A més de directora del Museu Arqueològic Nacional, vostè és arqueòloga de formació.
Sí, sempre m’he dedicat a l’arqueologia.
L’irrita que la figura de l’arqueòleg s’associe a Indiana Jones?
Així que no té el barret i el fuet guardats per aquí?
No, no.
Vostè també ha treballat en excavacions, amb què es queda?
Preferisc treballar al museu. Cal tenir en compte que no es pot treballar al terreny durant tot l’any, és tremendament dur.
El jaciment paleontològic i arqueològic més important del país es troba a Atapuerca. On es quedaran les seues troballes?
Es quedaran a Burgos.
No li fa pena?
Què hi farem! De totes maneres, l’any passat vam portar Atapuerca al Museu. Vam exposar la pedra tallada, el famós Excalibur i el crani d’Atapuerca.
Espanya és un filó per als arqueòlegs?
I tant, perquè és una terra molt rica, perquè som diferents, molt variats, la nostra història és molt rica.
Quins criteris se segueixen per a definir si una peça és arqueològica o no?
El límit el marca d’una banda la Llei de Patrimoni Històric Espanyol, que defineix que una peça pot considerar-se arqueològica 100 anys després de la seua fabricació, però sobretot ho són les peces que són estudiades amb metodologia arqueològica. Però, per exemple, davant d’una còmoda del segle XIX de les que tenim al museu, el nostre estudi es fa des del punt de vista de l’historiador de l’art.
Però això és arqueologia o no?
No necessàriament és arqueologia, és clar.
El museu, per tant, acull peces que van més enllà de l’arqueologia.
Efectivament. En un principi, aquest museu s’havia d’anomenar Museu Central d’Antiguitats, i d’aquí va passar a anomenar-se Museu Arqueològic Nacional, però quan es crea, en el Decret del 1867, es diu que hi han de tenir cabuda les escultures, les peces arqueològiques, els utensilis dels homes que han poblat el Globus. En realitat s’estava donant cabuda a tot. Es concep a més com un museu que és la història d’Espanya, però també de la història d’altres pobles.
La imatge que transmet quan descriu el museu és la d’una espècie de calaix de sastre on cap una mica de tot
Sí, hi ha de tot, des d’objectes del Paleolític fins a la cotilla d’Isabel II, per exemple. Tenim un cofre magnífic, encara que molt lleig, on hi ha 100.000 cartes de 100.000 republicans espanyols que es van unir a Castelar i que el mateix Castelar entrega al museu com un museu d’història.
Quins arguments utilitzaria per tractar de convèncer una persona que val la pena visitar aquest museu?
Sobretot aporta identitats com a ésser humà, identitats col·lectives i també identitats específiques. Jo estic al capdavant de museus des de fa moltíssims anys, i puc dir que a l’ésser humà l’interessa conèixer les arrels, saber d’on venim. Aquesta curiositat és innata de l’ésser humà. Tot està en el fet que el museu sàpiga explicar-ho, contar-lo o atreure el públic.
Alguna fórmula?
Bé, les fórmules són moltes i han d’encreuar-se. La primera és fer-ho a través d’exposicions atractives i que siguen capaces d’interessar. Exposicions que poden bascular entre mostrar les peces per si mateixes i omplir-les de les més modernes tecnologies per complementar-les. Això depèn de les peces, del moment i de molts elements. Però també hi ha un aspecte importantíssim que és la publicitat, i un altre més que és el treball del museu mateix entre els sectors socials. Els museus continuen sent espais on hi ha moltes persones que no hi van perquè pensen que no va amb ells, perquè estan molt lluny de sa casa. Jo vaig tenir una experiència molt bella fa molts anys. Sóc d’Albacete i vaig ser regidora al seu Ajuntament. Quan anava als barris, moltes persones de la perifèria em preguntaven: “I jo puc anar al museu?” I a mi, allò al mateix temps em sorprenia, m’alertava i em dolia. Per això, em deia: no ho estem fent bé. Hem de treballar amb sectors socials amb els quals fins ara no s’ha treballat. És a dir, no hem d’esperar que les persones vinguen, hem d’anar a buscar-les.
A quins sectors socials acudiria?
A mi m’agradaria que en aquest museu, que en un futur tindrà una magnífica sala d’exposicions temporals, les comunitats autònomes també tinguessen un espai per presentar-hi les seues novetats o troballes.
En un museu, importa més el que alberga o la forma com es mostra el seu contingut?
Jo crec que els museus, i aquest sobretot, té objectes far que inviten els visitants a veure altres coses. En el nostre cas, aquest objecte és la Dama d’Elx.
Conservació o divulgació, amb què es queda?
No han d’estar renyides. Jo sóc conservadora de museus i per tant la meua primera obligació és conservar, perquè la meua obligació és transmetre i perquè el patrimoni històric no pertany a una generació, i el seu receptor no és una generació sinó que han de ser generacions molt diverses. No estan ni han d’estar renyides, no té per què haver-hi punts de fricció i menys ara mateix.
Fins a quin punt hi ha un risc de convertir el museu en un espectacle per a atreure els visitants?
Jo no estic a favor d’espectacularitzar el museu.
Com es pot evitar?
