Zones verdes: no milloren en quantitat i els seus usuaris perceben falta de seguretat
Per aquesta raó, CONSUMER EROSKI ha visitat 102 parcs o jardins emblemàtics de 18 ciutats: 8 a Madrid i Barcelona, 7 a València, Sevilla, Saragossa i Màlaga, 6 a Alacant, Bilbao, Còrdova, Múrcia i Valladolid i 4 a la Corunya, Oviedo, Pamplona, Sant Sebastià i Vitòria. S’han valorat aspectes relacionats amb l’estat de manteniment, de netedat i de conservació dels parcs, el nivell d’equipament, la informació a l’usuari, el grau d’accessibilitat i la seguretat. La investigació s’ha completat amb una enquesta a 2.040 usuaris d’aquestes zones verdes urbanes per conèixer l’opinió que tenen sobre aquests aspectes. A més, s’ha comprovat quina és la proporció de zones verdes per habitant en les diverses capitals.
La conclusió principal és que hi ha poques zones verdes a les nostres ciutats (la majoria no aconsegueixen la recomanació de l’OMS) i la sensació d’inseguretat que perceben els qui les utilitzen, a més de no disminuir respecte a una investigació semblant realitzada fa cinc anys per aquesta revista, està molt lluny de ser minoritària: el 40% de les més de 2.000 persones enquestades en zones verdes i parcs urbans consideren que no són segurs, si bé la situació, igual que ocorre amb la quantitat de superfície destinada a zona verda, és ben diferent entre unes ciutats i les altres. Prenem com a exemple Pamplona i Vitòria, en les quals corresponen a cada habitant 26 i 23 metres quadrats de zones verdes, respectivament, mentre que al ciutadà resident a Múrcia, Alacant, Bilbao, Màlaga, València i Granada a penes li toca en aquest repartiment verd 5 metres quadrats.
D’altra banda, de la visita feta per tècnics d’aquesta revista a 102 parcs urbans de 18 ciutats, es pot deduir que l’estat de manteniment i de netedat de les zones verdes urbanes és satisfactori i que la informació proporcionada a l’usuari, així com l’accessibilitat per a discapacitats i la seguretat (entesa com a presència de personal de seguretat i absència de risc d’accidents i d’objectes perillosos) són, llevat d’excepcions, suficients. Amb tot, l’equipament i els serveis disponibles d’aquestes zones verdes (espais de jocs per a xiquets, taules i cadires de tipus picnic, àrees per a gossos, mobiliari urbà, fonts?.) són, també en general, escassos.
Netedat: bé, amb matisos
Respecte de la resta de zones, serveis i equipaments, els resultats de l’observació van ser semblants: dels parcs que disposaven de lavabos d’ús públic, més d’un de cada quatre mostraven problemes de netedat i fins i tot sis de cada deu mancaven de sabó de mans, en un de cada tres ni tan sols hi havia paper higiènic i un 40% no disposaven de papereres. En canvi, en el 75% els bancs estaven en perfecte estat d’ús i netedat (els millors a Barcelona, Oviedo, Pamplona, Sant Sebastià i València), encara que gairebé dos de cada deu tenien les papereres excessivament plenes o amb restes de vandalisme (trencades, cremades, etc.) i un de cada deu tenia les fonts avariades o brutes (les pitjors a Màlaga i Logronyo).
Pel que fa a les zones de joc infantil, en el 13% la netedat brillava per l’absència (a causa, sobretot, de defecacions incontrolades dels gossos), un 12% tenia el paviment descurat i gairebé una de cada deu tenia problemes de manteniment en els jocs i gronxadors (amb trencaments, pintades, falta d’elements, etc.).
