Les abelles, productores de mel i de biodiversitat
El nombre d’abelles disminueix al nostre planeta, un descens que, lluny de ser irrellevant, comporta un problema important. Més enllà de la seva tasca productora de mel, nèctar, pròpolis i cera, els insectes mel·lífers són els principals pol·linitzadors dels conreus. De la seva supervivència depenen els fruiters, les verdures i les pastures.
L’eficàcia amb què mantenen l’ecosistema és el fidel reflex de l’ordre amb què viuen i treballen en un rusc milers d’obreres i abellots. I una reina. Totes les abelles neixen d’un ou reial dipositat en un alvèol. Si aquest ha estat fecundat seran femelles, és a dir, abelles obreres; si no ho han estat, seran mascles o abellots. I si, ja fecundat, s’alimenta durant tota la metamorfosi amb gelea reial en un alvèol més gran (conegut com reialera) naixerà reina. Un rusc pot comptar amb diverses reialeres, però només pot sobreviure’n una de les ocupants, per la qual cosa la primera missió de les reines és matar les altres larves reials. Després, emprèn el vol nupcial per deixar-se fecundar per una dotzena d’abellots a qui decapita. Completa d’esperma, la reina impregnarà amb la seva feromona el rusc que eixamena com a llar, d’on no tornarà a sortir i on durant cinc anys produirà, en els moments de major posta, fins a 2.000 ous al dia. Crearà la seva pròpia família de centenars d’abellots i milers d’obreres.
Les abelles obreres, que en poden arribar a ser 70.000 en cada rusc, no descansen en les seves escasses set setmanes de vida (existència que es pot prolongar fins als cinc mesos a l’hivern, el període amb menor activitat). Els primers quatre dies s’encarreguen de la neteja de les cel·les; fins al desè dia enceben amb gelea reial, pol·len i mel les larves, i amb dues setmanes exerceixen de magatzemistes del pol·len fins que el seu abdomen madura i és capaç de produir cera que destinen a reconstruir les bresques. Compatibilitzen aquesta funció amb la de guardianes que espanten abellots o altres insectes amb el seu fibló. Quan al cap de 22 dies es converteixen en una abella adulta, digna de ser una Apis mellifera, surten a collir. Volaran de flor en flor fins a la mort.
En plena floració, almenys deu vegades al dia surten i tornen les abelles al rusc, que reconeixen per l’olor específica de la seva reina. Les abelles es caracteritzen pel seu llenguatge, codificat i precís, que expressen mitjançant el ball. Si han localitzat cap font d’aliment, quan retornen al rusc executen una dansa que es coneix com “ball del vuit”, per la trajectòria que segueix l’abella. Amb aquest moviment, acompanyat de la vibració del tronc, indiquen la direcció i la distància de la font d’aliment. Una doble missió que consisteix a recol·lectar nèctar per alimentar les larves, però que també serveix per a transportar les substàncies que fan possible la procreació de les espècies silvestres i la biodiversitat vegetal. Gràcies al seu vol pol·linitzador, les flors de plantes i arbres són fecundades i, en conseqüència, neixen fruits i llavors. Totes dues funcions són conegudes per l’home des de fa milers d’anys. Els antics egipcis ja criaven abelles.
Les abelles són un bestiar de cria. Els apicultors són, per tant, ramaders que atenen les seves cabanyes, però també són agricultors que cullen la mel. En temps passats, per a aconseguir el fruit es veien obligats a fragmentar les bresques, però el 1841 l’apicultor Lorenzo Lorraine Langstroth va descobrir que les abelles marcaven un espai de sis mil·límetres entre les bresques de cera, fet que el va portar a patentar el rusc de quadres mòbils, que permet extreure la mel sense trencar el cicle de vida. Fins a tal punt és així que la regla és no extreure mel fins a assegurar-se que la colònia no la necessitarà a l’hivern, i extreure només els excedents de les necessitats de les colònies. La raó no és generosa, és sostenible: si les abelles no tenen provisions necessàries per a passar l’hivern, abans de morir emigraran.
El principal fluix de mel es produeix al començament de l’estiu i a mitjan estació. Per extreure-la, es retiren els quadres i es raspallen per desprendre’n les abelles. El pas següent consisteix a eliminar els opercles -tapadores- de cera que cobreixen les bresques, bresques que se centrifuguen per treure’n la mel. La mel extreta es filtra i se n’eliminen les impureses. I així, senzillament, el producte està preparat per ser envasat.
La pròpolis és la substància resinosa amb què les abelles tapen els forats del rusc per evitar el fred de l’hivern. Aquesta funció acaba amb l’arribada de la calor, i es converteix en aliment que afavoreix les defenses de l’organisme. El pol·len, que es “pren” a les abelles -com a màxim dos quilos per temporada- col·locant una trapa a l’entrada del rusc que impedeix que l’abella l’hi introdueixi, té propietats medicinals, però l’apicultor també l’utilitza si l’hivern s’allarga i necessita alimentar el bestiar. La cera (provinent dels opercles i de les bresques velles) no és una producció vegetal sinó una secreció voluntària, sempre excessiva, de les abelles, que es recull després d’extreure la mel.