Una vida en tres salts: més ràpid, més alt i més fort
La medalla, la marca i el triomf, tres objectius amb una única fórmula, la que va pronunciar el baró Pierre de Coubertin el 1896: citius altius fortius; és a dir, més ràpid, més alt, més fort. Aquest lema ha guiat els atletes que al llarg de més d’un segle han participat en els Jocs Olímpics. Carlota Castresana ho ha fet des del 1992, on es va estrenar com a olímpica en la selecció de bàsquet. A Pequín sumarà la seua quarta cita amb els Jocs, encara que els salts que executa no són sota cap cistella, sinó sobre el tartà d’una pista d’atletisme. És el que correspon a la plusmarquista nacional en la disciplina de triple salt.
Són les 9 del matí. Potser fa fred o molta calor. Potser plou, bufa el vent o el sol cau a plom. El que és segur que és que els atletes, com ara Carlota, faran voltes a la pista d’atletisme de la Blume, el centre d’alt rendiment esportiu. El primer punt de l’ordre del dia és rodar, com es coneix en l’argot l’escalfament previ a les sessions d’entrenament, uns quants quilòmetres. Per a ells és només el començament rutinari de les seues vuit hores de jornada laboral.
Els enemics principals dels atletes són les lesions. Els seus cossos funcionen al límit, es forcen de manera contínua perquè, si no, no hi ha progrés. El triple salt, juntament amb la javelina, és la modalitat més agressiva per als tendons. Carlota ho sap, i acudeix al fisioterapeuta del centre per lluitar contra una petita tensió al peu. Els dos coneixen bé cada múscul i cada tendó de la seua fisonomia. Carlota indica els avanços i les dificultats, alhora que l’especialista li explica la tècnica que utilitzarà en la sessió, i què pretén amb ella. Li embena el peu, d’acord amb el que en aquest moment precís necessita. Es tracta d’escoltar el cos. Al final és ell qui dicta com hauran de ser els exercicis del dia.
El triple salt requereix facilitat per a esprintar, cames resistents, fortalesa en genolls i músculs, elasticitat, sincronització i capacitat d’imposar un ritme en els moviments d’impuls, salt i pas. En definitiva, requereix massa muscular, però també lleugeresa, altura i coordinació. Carlota inverteix més de dues hores diàries a aconseguir aquest fons físic imprescindible. Repeteix fins a l’esgotament les taules de pesos i aparells que li ha dissenyat el seu entrenador amb el propòsit d’aguantar i superar-se una mica més respecte del dia anterior. “Has de marcar-te objectius a curt termini, guanyar a poc a poc, aconseguir un avanç minúscul cada dia”.
Encara que és l’objectiu principal, el salt és només una part de la preparació, la preferida, això sí, de Carlota. Quan toca, es canvia de sabatilles -per unes de més lleugeres- i de mitjons- per tornar la frescor als peus- i guiada pel seu entrenador i observada pel seu company d’entrenament, el saltador de longitud i medallista olímpic Joan Lino, comença a escalfar el triple. La presència de Lino no és casual. S’acompanyen i s’encoratgen a diari, i en competicions, si l’entrenador no pot acudir o està treballant amb un altre atleta, és el seu guia.
No hi ha moment per al desànim. Caure a l’arena només té un propòsit: tornar a alçar-se. Però no tots els dies es cau igual. Castrejana reconeix que és necessari ajudar-se també d’un entrenador emocional. “A més del cos cal posar en forma la ment. No pots deixar res a la improvisació”. La psicologia esportiva li serveix per a adaptar-se al medi en què competirà, i per a tenir consciència del propi progrés, del seu ritme i dels èxits. Però també per a acceptar els fracassos. “Tenim un avantatge: l’atletisme és l’expressió més pura de l’esport. Si això no t’agrada, no continues. Les satisfaccions que ofereix són molt personals, i per descomptat, no et fas ric”.
Carlota Castrejana és també advocada en un prestigiós bufet de Madrid. Va aconseguir compatibilitzar els estudis de Dret amb els entrenaments i les competicions. A més, vol seguir lligant les lleis amb l’esport. Després de vuit hores d’entrenament canvia el xandall pel vestit jaqueta i el poliesportiu pel seu despatx especialitzat en dret esportiu. A més, algunes tardes acudeix al seu lloc a la Junta Directiva de la Federació d’Atletisme, encara que la cita més important aquest estiu la té a Pequín. “Vull arribar a la barrera mítica dels 15 metres, vull guanyar una medalla… però l’esport no és només això, és més que això, és una forma de vida”.