D’altra banda, els ajuntaments no poden presumir de la dotació de serveis i equipaments dels seus parcs urbans. Un 43% dels espais visitats no complien les expectatives en aquest apartat. Així, gairebé sis de cada deu mancaven de lavabos públics (hi destaquen negativament els parcs de la Corunya, Barcelona, Còrdova, Logronyo, Múrcia, Oviedo, Sant Sebastià i Vitòria) i en un altre 11% estaven tancats, només en un de cada quatre hi havia taules i cadires de tipus picnic, un 80% no tenia cabines de telèfon, únicament en dos de cada deu es van trobar àrees reservades per a gossos i només un 25% disposava de zones cobertes (pèrgoles o porxos) on resguardar-se de la pluja o el sol. L’equipament esportiu o d’esbargiment de les zones verdes urbanes visitades tampoc és abundant, de forma que només es van trobar cistelles de bàsquet en tres de cada deu, pistes de futbol sala en el 23%, taules de ping-pong en el 19%, pistes de patinatge en el 23%, pista de bitles en el 16%, pistes de petanca en el 19% i espais exclusius per a anar en bicicleta en el 27%.
Continuant amb la dotació de serveis, només un 29% dels parcs estaven equipats amb papereres i dispensadors de bosses per a excrements de gossos, en un 11% no hi havia cap font d’aigua potable, només disposaven de cafeteria o quiosc (obert) el 40% dels parcs i en gairebé tres de cada quatre no havia aparcament de bicicletes.
En canvi, la informació a les zones de joc infantil és deficient: només en quatre de cada deu zones s’hi prohibia la presència o entrada d’animals (causants principals de la brutícia en aquestes àrees), en aquesta mateixa proporció s’indicava a quines edats estan dirigits els diferents jocs i equipaments, i només el 28% informava del número de telèfon on trucar en cas de trobar deficiències en el manteniment i la conservació d’aquestes zones.
Tampoc la informació d’utilitat observada en aquests espais verds era suficient: amb prou feines la meitat apuntaven el nom o la denominació del parc, en el 85% no s’oferia informació al visitant sobre les característiques de la zona o les normes de comportament, i només en el 22% es facilitava informació sobre la distribució del parc i les seues diverses zones o estances mitjançant cartells amb plànols, mapes o elements semblants.
Seguretat adequada, encara que accessibilitat millorable
És en l’apartat de seguretat on les zones verdes visitades obtenen una millor valoració: cap parc hi suspèn, encara que un 17% ha de conformar-se amb un mediocre “acceptable” de nota mitjana. Entre els aspectes que cal millorar, s’ha constatat que un 28% dels parcs no tenien prou il·luminació en algunes zones i que en un de cada tres parcs es van observar elements que podien causar accidents (falta de tanques o baranes, fustes o objectes al paviment, terrenys sense aplanar, zones en obres mal delimitades o senyalitzades, etc.).
A més, en tres de cada deu parcs es va detectar circulació que afectava el desenvolupament normal de les activitats d’oci. En el 20% dels casos, el trànsit travessava a més la zona verda. En un de cada tres parcs es van observar vehicles a l’interior, encara que només quatre de cada deu eren cotxes particulars o motos i no vehicles de neteja, de manteniment o de policia. A més, només en el 23% de les zones verdes visitades es va observar la presència de personal de seguretat (policia, guardaparcs o vigilants), situació que contrasta amb la del 2002 (en què la proporció va ascendir al 74%).
Continuant amb l’apartat de seguretat, ja dins de les zones de joc infantil, el 52% d’aquestes no estaven tancades o clarament delimitades i només en el 29% s’exposaven cartells que indicaven on anar o telefonar en cas d’accident o emergència. A més, només un 35% de les zones infantils estaven equipades amb paviments de cautxú o elements semblants, mentre que en els altres es limiten a arena, graveta, ciment o asfalt.
