La contaminació ofega l'agricultura sostenible
Quan es parla de contaminació, el pensament i la mirada es dirigeixen al cel cada vegada menys blau o a l’aigua cada vegada menys cristal·lina. Però el terra que es trepitja també en pateix els efectes. La pintura d’un pal telefònic pot afectar la productivitat dels camps agrícoles, fet que alhora repercuteix en la qualitat de les aigües que arriben per diverses vies als ciutadans. Així es demostra en una investigació recent de la Universitat d’Oregon (EUA), que constata que els contaminants acumulats al sòl disminueixen la productivitat dels conreus, i això dificulta encara més l’objectiu d’una agricultura sostenible. La raó: com que es redueix la productivitat, els agricultors recorren a l’ús d’un nombre més gran de fertilitzants i pesticides que, al seu torn, augmenten la contaminació per nitrats del sòl i de les aigües subterrànies. El resultat és un cercle viciós, un efecte pervers de la contaminació a llarg termini que es reflecteix en la qualitat de l’agricultura, dels aqüífers i de l’aigua de consum domèstic.
El nitrogen és essencial per al creixement de les plantes. La producció agrícola, per tant, consumeix el nitrogen del sòl. Per evitar que s’esgoti, l’agricultura convencional ha optat per l’aplicació massiva de fertilitzants nitrogenats i el reg abundant. El problema és que les plantes només absorbeixen la meitat d’aquests fertilitzants. La resta es filtren a través del sòl amb les aigües de reg, de manera que es contaminen els aqüífers i rius. Alguns estudis realitzats al Regne Unit han calculat que es filtren entre 50 i 60 quilograms de nitrogen per hectàrea a l’any i que el 58% dels nitrats que contaminen els aqüífers procedeixen de l’agricultura. A Espanya aquest és un problema molt estès. Una de les zones més afectades, encara que no l’única, és la Comunitat Valenciana: molts dels seus aqüífers superen el límit de 50 mil·ligrams de nitrats per litre d’aigua fixat per la Unió Europea.
L’excés de nitrats en les reserves d’aigua pot afectar la salut humana i l’ambiental. El principal efecte sobre la salut es coneix com a metahemoglobinèmia, un trastorn que causa limitacions de l’hemoglobina per a transportar oxigen als teixits. No obstant això, si la quantitat de fertilitzant utilitzat és moderada, no té per què originar-se un excés de nitrats. El risc sorgeix quan se sobrepassen les quantitats recomanades en un intent d’aconseguir un major creixement de les plantes. Però afegir més fertilitzant no suposa sempre un augment de la productivitat, ja que la causa del baix rendiment dels conreus pot tenir un altre origen, tal com revela el treball de la Universitat d’Oregon, publicat a la revista “Proceedings of the National Academy of Sciences” (PNAS).
Segons l’estudi, els compostos químics que es troben al sòl afecten el creixement dels conreus de lleguminoses, ja que redueixen la seva capacitat de capturar nitrogen i de fixar-lo (un procés essencial en el creixement d’aquest tipus de plantes). L’insecticida metil-paration -aplicat a l’alfals i al cotó- redueix la productivitat en un 35%, i el DDT -que encara que ja no es fa servir, es troba en nombrosos sòls agrícoles- ho fa en un 45%. El bisfenol A, un compost usat en els plàstics i que s’ha convertit en un contaminant omnipresent, causa una reducció de la productivitat en l’alfals d’un 50%. Un altre contaminant, el pentaclorofenol, usat per protegir la fusta dels pals de telèfon i d’altres infraestructures, redueix el rendiment dels conreus fins en un 80%. Tot això explicaria el descens en la productivitat dels últims 40 anys a tots els països, malgrat la creixent aplicació de fertilitzants i pesticides.
Aquest efecte dels contaminants és doblement negatiu. D’una banda, disminueix la productivitat del cultiu i, d’una altra, afecta les lleguminoses, una de les millors bases de què disposa l’agricultura per a controlar l’ús de fertilitzants.
