Revisions oculars: no s'han de perdre de vista
No importa l’edat, el sexe o el nombre de vegades que s’hagi visitat el metge de capçalera. Si en els 365 dies que figuren en l’agenda no es troba la paraula oftalmòleg o oculista, es corre el risc que no es detectin a temps els principals problemes oculars, per la qual cosa el tractament es pot complicar tant en els més joves, en cas d’un diagnòstic com l’ull vague, o en els adults, que s’enfronten a un glaucoma o cataractes. Per això és fonamental cuidar la vista, un dels sentits més sensibles al pas del temps, mitjançant la prevenció. Per fer-ho només cal planificar les visites regulars l’oftalmòleg, que seran bianuals en les primeres etapes de la vida i anuals si cal tractar un defecte visual o si s’ha sobrepassat la franja dels 40 anys. Un examen integral i periòdic de la vista que inclogui proves d’agudesa visual, un estudi del fons de l’ull i altres exploracions en funció de l’alteració que calgui tractar previndrà malalties oculars greus i serà la via per a frenar la seva evolució. Amb aquesta finalitat, els oftalmòlegs descarten i tracten els possibles trastorns oculars d’acord amb cada edat.
En els nens més petits, a partir dels sis mesos d’edat, les visites a l’especialista tenen com a objectiu prevenir el desenvolupament de l’ull vague o ambliopia -pèrdua de visió en un ull provocada per la falta d’ús- i tractar l’estrabisme des dels primers mesos de vida. Durant la infància poden aparèixer els primers defectes refractius o miopia (mala visió de lluny amb una vista de prop correcta), hipermetropia (problemes de visió en distàncies curtes) i astigmatisme (es veuen imatges poc nítides tant de lluny com de prop), causants d’una mala visió que pot dificultar el rendiment acadèmic. S’estima que entre el 15% i el 30% del fracàs escolar es pot atribuir a problemes de visió. La mala cal·ligrafia, les faltes d’ortografia o la dificultat per a llegir poden ser conseqüència de problemes d’enfocament o de percepció, molt difícils de detectar sense ajuda mèdica.
En aquesta etapa, les alteracions refractives són més acusades, per la qual cosa cal visitar al més aviat possible l’oftalmòleg per compensar-les amb ulleres o lents de contacte. A partir dels 18 anys, els defectes refractius comencen a estabilitzar-se i es pot pensar en una solució definitiva per a corregir-los, com ara la cirurgia làser, que no s’ha de practicar abans dels 21 anys. Aquesta mena d’alteracions es diagnostiquen amb un examen de rutina, amb proves d’agudesa visual que consisteixen en la lectura d’una taula a distància i un aparell -el foròpter-, en el qual l’oftalmòleg col·loca i canvia les lents mentre pregunta al pacient com veu les lletres.
Mitjana edat i maduresa
Als 40 anys, la llista de problemes oculars es dispara i el nombre dels possibles trastorns oculars augmenta.
- VISTA CANSADA. La també anomenada presbícia s’origina per un enduriment del cristal·lí, que perd l’elasticitat i, per tant, l’ull també perd la seva capacitat d’enfocar a distàncies diferents, de manera que la visió de prop empitjora i es fa més borrosa. A aquest trastorn, se li posa fi mitjançant l’ús d’ulleres bifocals o progressives o amb lents de contacte mulfifocals. També es pot utilitzar cirurgia, basada a substituir el cristal·lí natural per un d’artificial multifocal. Es diagnostica amb un examen integral de la vista. La persona amb presbícia que no visita el metge pot patir mareigs, mals de cap, irritació i enrogiment dels ulls i, fins i tot, un molest dolor ocular.
- GLAUCOMA. Està causat per l’acumulació de líquid al globus ocular, que eleva la pressió intraocular. No provoca dolor, pèrdua brusca de visió ni cap altre símptoma i avança de forma silenciosa. És la segona causa de ceguesa al món, per la qual cosa la seva detecció a temps és clau. A Espanya, prop d’un milió de persones podrien patir glaucoma, per bé que moltes ho desconeixen. Una vegada que es detecta, es tracta amb diversos tipus de col·liris que afavoreixen la disminució del líquid o bé la seva sortida cap a l’exterior. Quan aquest tractament falla, es pot practicar cirurgia amb làser. I si la pressió ocular no s’alleuja, es recorrerà a la cirurgia convencional, amb anestèsia local i de forma ambulatòria.
- RETINOPATIA DIABÈTICA. Aquesta malaltia, conseqüència de l’alteració als vasos sanguinis de la retina, afecta les persones que sofreixen diabetis, tant de tipus 1 com de tipus 2 (insulinodependents i no insulinodependents). És una causa important de ceguesa i, inicialment, no dóna símptomes. Per això és recomanable que les persones diabètiques se sotmetin a un examen oftalmològic anual. Quan el pacient pateix edema macular -acumulació de líquid provinent de la retina- o retinopatia diabètica proliferativa -petites gotes de sang que dificulten la visió-, és intervingut amb làser. Si la sang es concentra al centre de l’ull (gel vitri), es practica, amb anestèsia local, una petita incisió per retirar el gel vitri i substituir-lo per una solució salina (vitrectomia).
- CATARACTES. És la pèrdua de transparència del cristal·lí, una lent que tenim a l’ull i que es transforma en opaca i simula un vidre entelat. Molt habituals en la gent gran, afecta més del 50% de la població d’entre 65 i 75 anys i més del 70% de les persones de més de 75 anys. Si no s’operen, la visió cada vegada és més densa i empitjora. Les cataractes es poden intervenir per mitjà de diverses tècniques. Una de les més modernes és la facoemulsificació per ultrasò, una petitíssima incisió (fins i tot de dos mil·límetres), a través de la qual s’aspira la cataracta i s’insereix una lent intraocular per corregir la visió. Després de la cirurgia, la cataracta no es reprodueix, però la càpsula posterior del cristal·lí que es diposita a l’ull es pot tornar opaca en el 50% de les persones, per la qual cosa caldrà tornar-ho a corregir. La Seguretat Social cobreix la cirurgia de cataractes, encara que la demanda actual és molt alta i els hospitals públics registren llargues llistes d’espera.