Família i escola

L'educació com a suma

El desenvolupament intel·lectual, emocional i social dels xiquets depèn de la interacció de la feina de pares i docents
1 Setembre de 2006
Img interiormente listado 271

L'educació com a suma

/imgs/20060901/img.psicologia.01.jpgL’educació no es genera a través de compartiments estancs. Es necessiten canals de comunicació i una acció coordinada perquè els xiquets es desenvolupen intel·lectualment, emocionalment i socialment en les millors condicions. Per això, la suma de l’esforç dels dos baluards d’aquest procés, la família i l’escola, és, segons els experts, el camí a seguir. La sintonia entre els dos àmbits vitals del xiquet, a més de generar confiança entre pares, mares i professors, estimularà la idea que es troba en dos espais diferents però complementaris.

Coneixements i valors

Estudis sobre la participació de pares i mares en la vida escolar assenyalen que una implicació activa es materialitza en una autoestima major dels infants, un millor rendiment escolar, millors relacions progenitors-fills i actituds més positives dels pares cap a l’escola. Els efectes repercuteixen fins i tot en els mateixos mestres, perquè pares i mares consideren que els més competents són els qui treballen amb la família. Per això és tan necessària la comunicació entre tots dos: ajuda a tenir la informació de quins són els objectius que es pretenen aconseguir, dels mètodes que s’utilitzen i del mode en què es desenvolupen els processos formatius i educatius. En la mesura en què els centres escolars i les famílies comparteixen, a la seua manera i amb els seus propis sistemes, el treball en la instauració dels valors, es pot pensar que s’uneixen esforços per a aconseguir el fi comú, que es tradueix en la formació de xics i xiques responsables, madurs i capaços d’absorbir, cadascú d’acord a les seues capacitats, els coneixements que els ofereix l’escola.

Els experts estan d’acord que el sistema educatiu té una responsabilitat més gran en la transmissió de coneixements acadèmics, com ara les matemàtiques, el llenguatge, les ciències socials i les naturals, però també coincideixen que l’educació en valors és funció principal de la família. Encara que l’escola pot i ha de participar de forma complementària en aquesta tasca, mai podrà exercir-la per si sola.

Les coses han canviat

/imgs/20060901/img.psicologia.02.jpg Ha canviat la família, el sistema educatiu s’ha transformat i han evolucionat les relacions que mantenen la família i l’escola.

  • Nous models de família. La família actual té un caràcter més urbà. S’ha produït un increment important de famílies monoparentals, com a conseqüència dels divorcis o per lliure elecció de la mare. Moltes dones s’han incorporat al món laboral, fet que comporta que els dos progenitors estan menys temps al domicili familiar. Augmenta el nombre de guarderies i de persones alienes a la família que cuiden dels fills d’edats primerenques. En definitiva, s’envia abans els fills a les aules, la qual cosa implica que en el primer procés de socialització dels xiquets ja no intervé preferentment la família i l’escola té un protagonisme molt gran.
  • Les relacions entre l’escola i la família. A mesura que l’escola ha anat canviant, també s’han modificat les formes en què s’ha vinculat amb la institució familiar. Al llarg de la història s’han succeït transformacions importants en aquest vincle. Així, les primeres escoles mantenien una unió estreta amb la comunitat. A l’inici del segle XX van començar a distanciar-se; la tasca pedagògica es va anar especialitzant i fent cada vegada més complexa, i els mestres ensenyaven matèries i utilitzaven mètodes allunyats de l’experiència dels pares i mares, que poc havien de dir sobre el que passava a l’interior de les aules.

Va començar a considerar-se que les responsabilitats de la família i l’escola eren distintes, i es veia amb bons ulls que fos així. Els pares havien d’ensenyar als seus fills bons modals, mentre que la responsabilitat del mestre era l’ensenyament de la lectoescriptura, el càlcul, etc. Progenitors i professors van començar a perseguir objectius independents, fet que a voltes derivava en conflictes. Aquesta perspectiva ha estat substituïda als últims anys per la idea que escola i família tenen influències superposades i responsabilitats compartides, per la qual cosa les dues institucions han de cooperar en l’educació. Pares i professors han de redefinir les seues relacions i substituir el conflicte per la col·laboració.

Compartir responsabilitats

Perquè la tasca d’educar el fill fructifique, la família i l’escola han de treballar d’una forma coordinada:

Ensenyament de valors, normes i costums.

  • /imgs/20060901/img.psicologia.03.jpgEnsenyar a rebutjar les discriminacions per raons de sexe, raça, estatus social o discapacitat.
  • Ensenyar a escoltar i a tenir respecte a les altres persones.
  • Treballar actituds de solidaritat i de comprensió amb els més dèbils.
  • Estimular l’honradesa.
  • Ensenyar a acceptar les diferents formes de pensar.
  • Estimular la capacitat crítica, de poder pensar amb una perspectiva pròpia.

Desenvolupament d’habilitats per a la vida

  • Inculcar el sentit de l’esforç per a aconseguir metes.
  • Ensenyar a compartir les pròpies coses.
  • Educar en l’autocrítica i en la necessitat d’acceptar crítiques d’altres persones.
  • Aprendre a saber comportar-se amb les altres persones, en general, ja siguen més grans, iguals o més petites.

Educació en destreses bàsiques per a l’aprenentatge

  • Facilitar espais i temps per a l’estudi.
  • Fomentar hàbits de lectura.
  • Estimular el llenguatge escrit i oral, tant comprensiu com expressiu.
  • Ensenyar a distribuir correctament el temps.

Transmissió de normes i responsabilitats

  • Respectar els torns en la conversa.
  • Ensenyar a escoltar el que l’altra persona diu i el que vol dir.
  • Educar en el compliment de promeses i compromisos.
  • Ensenyar a respectar el medi ambient.
  • Treballar els hàbits d’higiene i neteja.
  • Estimular la puntualitat
  • Promoure el treball en equip.