Encara que cap dels parcs estudiats suspèn en seguretat, la sensació d’inseguretat és notable, tant que quatre de cada deu enquestats considera que el parc no és prou segur (situació que no ha variat des de l’estudi anterior, elaborat al 2002). Per ciutats, són els alacantins (77%), els sevillans (prop de dos de cada tres), els cordovesos i malaguenys (en les dues ciutats al voltant del 57%) els qui perceben una falta de seguretat més gran als seus parcs urbans. En l’altre costat de la balança, Sant Sebastià (amb el 99% de visitants que no tenen opinions negatives respecte a la seguretat) pot presumir que els ciutadans se senten realment segurs als seus parcs. També és el cas de la Corunya, on el 92% dels usuaris dels parcs tenen la certesa que no corren cap risc.
Quant a serveis i equipaments, prop d’un 40% dels enquestats opina que els parcs on van tenen alguna mancança. Les ciutats que més critiques reben sobre aquest apartat són Granada, Màlaga, Sevilla i València, capitals on més de la meitat dels visitants consideren que aquestes àrees registren deficiències. Les demandes principals dels usuaris se centren en un desplegament més gran de les zones de joc infantil (ho sol·liciten el 15% dels enquestats), lavabos públics, més il·luminació o fonts (demanats per dos de cada deu usuaris en els tres casos) i més dotació de zones verdes i/o arbratge (el 7%).
En canvi, només un de cada tres usuaris opina que el parc ofereix unes condicions deficients de netedat i conservació. Alacant és la ciutat amb el pitjor manteniment (segons els usuaris, un 62%), seguida de Sevilla, Còrdova i Màlaga (ho afirmen la meitat dels enquestats).
Quant costa a una ciutat el seu "pulmó" verd
Les zones verdes urbanes requereixen, a més d’espai físic, una dotació econòmica important que en garantisca una conservació i un manteniment de qualitat. Els ajuntaments del nostre país destinen, de mitjana, un 2,5% del seu pressupost a la cura dels “pulmons” de la seua ciutat. A Logronyo i Pamplona, la satisfacció d’estar al podi de les capitals amb més parcs i jardins de l’estudi es plasma en un esforç econòmic també superior a la mitjana. De fet, la proporció del pressupost local ascendeix al 4,5%. També Barcelona i València superen lleugerament la mitjana (amb prop del 3% dels seus pressupostos anuals dedicats a aquests fins). Per contra, Màlaga reserva el percentatge més baix de les 18 ciutats (un pobre 0,8% del pressupost general) al manteniment dels seus parcs i jardins, juntament amb Bilbao (1,5%), Oviedo i Saragossa (prop del 2%). Molt prop de la mitjana es troben els consistoris de Valladolid, Sevilla, Còrdova, la Corunya, Múrcia, Sant Sebastià i Granada.
En termes econòmics, destaquen els 50 milions d’euros que costa a Barcelona mantenir en bones condicions els seus parcs i jardins, els 21 milions i mig que hi gasta València o els gairebé 19 milions de Sevilla (tres de les ciutats més grans del país), enfront dels 4 milions d’euros que es dediquen a la conservació dels espais verds d’Oviedo i els a penes 5 milions de Granada.
- Extensió adequada: el parc ha d’oferir un espai suficient per a tots, de forma que els seus usuaris puguen sentir-se còmodes per fer diverses activitats: practicar esport, relacionar-se socialment, menjar, passejar, llegir, xarrar o simplement descansar.
- Entorn agradable tot l’any: un bon parc urbà hauria de tenir ombres a l’estiu i zones, per exemple amb vegetació, que servissen per a protegir-se del fred o de l’aire a l’hivern.
- Oferta de serveis suficient i de qualitat: els parcs urbans han de disposar de l’equipament i les instal·lacions suficients per a fer activitats culturals, pràctiques esportives i d’oci, passejar, disposar d’edificis per a exposicions, obres d’art, zones de picnic, llocs perquè els veïns hi puguen plantar arbres o plantes, etc. No serà sobrer que l’oferta d’activitats siga gratuïta, com per exemple el lloguer de bicicletes o patins.
