Una qüestió de caràcter, no de diners
Els diners generen passions contradictòries: uns gaudeixen gastant-ne sense mesura (els dilapidadors) i altres gaudeixen tant amb el seu contacte que no es volen desprendre d’una sola moneda (els avars i gasius). El mecanisme que explica aquests comportaments es troba en el caràcter de cada persona i no tant en el nivell de renda: no és difícil trobar en l’entorn pròxim persones que viuen per sobre de les seves possibilitats econòmiques, que espremen al màxim, i tampoc no és complicat topar-se amb persones que, amb grans ingressos, es decanten per una austeritat exacerbada.
Totes les modalitats de gasiveria coincideixen a atorgar als diners un valor excessiu, de vegades amb rang d’obsessió. És el risc que corren les persones a qui agrada ordenar i organitzar totes les facetes de la seva vida, i que traslladen aquesta mentalitat als diners. El desig de mantenir un domini exagerat pot degenerar en una sobrevaloració que es plasma en una ansietat perniciosa.
El control que es pot exercir sobre els diners és relatiu, perquè el context econòmic és molt canviant i poden sorgir imprevists als quals ningú no és immune. I aquesta incertesa pot comportar patiment en una persona al·lèrgica a les novetats. Per pal·liar-ho, es pot convertir en un individu avariciós o gasiu -amb independència del nivell d’ingressos-, ja que aquest ferri control es converteix en l’ansiolític que li aporta la seguretat desitjada.
Així, les persones molt obsessives tenen més facilitat per convertir-se en estalviadores en extrem: els pensaments obsessius s’associen amb la prevenció de temors. Anteposen la seguretat, no toleren bé la incertesa i converteixen els diners en un element d’assossec. Els pot costar assumir algunes despeses quotidianes, per la qual cosa si sorgeixen imprevists o es veuen obligats a desemborsar una quantitat important es poden sentir desprotegides i amb sensació de vulnerabilitat.
Les persones menys impulsives, generalment, gestionen l’economia amb més eficàcia. Per aquesta raó, les persones grans són menys malgastadores gràcies al fet que la major experiència que tenen els ha ensenyat a valorar més les despeses. A més, amb l’edat es busca la màxima estabilitat i el mínim risc, fet que explicaria també que aquest sector de la població es trobi entre els més estalviadors i zelosos dels seus diners. A això s’afegeix la disminució dels ingressos, fet que aguditza la seva situació. Fins i tot és probable que els més atrevits amb les despeses redueixin la seva actitud malgastadora a mesura que es fan grans, com ho és també que els que ja formaven part de la confraria del puny tancat renovin els seus vots amb més èmfasi.
Amb tot, ser zelós amb els propis diners també reporta alguns beneficis, com ara gaudir d’una sensació de control i seguretat que no viuen els més despresos, que poden veure perillar la seva economia. Però quan la gasiveria es converteix en excessiva, pot sorgir l’efecte contrari i començar a sentir angoixa davant la possibilitat de gastar més del que es creu necessari, intentant controlar gairebé de forma obsessiva l’economia. Aquesta situació origina una menor capacitat per al gaudiment, ja que, portats per l’obsessió de l’estalvi, es deixen passar oportunitats per a viure petits plaers que aportarien una mica més de felicitat.
En la banda contrària als avars figuren els qui tenen poca afició als diners: poden gastar sense sentir-se’n culpables. Ara bé, en la mesura en què el descontrol sobre la pròpia economia ocasiona unes despeses difícils d’afrontar, convé valorar si es tracta d’un problema relacionat amb un trastorn psicològic que pot anar en augment i posar en risc la pròpia supervivència i, en conseqüència, la del nucli familiar si n’hi hagués.
Algunes persones troben plaer gastant els ingressos de la forma que més els plau, ja sigui en ells mateixos o en els altres. Es caracteritzen per ser més impulsives i menys controladores, i toleren millor el fet de quedar exposades a una situació econòmica delicada. En la majoria dels casos, tampoc no planifiquen ni organitzen altres facetes de la seva vida, encara que això no significa un problema si no comporta conseqüències negatives per a elles mateixes o per als altres. Simplement es tracta d’una mentalitat hedonista que busca més el plaer i no tant el sacrifici i el control constant; en definitiva, anteposa el gaudiment als compromisos ocasionals que, de vegades, poden ocórrer per falta de planificació malgrat, fins i tot, d’alguns conflictes que sorgeixen amb les persones més pròximes per diferències de criteri en la gestió dels diners.
Tot i això, poden aflorar determinats sentiments de culpabilitat davant algunes compres o despeses excessives que no aporten el gaudiment que es presumia. Això passa a les persones impulsives que no troben la forma d’aturar els seus desigs consumistes: es troben davant una situació que els agradaria frenar, però que no poden, impotència davant la qual reaccionen amb angoixa i malestar. De vegades pot ocórrer que les despeses relacionades amb compres compulsives es relacionen amb els trastorns per ansietat i, per això, han de ser tractats per professionals. Aquesta situació és freqüent que passi en el cas d’una suposada necessitat imperiosa de comprar articles que en realitat són producte d’una reacció emocional; les despeses generades es converteixen en alleujaments ocasionals, però acaben reforçant el malestar.
Hi ha un altre tipus de perfil pròxim als dilapidadors que té a veure amb les sensacions d’eufòria ocasionals. Es tracta de persones amb un estat d’ànim molt voluble i que reaccionen en determinats casos amb un optimisme desmesurat que no els permet calcular els riscs de gastar els diners per sobre de les seves possibilitats. Aquesta situació es pot convertir en un problema per la falta de control sobre els actes propis, i degenerar així en una tristesa posterior deguda bé a sentiments de culpabilitat o bé als conflictes que apareixen amb la família a conseqüència d’aquesta mateixa falta de control econòmic durant les fases d’eufòria. Aquest és el cas de trastorns de l’estat d’ànim oscil·lants com el trastorn maniacodepressiu o la síndrome bipolar.
Ser una persona que gaudeix amb la despesa dels seus diners no té per què representar un problema. És una cosa normal, que depèn del caràcter o l’edat. Els més joves no concedeixen el mateix valor als diners que els adults pel simple fet que són més impulsius i prefereixen els plaers immediats a haver de conservar els seus recursos econòmics per a un futur que es troba lluny. Invertir és un concepte que els pot costar d’entendre i entra dins de com utilitzen normalment tots els seus recursos per al gaudiment personal aquí i ara, per bé que pot resultar poc comprensible per als adults a càrrec seu. Els adolescents poden arribar a enfrontar-se amb els pares per desacords en aquest sentit, encara més quan es tracta dels diners de la família. Però no és estrany que trenquin amb les normes econòmiques establertes, ja que forma part del seu aprenentatge per a la vida adulta i que amb l’edat s’anirà normalitzant.