A més de mapes, quina tasca acompleix un geògraf?
Els mapes són el producte final d’un treball d’anàlisi. El nucli de la nostra disciplina és el coneixement, l’anàlisi del territori en la dimensió ambiental, en la dimensió social i en l’econòmica. Però a més de conèixer i investigar, també volem projectar aquest coneixement en la intervenció sobre el terreny.
I se’ls fa cas?
De moment se’ns comença a prendre en consideració, perquè també ens estem renovant. La reorientació de la nostra disciplina cap a l’ordenació del territori, l’urbanisme, els conflictes ambientals o els conflictes socials té un ressò creixent i des d’aquest punt de vista ens anem implicant també en la tasca professional amb arquitectes, enginyers o professionals de les ciències de la naturalesa. Amb aquest fi estem reorientant el pla d’estudis.
És a dir, la geografia està trobant el seu nord.
Bé, sí. Jo crec que el nord ja el tenia, però molt aferrat a l’àmbit de l’ensenyament i la investigació. I el que ens faltava era fer el salt a l’acció. Molts dels problemes que es tractaven sectorialment -ambientals, ecològics, culturals, econòmics… -avui es plantegen als territoris. És un moment clau per a la geografia i per al territori. I no podem perdre’l.
En què influeix la tasca d’un geògraf en la vida d’una societat?
A partir d’aquesta tasca de coneixement detectem problemes o contradiccions entre la societat i el territori i intentem plantejar, juntament amb altres professionals, solucions a aquests problemes. Ens guia un objectiu: millorar la qualitat de vida a través d’un equilibri entre els valors ambientals en sentit ampli i les necessitats de creixement i desenvolupament d’una societat.
Un equilibri gairebé utòpic.
Sí, però bé, no perdem de vista aquesta utopia perquè aquest és un compromís de la geografia.
La seua tasca d’orientació no acaba, per tant, amb els mapes. També desitgen orientar la intervenció al territori.
Sí, almenys la base de la sostenibilitat, que és la prudència en l’ús del territori, conèixer els valors i els problemes i on ens pot portar un determinat model de gestió d’aquest territori si s’executa sense control.
Però hi ha interessos oposats a aconseguir aquest fi.
És clar. El problema és que hi ha interessos molt forts que semblen anar en sentit contrari de la sostenibilitat o la prudència, però aquest és el repte de la nostra disciplina, que s’ha situat a mig camí.
Entre els mapes de Ptolemeu i Google Earth, on se situa?
M’he de situar entre les imatges de Google Earth perquè són les imatges del present, però aquestes imatges no es podrien interpretar sense la qualitat cultural ni la història que està carregada en els mapes des de Ptolemeu. Aquí hi ha una solució de continuïtat molt clara. De Ptolemeu a Google Earth, entre la tradició i la renovació. Podria ser un bon eslògan.
Vostè és un dels autors de l’Atles paisatgístic d’Espanya. Amb quin paisatge es queda?
Bé, cadascú tendeix a quedar-se amb els paisatges pròxims, els paisatges viscuts, en el meu cas, el de l’Axarquía malaguenya. Però en aquest Atles els paisatges són com criatures, com fills d’un mateix. Amb aquest Atles hem après a reconèixer la diversitat del nostre país. I és aquí on es troba el seu interès. L’Atles no pretén fer una taxonomia jerarquitzada dels paisatges bons i dolents, sinó de la seua diversitat. Aquí recau el seu valor.
En aquesta diversitat, Espanya és un cas especial.
Sí, tenim la biodiversitat més rica d’Europa i un dels mosaics paisatgístics més grans, per les dimensions pròpies de la Península i de les illes, però també per una càrrega històrica i de diversitat cultural i natural. A més, el nivell de conservació dels nostres paisatges és encara sorprenentment alt en relació amb el que ocorre en altres territoris europeus.
No és aquesta la idea que es transmet, sobretot si es tenen en compte les conseqüències de l’expansió urbanística desaforada a la costa.
