Teixit uterí invasiu
L’endometriosi és la presència de teixit endometrial fora de l’endometri -mucosa que cobreix l’interior de l’úter-, especialment en la cavitat pelviana. Les causes de l’endometriosi no són clares. Alguns estudis apunten a un trastorn immunològic i es podria incloure dins les malalties autoimmunes, en les quals l’organisme ataca les seues pròpies cèl·lules. S’ha observat que les dones amb endometriosi tenen més probabilitats de sofrir síndrome de fatiga crònica, síndrome de fibromiàlgia, asma, èczema i altres formes d’al·lèrgia. Però de moment no n’hi ha cap constatació.
El teixit endometrial situat fora del seu lloc originari és incapaç de créixer de forma independent. Per tant, és un teixit no neoplàsic, no cancerós, però manté unes característiques histològiques i la resposta biològica als estímuls hormonals, és a dir, sofreix els mateixos canvis de l’endometri uterí. Aquest teixit pot, en principi, aparèixer en qualsevol part de la cavitat pelviana i localitzar-se als ovaris, el recte o la bufeta urinària, però també es pot disseminar i arribar a altres parts de l’organisme a través de la sang i les vies limfàtiques.
Els símptomes que produeix l’afecció són conseqüència de la proliferació del teixit endometrial, de l’extensió d’aquest i de la localització. Solen aparèixer per primera vegada quan l’afectada té entre 20 i 30 anys.
- El símptoma predominant és un dolor molt característic que apareix poc abans de la menstruació i desapareix una vegada iniciada aquesta, si bé de vegades es pot mantenir com un dolor pelvià crònic. El dolor pot ser d’intensitat variable, des de lleu fins a molt intens i incapacitant.
- El dolor es presenta també durant les relacions sexuals (dispareunia).
- La infertilitat o esterilitat és una situació freqüentment associada a l’endometriosi.
- En molts casos l’afectada sofreix una alteració important de la seua qualitat de vida com a conseqüència del dolor intens i persistent.
La danocrina té efectes secundaris com ara pell grassa, acne, cefalees, astènia, augment de pes, sins petits, marejos i sufocacions. A més, les dones que prenen danocrina han d’evitar quedar-se embarassades, perquè aquest fàrmac pot danyar el fetus. Com que s’han d’ingerir amb altres hormones com les anticonceptives, per a evitar l’embaràs s’hauran d’utilitzar altres mesures: diafragma, preservatius o altres mètodes barrera.
Els agonistes GnRH, que s’administren en forma d’injecció o d’inhalador nasal, també tenen efectes secundaris: insomni, cefalees, sufocacions, depressió, sequedat vaginal, osteoporosi…
El tractament farmacològic no cura l’endometriosi i habitualment reapareix una vegada acabat. Quan el dolor és intens i incapacitant, el primer que cal fer és eliminar-lo o disminuir-lo. Per fer-ho s’utilitzen analgèsics, però si no n’hi ha prou, s’ha de recórrer a les unitats del dolor. No obstant això, cada cas, cada pacient, ha de ser objecte d’un estudi acurat per a escollir el tractament més adequat, que podrà ser quirúrgic, farmacològic, o bé una combinació dels dos.
El tractament depèn de l’extensió de l’endometriosi, del dolor que provoca, de l’edat de l’afectada i del seu desig de quedar embarassada, per la qual cosa pot resultar complex. Però convé aclarir abans que tot que l’endometriosi no té cura: mentre els ovaris estan actius, la malaltia persisteix; quan arriba la menopausa, desapareix. En els casos severs en què l’afectada no desitja quedar-se embarassada es pot fer l’extirpació d’úter i ovaris, que té els mateixos efectes que la menopausa. Feta l’exèresi, que és el seu nom tècnic, cal iniciar la teràpia de substitució d’estrògens, però si queda una considerable quantitat de teixit endometrial cal començar-la després d’un període de 4-6 mesos, temps que tarda a desaparèixer el teixit.
Hi ha una cirurgia més conservadora, que s’aplica en dones amb endometriosi severa que presenten adherències i infertilitat i que desitgen mantenir la possibilitat d’embaràs. Consisteix a extirpar només el teixit endometrial, eliminar quistos i adherències i restaurar al millor possible l’anatomia pelviana. Els índexs d’embaràs aconseguits després de la cirurgia conservadora són variables en funció de la severitat: en els casos lleus aproximadament el 75% de les afectades aconsegueix l’embaràs, en els moderats el 55% i en els severs el 35%.