Twitter: La vida en 140 caràcters
“Explica als altres en 140 caràcters què fas ara mateix”. Amb aquesta premissa i un sistema tecnològic molt senzill, ascendeix meteòricament un dels serveis d’Internet que més usuaris ha aconseguit en menys temps: Twitter. En aquest, cada usuari escriu el que vol en missatges als quals només donarà accés als amics i familiars (si els deixa “tancats”) o a qualsevol, si opta per obrir-los. I una cosa tan absurda en aparença com és explicar la realitat immediata en una sola frase s’ha convertit en la sensació de la Xarxa. A més de compartir el que es fa, el sistema permet seguir les vides dels altres, bé sigui dels amics més propers o bé de les estrelles de cine més rutilants. S’imagina llegint en temps real que a una parella d’amics els acaben de comunicar el sexe del seu futur fill, o que la seva banda de rock favorita està fent una barbacoa a la platja després del concert?
Les respostes sobre l’èxit de Twitter no són uniformes. Uns argumenten que desperta l’exhibicionisme ocult de l’ésser humà; altres ressalten que conèixer la realitat immediata dels altres internautes proporciona a l’usuari la sensació de companyia. També hi ha qui fa insistència en la força de la seva asimetria comunicativa, és a dir, el fet que una frase escrita per un sol usuari pugui arribar de cop a milers i mils persones. Això explicaria el motiu de la seva popularitat entre els polítics i altres professionals, i entre entitats, amb necessitat de comunicar proximitat i intimitat a grans grups.
Però més enllà d’aquestes possibles raons, la veritat és que el fenomen a què ha donat lloc Twitter, que es coneix com microblocs, suposa un avanç en la colonització d’Internet com a espai de comunicació entre usuaris. Si els primers passos per a comunicar-se entre els internautes els van fer els fòrums d’opinió, els xats i les llistes de correu, el següent van ser els blocs i els comentaris que els acompanyaven. El bloc (que inclou tant texts com vídeos i imatges) va ser un fenomen que va suposar una millor elaboració de la comunicació per allò que tenia de reflexiu, i ha tingut una gran repercussió en camps com el periodisme.
Els blocs van anar seguits de les xarxes socials, en què els usuaris, a més d’estar interconnectats, podien compartir comentaris, fotografies, música i vídeos amb amics i familiars. A tot això es va sumar l’accés a les xarxes socials i els blocs des dels telèfons mòbils amb sistema operatiu, els anomenats telèfons intel·ligents.
El pas evolutiu següent ha sigut, per lògica, els microblocs, ja que combinen tots aquests factors: la xarxa social de contactes, el text (en aquest cas immediat i curt, i per tant molt menys elaborat i laboriós) i l’accés des de qualsevol lloc. Així, el que es coneix com un “twitteig”, un comentari a Twitter, es pot escriure des d’un mòbil en ple carrer o a la Terminal 1 de l’aeroport del Prat, ja que hi ha programes com Twitterrific o Twitterberry que ho permeten. I el que es redacti pot ser tan simple com dir que som a la cua per a pujar a l’avió o que fa calor.
El resultat és que si un usuari de Twitter (o d’un altre servei de microblocs) envia constantment comentaris als seus contactes allà on es trobi, la seva vida quotidiana adquireix una rellevància especial per a aquests, un toc de proximitat personal i una certa influència sobre ells. No en va, la popularitat d’un usuari de Twitter es mesura pels seus seguidors o “followers”. Com més es tinguin, més asimetria comunicativa s’aconsegueix, i, per tant, més influència.
Els polítics s’han adonat aviat de les possibilitats de l’eina per fer-se més propers i reals als ulls dels seus votants, i el mateix ha ocorregut amb algunes estrelles de l’esport i l’espectacle. Així, alguns d’aquests mantenen el servei en actualització constant. Tot i això, no sempre són els seus protagonistes els qui actualitzen els microblocs, sinó col·laboradors al seu servei, fet que ha generat no poques polèmiques més d’una vegada. Per exemple, quan una celebritat apareixia en un programa de televisió en directe mentre que a la seva pàgina de Twitter es deia que estava aparcant el cotxe.
Més enllà del màrqueting, els usuaris de Twitter també hi han trobat algunes aplicacions socials, com ara oferir informació de l’estat del trànsit en temps real, filtrant una sèrie de paraules de la web de la Direcció General de Trànsit. Aquest servei ha estat desenvolupat per un usuari anònim sense relació amb la DGT. De forma semblant, des del departament de bombers de Los Angeles fan servir Twitter per informar de les alertes ocorregudes a la ciutat perquè consideren que és la forma més ràpida de moure la informació en cas d’alarma.
Alguns usuaris han desenvolupat plataformes que ofereixen la previsió del temps o informació sobre determinats temes. En el pla empresarial, alguns mitjans de comunicació han creat a Twitter serveis de notícies, com és el cas de la BBC anglesa o la cadena de televisió nord-americana ABC. També s’ofereix informació oficial de determinats organismes, com ocorre amb la Comissió del Mercat de Telecomunicacions, que “twitteja” les seves resolucions directament als usuaris.
Twitter no és l’únic servei de microblocs. Al contrari, és el menys elaborat de tots (per ser el primer) i el que menys possibilitats ofereix. Jaiku, que també va ser un dels pioners, incorpora al text del missatge la possibilitat que els contactes el comentin. Un altre servei anomenat Pownce permet compartir arxius com ara vídeos i fotografies, a més d’escriure comentaris. Plurk, un servei d’aparició més recent, mostra les actualitzacions dels contactes en una línia de temps horitzontal, i permet pujar al sistema fotos i vídeos per compartir-los. Altres plataformes com YouAre o Popego han aconseguit que l’usuari inclogui en els seus missatges vídeos i imatges, de manera que han convertit els microblocs en un acte de comunicació multimèdia.