La clau, els interessos del xiquet
Els últims deu anys, el nostre país s’ha posat al capdavant en adopcions internacionals, només per sota dels Estats Units; es tramiten unes 6.000 adopcions internacionals a l’any a raó de 12,3 per cada 100.000 habitants. El baix nombre de menors nacionals en adopció ha portat els futurs pares adoptius a anar als països de l’Est, a la Xina i a Sud-amèrica per afrontar un llarg i exigent procés amb una meta: satisfer el seu desig de crear o augmentar una família. La seua regulació s’ha renovat en dates recents amb l’aprovació de la llei 54-2007 de 28 de desembre d’adopció internacional, dissenyada per preservar i protegir l’interès i els drets dels menors. La norma estableix les garanties per a assegurar, primer que res, l’interès superior del xiquet i el respecte pels seus drets. Així mateix, pretén evitar i prevenir la sostracció, la venda o el tràfic de xiquets, i assegurar la no discriminació del menor per raó de naixement, nacionalitat, raça, sexe, deficiència o malaltia, religió, llengua, cultura, opinió o qualsevol altra circumstància personal, familiar o social. La mateixa norma prohibeix iniciar la tramitació de l’adopció d’un menor en un país en conflicte bèl·lic o immers en un desastre natural i quan no es donen les garanties adequades.
Qualsevol persona pot adoptar un xiquet?
Els adoptants han de reunir aptituds, capacitats, motivacions adequades i condicions econòmiques i de salut que els facen “idonis” per a exercir la pàtria potestat i per a assumir les seues responsabilitats.
Poden adoptar les persones sense parella?
Les persones soles, les que estan en parella i les casades que siguen més grans de 25 anys poden ser pares adoptius potencials a Espanya, però hauran de complir els requisits exigits als països d’origen del xiquet. La Xina permet adoptar a homes solters, vidus o divorciats amb un mínim de quaranta anys de diferència amb el menor. A Rússia i el Brasil no posen, en principi, inconvenients perquè un home o una dona sense parella procedisquen a l’adopció. En canvi, a països com Bulgària, Guatemala, Hongria, l’Índia, Kazakhstan, Madagascar, Moldàvia i el Nepal només es permet l’adopció a matrimonis i a dones soles.
Quin és el primer pas?
L’adopció és un procés legal amb algunes variacions en funció de la comunitat autònoma on residisca la persona interessada. Com a primer pas cal dirigir-se a l’autoritat competent en matèria de família i del menor de la pròpia comunitat i sol·licitar-hi informació.
Per a iniciar un expedient d’adopció internacional, s’ha d’emplenar una sol·licitud acompanyada de documents d’empadronament, IRPF, certificats mèdics, antecedents penals, etc. Després caldrà valorar si es reuneixen els requisits d’idoneïtat, ja que sense declaració d’idoneïtat el procés no és viable.
Què és la declaració d’idoneïtat?
És una valoració psicosocial de les circumstàncies personals, familiars i relacionals dels sol·licitants i de la seua capacitat per a establir vincles estables i segurs, i per a atendre el menor. Una vegada obtinguda la declaració d’idoneïtat, s’envia l’expedient a l’autoritat local del país escollit. Allà s’inicia l’expedient d’adopció i les seues autoritats acordaran, o no, l’entrega en adopció.
Qui s’encarrega de les gestions amb les autoritats estrangeres?
Hi ha dues vies. Una, a través d’agències d’intermediació denominades ECAI (Entitats Col·laboradores d’Adopció Internacional). Després de firmar un contracte i d’adjuntar a l’expedient els documents exigits pel país del menor, l’ECAI s’encarrega de la traducció i la legalització perquè siga considerada vàlida i veraç al país de destinació. L’ECAI presenta l’expedient a través del seu representant al país davant de les seues autoritats competents, a l’espera que assigne la família a un menor.
L’altra via, a través de l’Administració, requereix que la gestió de la documentació requerida pel país escollit, la seua traducció i legalització, es realitze per compte dels sol·licitants. Completat l’expedient, el més habitual és que s’envie al país a través del Ministeri d’Afers Socials.
Què passa després?
El següent pas és el de la preassignació, procés pel qual les autoritats del país del menor escullen els sol·licitants més adequats per a atendre cada xiquet. També es concretarà el viatge que caldrà fer per a ultimar els tràmits necessaris i constituir, si es dóna el cas, l’adopció i recollir el xiquet.