Sí, però l’èmfasi no es pot posar només en un espai, en un territori. Sí que crec que hi ha una pèrdua, un deteriorament dels valors paisatgístics en un espai litoral on el creixement turístic s’ha executat considerant molt poc aquests valors. Amb tot, a l’interior ibèric, a l’Espanya atlàntica-humida, a les muntanyes i a les planes hi ha, encara, com diem en l’Atles, molts paisatges que mantenen el seu caràcter, la seua identitat.
A banda de la costa, quines són les zones més deteriorades?
S’han cuidat molt poc els creixements suburbans, metropolitans i periurbans. El creixement urbà i el creixement industrial no han considerat de cap manera el conflicte amb els valors de paisatge. Diria fins i tot que en els espais metropolitans i en els espais litorals es concentra el procés de pèrdua i deteriorament més grans, però el problema és que si no incorporem la dimensió dels valors del paisatge a les ciutats mitjanes, a les ciutats petites, a moltes zones rurals, ens podem veure abocats en poc de temps a l’extensió d’aquest procés de deterioració a tot el territori.
Indústria i infraestructures són compatibles amb el paisatge?
Han de ser compatibles.
Aquesta compatibilitat, significa més inversió?
En alguns casos, sí. Però moltes vegades es tracta d’una opció col·lectiva per aconseguir aquest equilibri entre accessibilitat, desenvolupament i conservació. Però jo puc dir amb convenciment, perquè anem estudiant a petites escales diversos territoris, que moltes vegades no és qüestió de més diners, sinó de més criteri en la presa de decisions.
Què guanya la societat buscant el respecte o la conservació del paisatge?
En allò més immediat, guanya en qualitat de vida. Però el benefici repercuteix, sobretot, a llarg termini. Es tracta de gestionar amb prudència el territori, un dels recursos menys renovables de què disposem.
La cerca de sostenibilitat també genera conflictes entre dues formes de preservar o conservar recursos limitats. Un exemple n’és l’energia eòlica i l’impacte paisatgístic. Com es pot buscar l’equilibri en aquest punt?
Hem tingut l’oportunitat d’actuar en espais concrets on aquest conflicte es plantejava amb molta violència. Vam acabar fa uns anys el Pla Territorial Insular de Menorca, que va rebre l’any passat el Premi Nacional d’Urbanisme, i justament un dels conflictes territorials es plantejava entre els valors del paisatge, que a més són un recurs per a l’activitat turística, i un model energètic basat en energies renovables. La decisió consensuada va ser relegar d’aquests usos una part de l’illa i definir àrees menys lesives des del punt de vista dels valors ecològics per a implantar un dels parcs eòlics que, dels quatre previstos a l’illa, ha sigut el que finalment s’ha concretat. De totes formes, i per sobre d’energies renovables sí, energies renovables no, cal estudiar quin model de desenvolupament i de consum energètic volem.
En el concepte de paisatge s’engloba el fet urbà?
Sí, sí. El paisatge no té qualificatius, no té escala. El Conveni Europeu del Paisatge que es va aprovar el 2000 i que Espanya ha ratificat el 2007 no qualifica els paisatges per bons o per dolents, ni per urbans o rurals o naturals. A més, les últimes dades de Nacions Unides assenyalaven que, per primera vegada en la història, hi ha més persones que viuen a les ciutats que al camp. Per tant, cal cuidar el paisatge urbà.
I com influeix el paisatge urbà en la qualitat de vida dels seus habitants?
Influeix en la relació amb l’entorn, i també està relacionat amb temes que s’han tractat de manera particularitzada, amb els problemes de desplaçament i accessibilitat. De fet, un desenvolupament urbà com el que s’està estenent, basat en un model difús, lax, extens, està generant descens en la qualitat de vida dels ciutadans, que perdem molt de temps en el desplaçament, en el moviment, en l’ús d’energia. Tot està relacionat. Al final, el paisatge és la cara del territori. Un mal paisatge respon a un territori que s’està organitzant malament.
Com qualificaria l’estat dels paisatges urbans del nostre país?