Les lleguminoses (com l’alfals, les mongetes o el trèvol) es caracteritzen per la seva capacitat de fixar el nitrogen de l’aire gràcies a uns bacteris que es troben en les seves arrels. La simbiosi entre bacteris i planta li permet alimentar-se del nitrogen que hi ha en l’aire i, de pas, renovar les reserves de nitrogen a la terra, de forma que pot ser aprofitat per altres plantes. És per això que el cultiu de lleguminoses, alternat amb altres espècies, és una de les pràctiques agrícoles ecològiques recomanades per a augmentar la fertilitat del sòl sense adob o amb petites quantitats.
En aquest àmbit, l’estudi de la Universitat d’Oregon mostra que els contaminants minven el creixement de les plantes perquè impedeixen aquesta capacitat de capturar el nitrogen. És una mala notícia perquè augura que serà difícil reduir la dependència dels adobs nitrogenats. A més, als països en desenvolupament, on els fertilitzants són molt cars per a l’agricultor, el cultiu rotatori de lleguminoses és una forma econòmica de mantenir la fertilitat del sòl. Sobre aquest fet, John McLachlan, del Centre Tulane per a la Investigació Bioambiental (EUA), avançava els resultats dels seus experiments encara sense publicar: han descobert que els pesticides afecten el procés de fixació de nitrogen d’un centenar de plantes lleguminoses tropicals i subtropicals. Moltes d’aquestes espècies són arbres i arbusts, com el tec o el palissandre, que milloren els sòls tropicals baixos en nutrients. I els agricultors d’aquestes regions més pobres no es poden permetre perdre aquests fertilitzants naturals. A llarg termini, la conseqüència no és només una productivitat menor, sinó una dependència més gran dels adobs nitrogenats i la prolongació d’un model agrícola insostenible.
Un dels principals obstacles per a evitar l’ús excessiu de fertilitzants nitrogenats és la manca d’enteniment entre agricultors i l’Administració. Se sap la quantitat d’adob nitrogenat que cal utilitzar per a no sobrepassar el límit i es publiquen fullets d’informació que s’envien als agricultors, però no es fa cap seguiment per comprovar-ne el compliment, tal com alerten des del Centre de Ciències Mediambientals de Madrid i RUENA, una xarxa d’investigació sobre l’ús eficient del nitrogen en agricultura.
La creença falsa que com més adob s’utilitza més augmenta la productivitat només empitjora la situació. Entre les estratègies dissenyades per a evitar aquest problema destaca la conscienciació dels agricultors i una gestió integral de les conques dels rius per a declarar les zones vulnerables, les aigües de les quals superen o estan en risc de superar la concentració màxima de nitrats permesa.
La contribució de reduir i evitar en la mesura que sigui possible la contaminació per nitrats no correspon de manera exclusiva a l’Administració i als agricultors. També els ciutadans que conreen petits horts o jardins hi tenen un paper important, ja que no sempre disposen de la informació adequada pel que fa a l’ús de fertilitzants.
Tal com recull un document del Centre Rural d’Informació Europea, una de les principals eines per a evitar aquesta contaminació és l’agricultura ecològica i l’ús d’adobs que no siguin gaire solubles, perquè així es dispersen menys.
Altres consells són els següents:
- Evitar l’abús d’adobs nitrogenats i els regs excessius.
- Mantenir el terra amb vegetació. Encara que no sigui una bella gespa i es tracti de vegetació silvestre o mixta, aquesta coberta verda reté l’excés de nitrats del sòl i n’evita la dispersió. Quan es talla, el nitrogen torna al sòl, encara que en una forma orgànica difícil de ser arrossegada, per la qual cosa resulta més innocu des del punt de vista ambiental.
- Convé no dispersar contaminants per l’entorn natural. Cal evitar l’abús de pesticides perquè, tal com s’acaba de descobrir, a llarg termini afectaria el creixement de les plantes i generaria una major dependència dels adobs.