La salut de Narcís

La salut de Narcís

/imgs/20080401/psicologia.01.jpgSempre que advertim que algú té uns trets de personalitat tan rígids i inflexibles que es dificulta la seua adaptació a l’entorn, diem que sofreix un “trastorn de la personalitat”. Aquesta peculiar forma de ser li causa un malestar important i li dificulta la satisfacció de les seues necessitats i els seus objectius personals, socials o laborals, malestar que s’estén també a les persones del seu entorn. Així ocorre amb les personalitats narcisistes. Aquest adjectiu es nodreix de la mitologia clàssica, ja que Narcís s’anomenava el personatge que es va ofegar en un estany, extasiat de tant de contemplar la seua bellesa reflectida en l’aigua.

La personalitat del narcís

La característica més significativa de l’estructura de personalitat narcisista és la grandiositat: són subjectes que se sobrevaloren, que exageren els seus èxits i que esperen -i arriben a exigir- que se’ls tracte de forma exclusiva. Les normes i convencions socials no estan fetes per a ells sinó per als altres. Per això no dubten a saltar-se-les quan estan segurs que això no els portarà conseqüències i que els facilitarà satisfer les seues necessitats.

Consideren que són tan especials i complexos que poques persones poden entendre’ls. D’aquí ve que tendisquen a mirar els altres per sobre de l’espatlla. Però la realitat és que són ells els qui es mostren incapaços de posar-se al lloc de l’altre, per la qual cosa no mostren cap inconvenient per relacionar-se de forma explotadora. Es caracteritzen perquè sempre demanen i no senten que hagen de fer o de donar alguna cosa a canvi.

Paradoxalment, la seua autoestima és voluble i necessiten la valoració i el reconeixement continuat sobre com de bé fan les coses. Prova d’això és que les amistats i la mateixa parella han de rendir-los homenatge a través de la gratitud i la valoració, i sempre trien rendits admiradors per als seus quefers quotidians.

El patró de conducta més habitual del narcís també es concreta en el fet que sovint solen amagar els sentiments, encara que amb una tendència marcada a expressar ràbia o vergonya quan se’ls critica o quan es coneix un fracàs seu, fins i tot a través d’un contraatac feroç i destructiu. Un altre sentiment molt comú en ells (encara que no ho reconeguen) és l’enveja: no poden suportar aquells que han triomfat o que desperten l’admiració dels altres, i que els treuen -injustament- protagonisme.

Com que són persones que toleren molt malament la insatisfacció i els errors, es deixen portar per una florida capacitat per a la fantasia, en la qual exageren les seues capacitats i minimitzen els seus defectes. En aquestes fantasies sempre són els millors i mai no fallen, però quan l’evidència del fracàs no els deixa una altra opció que la de rendir-se, se solen sentir avergonyits i buits, i fins i tot es deprimeixen durant períodes breus, ja que més d’hora que tard són capaços d’activar les estratègies racionalitzadores i recuperar-se.

Aquesta racionalització és el seu mecanisme de defensa contra el dolor de no triomfar o en cas d’haver comès una acció inacceptable: o bé deriven la culpa als altres o bé distorsionen la realitat mitjançant la construcció d’una explicació alternativa a aquella que els causa dolor. «Han rebutjat el meu projecte perquè em tenen enveja» o «perquè hi ha interessos ocults». En el seu argumentari mai no admetrà que el seu no siga un projecte prou bo.

És un perfil fàcil de trobar entre persones a qui, durant la infància i l’adolescència, no s’ha ensenyat a cooperar, a responsabilitzar-se, a considerar els drets, els interessos i el benestar dels altres, en general amb referents adults amb perfil semblant. Els narcisos adults se senten capacitats per a tot, per això no senten la necessitat de portar a terme un entrenament previ, amb la qual cosa augmenten les possibilitats d’errar. Com que aquesta situació és molt dolorosa, es refugien en fantasies d’èxit de manera que poden arribar a perdre el contacte amb la realitat i aïllar-se.

Les persones amb aquest tipus de personalitat se solen resistir a rebre un tractament terapèutic, excepte quan les sessions adopten un caire de reconeixement. En aquest cas només es perpetuaria el seu patró narcisista, ja que acudirien a teràpia només pel reconeixement obtingut. Les interpretacions de les seues conductes els porten a patir una forta tensió pels sentiments negatius que els generen: tenen por de ser descoberts en les seues debilitats i no ho poden suportar, raó per la qual solen abandonar el tractament.

Estratègies d’intervenció

• La tendència a buscar un culpable dels seus errors es pot contrarestar per “efecte del modelatge”: si el terapeuta o la persona que conviu amb el narcís assumeix els errors, el pacient aprèn -d’algú a qui valora en cert grau- que no s’ha de sentir incòmode per haver comès petits errors ni buscar culpables que reduïsquen el malestar.
• A través de la teràpia de parella o familiar, una persona narcisista pot aprendre a negociar amb els altres i a entendre les seues necessitats, i també a desenvolupar formes adequades de promoure el reconeixement de la parella o els fills.
• Enfront de la seua hipersensibilitat a l’avaluació i la crítica, podem ajudar-lo si aconseguim que s’enfronte a aquestes situacions de forma progressiva i graduada per mitjà de comentaris de baixa intensitat i en un marc més gran de reconeixement («el treball que has desenvolupat ha sigut espectacular, però crec que encara milloraria més si…»), o fent que siga ell mateix qui realitze aquesta crítica sobre el seu treball («se t’ocorre alguna forma més de millorar?»).
• Per a corregir la seua tendència als pensaments dicotòmics (o està perfecte o és una porqueria), cal ensenyar-lo a valorar el que està bé i malament. És el pas d’aquesta expressió: «la paella ha sortit fatal», -amb independència de qui l’haja cuinat- a la següent: «té molt bon gust, però li sobra sal».
• Resulten molt útils les intervencions paradoxals que redirigeixen la patologia contra si mateixa i creen un cercle sense sortida: si l’ajudem a percebre el sentiment de grandesa com una necessitat, aquesta entra en conflicte amb la seua autoimatge de fortalesa.