primer lloc, quan els bancs i les caixes confirmen que tenen en les seues bases de clients comptes abandonats, estan obligats a publicar en el Butlletí Oficial de l’Estat (BOE) i en algun diari de tirada nacional una crida als titulars o hereus d’aquests comptes. L’objectiu d’aquests anuncis és que els presumptes titulars o els seus coneguts o familiars s’adonen que tenen un compte bancari abandonat, a fi de poder reclamar els diners que hi queden.
En aquests anuncis, les entitats publiquen el nom o la raó social del titular (en el cas que siguen comptes jurídics, d’empreses), els beneficiaris si n’hi hagués, la localitat en què es va constituir el compte i el nom de l’entitat. També és molt comú que les entitats publiquen la quantitat de diners que hi ha dipositada en el compte.
Mentre que la publicació en el BOE és gratuïta, la inserció en els diaris és considerada com a publicitat. Per tant, per aquestes publicacions en els diaris cal abonar les quantitats que corresponguen, segons les tarifes publicitàries de cada mitjà. Aquestes insercions es fan a càrrec del dipositari, és a dir, contra el saldo que puga quedar en el compte. Si no hi hagués prou saldo per a cobrir el cost, l’entitat està exempta d’efectuar la inserció en els diaris.
Els titulars i hereus tenen un any per a reclamar des que es publiquen els anuncis al BOE i en els diaris. Passat aquest període, les delegacions d’Hisenda corresponents confirmaran si es tracta realment de béns abandonats. En cas afirmatiu, les entitats tindran 15 dies per a ingressar l’import corresponent en el Tresor Públic. Si en aquest període els bancs o caixes no fan l’ingrés seran sancionats amb una multa equivalent a la quantitat no ingressada per regla general, més uns interessos determinats.
Per això, la família de Conca va decidir obrir un compte en una entitat gallega, amb sucursals per tot el Camí de Sant Jaume. D’aquesta manera preveia la falta de diners durant les vacances i evitava haver de portar molt de capital a sobre. Passades les vacances, el compte va caure en l’oblit amb un saldo de 30 euros. Al cap de 8 anys, la família esmentada rep un avís de l’entitat en què se’ls sol·licita el pagament de 37,86 euros, en concepte de comissions de manteniment acumulades durant tot el temps que va romandre el compte inactiu (la comissió de manteniment mitjana va ser de 6,17 euros anuals). Després de demostrar el client que aquest compte no va registrar moviments en tot aquest període i que va ser obert per a un fi molt puntual, l’entitat va desistir del cobrament i va cancel·lar el compte sense més.