Jo crec que es va fer un esforç des de la transició democràtica als 70-80 fins avui per la salvaguarda, la gestió dels paisatges urbans que tenen aquesta categoria de conjunts històrics. Alguns d’aquests són béns d’interès cultural… Aquí tenim Vitòria, Toledo, Còrdova… però jo crec que s’ha fet molt poc, en contrapartida, pels creixements suburbials i periurbans dels 80 i 90, on hi ha bona part de la vida social. I també aquí, en funció dels models de distribució de zones verdes, de disseny de carrers i places hi ha molt a fer per a aconseguir un paisatge millor.
I què es pot fer?
Cal fer projectes de paisatge, en els quals col·laboren arquitectes paisatgistes, enginyers i psicòlegs que treballen en percepció social. Es tractaria de dissenyar aquests paisatges i el creixement urbà amb la idea que el que fem és ciutat i no urbanització. No es tracta d’ocupar territoris, sinó que aquest espai continue tenint les funcions d’una ciutat: d’integració, de relació, de mestissatge… Els grans arquitectes firmen amb grans edificis, però jo crec que es fan pocs projectes urbans de qualitat. Aquí l’urbanisme també té un repte, no tan sols els geògrafs, sinó els arquitectes, a dissenyar ciutats i no a oferir-nos només com una visió de la seua professió les grans obres d’autor, estadis, torres… sinó ciutat.
I s’està parant atenció a aquesta necessitat?
No és la línia preferent dels urbanistes en general, dels arquitectes, enginyers, geògrafs i altres especialistes en ciències del territori, en ciències naturals i socials, però crec que cal recuperar el valor del bon urbanisme i no tan sols el valor de les grans obres.
La cultura de l’adossat no encaixa en aquest desig.
Ja tenim unes peces que són aquí, i aquestes peces no es poden dinamitar, les han comprat moltes persones amb molta il·lusió. En alguns llocs s’està intentant recuperar el sentit urbà en aquests teixits d’adossat, però no és fàcil, perquè ha sigut un creixement tan espasmòdic i ràpid en deu anys que és difícil trobar-hi ordre i recompondre.
I què li semblen els camps de golf com a motiu d’atracció per a turistes?
L’oferta esbojarrada i sense planificació, no tan sols territorial sinó econòmica, dels camps de golf em sembla un disbarat. El problema és que aquí cada municipi, cada comarca planifica com si fos la receptora de tota la demanda de golf d’Espanya. Els camps de golf s’han creat a Espanya com un recurs turístic però sobretot com el reclam per a la promoció immobiliària. És a dir, ha sigut el caixa de reclutament dels 200 o 2.000 xalets que es creen al seu voltant.
Vostè va ser un dels promotors l’any 2006 del Manifest per una Nova Cultura del Territori, en un dels apartats del qual ja s’indicava que “la gestió sostenible del territori és certament una obligació social i ambiental, però resulta també un imperatiu econòmic urgent”.
Una mala ordenació del territori pot fer perdre molts diners i molts recursos que hipotequem a llarg termini.
Es parla d’urbanisme sostenible. Com es podria definir?
Engloba les idees de creixement a partir de la xarxa de nuclis existents; el concepte de les densitats mitjanes o mitjanes altes que permeten rendibilitzar el transport públic; i la multiplicitat de funcions (productives, d’oci, docents, educatives) dins d’un mateix espai.
Vostè ha participat en un Tribunal Internacional de Fronteres. En què consisteix?
Aquesta és una altra tasca dels geògrafs clàssics del segle XIX i XX, que formaven part de les comissions de límits. En aquest cas es va donar en una petita part de la frontera entre Xile i l’Argentina. Es va produir un conflicte diplomàtic que va poder desembocar en un conflicte bèl·lic. Per això, l’Organització d’Estats Americans va considerar que era necessari acudir a l’arbitratge, a la constitució d’un tribunal internacional per a decidir sobre el traçat del límit en aquest sector de la frontera. Per mi hi ha un abans i un després d’aquesta experiència. Sobrevolar aquells territoris en helicòpter amb els militars xilens i argentins, embolicats en la bandera… va ser una experiència meravellosa i, per descomptat, es va arribar a un acord després de dos anys de debat, de sessions jurídiques.