Constituïda l’adopció davant de l’autoritat estrangera, i en cas que l’adopció siga plena, l’adoptant espanyol ha de dirigir-se a la secció consular de l’ambaixada o al consolat espanyol perquè s’inscriga el naixement del menor adoptat i el cònsol puga expedir un passaport perquè el menor puga entrar a Espanya com a nacional espanyol. Al mes següent s’enviarà al registre civil central un duplicat d’aquesta inscripció de naixement.
En què ajuden les Entitats Col·laboradores d’Adopció Internacional (ECAI)?
Intervenen mitjançant la posada en contacte dels sol·licitants amb les autoritats del país d’origen del menor i presten l’assistència suficient perquè l’adopció es puga portar a terme. Les funcions que han d’acomplir són les següents:
- Informar i assessorar.
- Intervenir en la tramitació d’expedients d’adopció davant de les autoritats competents, tant espanyoles com estrangeres.
- Assessorar i donar suport en els tràmits que han de realitzar a Espanya i als països d’origen dels menors.
- Intervenir en la tramitació i efectuar les gestions corresponents per al compliment de les obligacions postadoptives establertes per als adoptants en la legislació del país d’origen del menor.
Només poden ser acreditades com a ECAI les entitats sense ànim de lucre inscrites en el registre corresponent que tinguen com a finalitat, en els seus estatuts, la protecció de menors, disposen dels mitjans materials i equips pluridisciplinars necessaris i estiguen dirigides i administrades per persones qualificades per la seua integritat moral, la seua formació i la seua experiència en l’àmbit de l’adopció internacional.
Com s’estableix la relació amb l’ECAI?
Es formalitza un contracte prèviament validat per l’Administració i referit de manera exclusiva a les funcions d’intermediació per a la tramitació de la sol·licitud d’adopció.
Quin és el cost?
Les ECAI actuen sense ànim de lucre, però cal pagar les despeses de les seues gestions d’intermediació, sense oblidar el cost dels trasllats i l’estada.
És possible adoptar un xiquet acollit en vacances per motius mèdics i de salut?
La tramitació de sol·licituds per a l’adopció d’un menor estranger que haja sigut acollit en programes humanitaris d’estada temporal per motiu de vacances, estudis o tractament mèdic exigeix que aquest acolliment haja finalitzat d’acord amb les condicions per a les quals va ser constituït i que el menor, al seu país d’origen, participe en programes d’adopció regulats per a això.
Pot l’adoptat exigir, en el futur, conèixer els seus orígens?
Quan arriba a la majoria d’edat o fins i tot abans, la persona adoptada, si actua representat pels seus pares, té el dret de conèixer les dades que sobre els seus orígens obren en poder de les entitats públiques espanyoles, sense perjudici de les limitacions que poguessen derivar-se de la legislació del seu país d’origen. Aquest dret es farà efectiu amb l’assessorament, l’ajuda i la mediació dels serveis especialitzats de l’entitat pública de protecció de menors o organitzacions autoritzades per a aquest fi.
Quina és la novetat més destacable de la llei?
Hi destaca l’establiment de requisits específics per a la conversió de les “adopcions simples” estrangeres en “adopcions plenes”.
Què és una adopció simple?
És una figura desconeguda en el nostre Dret que s’assembla a l’acolliment. Per adopció simple o menys plena s’entén aquella en què no hi ha ruptura dels vincles personals, familiars i jurídics entre el xiquet i els pares biològics. Amb freqüència, és revocable.
En general, no s’equipara plenament quant als efectes i el règim de drets i obligacions amb la filiació natural i adoptiva plena. Segons el Consell General del Poder Judicial, és el cas de l’adopció ordinària” de la República Dominicana, de l’adopció simple de la República del Salvador, de l’adopció prevista en el dret de Mèxic, de l’adopció simple del dret paraguaià, de l’adopció del dret brasiler, de l’adopció simple del dret de Guatemala, de l’adopció del dret libanès i de l’adopció simple argentina. També admeten adopcions simples França, Mònaco, Portugal, Bulgària i Polònia.
L’adopció simple constituïda en un país estranger no es pot inscriure en els registres espanyols. Fins a la redacció de la nova llei, es podia convertir l’adopció simple en plena al país estranger on es va constituir, sempre que la pròpia legislació ho consentís. En canvi, la nova llei permet la conversió practicada a Espanya per l’autoritat espanyola en determinats supòsits.