- Les zones de joc infantil han d’incloure elements diferenciats per edats: l’objectiu és que hi puguen jugar xiquets de totes les edats. A més, han de disposar de zones perquè els adults puguen vigilar còmodament els més menuts (com ara bancs protegits de les inclemències del temps que circumval·len les zones de joc).
- Ergonomia del mobiliari urbà: el mobiliari urbà (bancs, papereres, fonts, fanals, etc.) ha de ser còmode, nombrós i adaptat a les persones amb discapacitats, i la seua disposició ha de tenir en compte l’ús lògic de cada zona del parc.
- Divulgació de la naturalesa: les àrees verdes urbanes són una oportunitat única per a mostrar més de prop la naturalesa (espais per a conèixer i aprendre). Per això, és convenient que, d’una manera didàctica (per exemple, mitjançant cartells d’informació), es mostre quina flora i fauna hi ha a la zona (aules de la naturalesa), a més de comptar amb informació d’utilitat (plànols del parc, on telefonar en cas de desperfectes a les instal·lacions, on anar en cas d’accident, instruccions en els jocs, etc.).
- Eliminació de barreres arquitectòniques: l’accés a les diferents zones i equipaments no ha de ser un obstacle per a les persones amb dificultats de mobilitat, i a més ha de comptar amb una bona infraestructura de mitjans de transport que els acoste als ciutadans.
- Manteniment eficaç: a banda de les tasques necessàries de neteja, cal que hi haja papereres ben repartides per tot el parc, amb serveis per als excrements dels gossos, amb lavabos públics, etc.
- Ambient tranquil: és a dir, sense sorolls excessius (per exemple l’impacte acústic ocasionat pel trànsit) i amb una distribució d’espais i zones adequada, diferenciant entre els de joc i els d’estada, passeig o relaxació.
- Atenció i respecte de la biodiversitat: les zones verdes no han de suposar un impacte sobre les espècies vegetals i animals autòctones. Els parcs i jardins de la ciutat han de ser ecosistemes equilibrats per a les formes de vida que, al llarg del temps, han anat desenvolupant-se al territori.
Recomanacions per a una ciutat més habitable i taulas comparativas
Els experts coincideixen que la primera gran recomanació per a una ciutat més saludable, i més agradable, consisteix en la recuperació d’espais verds. Aquesta iniciativa ja s’ha posat en pràctica en alguns municipis del nostre país. Es tracta d’operacions costoses que poden requerir el derrocament d’edificis, paviments, replantació? que realment val la pena. Això inclou fer un esforç per la integració d’altres recursos com ara platges, zones humides, etcètera.
Contra la impermeabilització del sòl, és aconsellable que es fixen, en els plans urbanístics, uns valors mínims de sòl permeable (on es puga iniciar una vida vegetada) no inferiors al 30%. Això es coneix com a Índex Biòtic del Sòl.
S’ha d’avaluar la qualitat de les zones verdes mitjançant indicadors com la proporció de superfície verda sobre l’espai construït i l’impacte que tenen sobre la biodiversitat del territori. Així mateix, és important avaluar l’empremta ecològica de la ciutat i la capacitat de càrrega del territori; en definitiva, preveure per a evitar impactes irreversibles sobre recursos escassos com el sòl o l’aigua.
La creació d’espais verds a les ciutats no ha de limitar-se a millorar el clima urbà, cal anar més enllà. És imprescindible fer un estudi dels valors del territori com a punt de partida de l’extensió urbana. Això representa idear un Pla Verd per a la ciutat (que reunisca tota la informació) i considerar el Patrimoni Natural al mateix nivell de rellevància que els valors històrics.
Les ciutats compactes poden millorar mitjançant la creació de corredors que connecten la ciutadania amb els espais de naturalesa periurbans i rurals. Aquesta connexió millora la conservació i el manteniment dels parcs urbans. Institucions i experts donen suport al disseny d’anells verds (perimetrals o interiors), la construcció de xarxes de senderes i la connexió entre parcs i espais verds urbans.