Em considere una defensora del valor dels objectes patrimonials. Són senyals d’identitat, el que passa és que no tot s’hi val. Sembla que estem en una societat en què tot és vàlid i tot és substituïble, i jo crec que no. Que un xiquet conega una mòmia no és el mateix que conega una reproducció de la mòmia. Desperta curiositat, però l’original, a més, desperta l’emoció i els objectes en un museu no han de ser substituïts per tecnologies. És un problema d’enteniment de les relacions culturals; si una persona identifica i més o menys entén i coneix una cultura determinada, això el forma i li farà ser més receptiu a l’enteniment d’altres cultures, i això és importantíssim en els temps en què estem ara, i crec que els museus també hi tenen el seu paper. Els museus són vehicles per al coneixement i han de convertir-se també en vehicles per a contribuir a la formació d’aquests tipus d’actituds. És a dir, si jo no conec la cultura, el que sóc, mai no estaré en condicions d’entendre el que és o el que representa des d’un punt de vista cultural una altra persona. Per això jo crec que els museus tenen elements per a contribuir a aquest diàleg que és necessari, més en el nostre món actual.
Comentava la importància dels objectes patrimonials, però en aquest museu hi ha una reproducció de la cova d’Altamira; com casa una cosa amb una altra?
Es va fer en el seu temps en unes circumstàncies especials. El Museu d’Altamira llavors no existia. Tanmateix, ara ja s’ha creat un magnífic museu, s’ha creat una magnífica reproducció amb la neocova i aquí visita menys gent aquesta cova, encara que s’ha convertit gairebé en un element patrimonial.
S’ha conclòs en dates recents la reforma d’El Prado, que ha acaparat l’atenció dels mitjans de comunicació. Creu que seria factible tenir una repercussió semblant en el cas de la reforma que està prevista en el Museu Arqueològic Nacional?
Espere que la tinguem, per descomptat. Haurem d’aprendre d’això.
Ja ha pres nota?
Sí, per descomptat.
Quan es parla d’arqueologia, una de les principals qüestions és quant d’obtenció legal i lícita del patrimoni i quant d’espoli alberguen els museus. En el cas del que vostè dirigeix, quina és la situació?
En aquest museu això no passa. No us podeu imaginar el que ha comprat al llarg de la seua història! No hi ha espolis en aquest museu, i és tremendament respectuós amb les comunitats autònomes, a les quals corresponen les competències en arqueologia. No comprem res que siga d’una comunitat autònoma. Això és un principi ètic.
I això suposa un empobriment del museu?
Es pot mirar en positiu i en negatiu. Jo vull que aquí vinga el millor de les comunitats autònomes i que es mostren a la sala d’exposicions temporals. De totes maneres, les col·leccions del Museu Arqueològic Nacional són de tanta riquesa? En aquest moment, 46 museus a Espanya exhibeixen col·leccions d’aquest museu, són riquíssimes. Tenim al voltant d’un milió i mig de béns patrimonials, i fins ara n’hem tingut exposat el 9%, perquè l’edifici és el que és.
Aquest museu té gairebé 10 vegades menys visitants que El Prado, i això que estan prop l’un i l’altre. Li genera enveja sana o resignació?
Amb l’ampliació que han fet ara de Moneo han ampliat 22.000 metres quadrats més. Aquest Museu, en total, després de la reforma, en tindrà 30.000. Jo sóc conscient que mai tindrà els mateixos visitants que El Prado perquè no té espai per a acollir-ne tants. És un problema de relació matemàtica, en una casa fas sopar per a 10 o per a 30, depèn de com siga de gran el menjador. Aquí passa el mateix, aquest museu s’ha de conformar amb una mica més de 200.000 visitants, encara que crec que la nostra xifra ha de saltar més enllà. Una bona afluència podria ser mig milió de persones a l’any. No tenim espai per a atendre una quantitat de visitants més gran.
Vostè és visitant habitual de museus?
Sí. Perquè m’agrada molt, gaudisc, plore veient algunes peces. Hi ha objectes exposats que t’emocionen i que fan que caiguen les llàgrimes d’alegria i de plaer.
Algun exemple?
Recorde que en el museu que jo dirigia abans a Albacete vaig agafar amb les meues mans un quadre de Kandinsky i vaig plorar.
Des d’aquesta perspectiva i des del seu coneixement, com a conservadora de museus, què aconsella una persona perquè gaudisca o puga gaudir d’un museu?
Que hi vaja tranquil·lament a passejar. Jo crec que el primer acostament és el passeig, el passeig tranquil, relaxat. Sense voler veure-ho tot; gaudir del plaer de la visió dels objectes, del que signifiquen, del que transmeten o de com són de bells, com estan de ben fets i les joies que tenen? És aquest gust.
El seu museu favorit?
Jo tinc dos museus favorits, l’Arqueològic Nacional i el d’Albacete. En el d’Albacete he estat 28 anys treballant i 21 com a directora, molt de temps com per a oblidar un museu. A banda d’aquests et diria El Prado.
Quina impressió li fan les ofertes d’altres museus, com per exemple el Guggenheim?
Jo crec que és un fenomen especial
Per a bé o per a malament?
Jo crec que per a bé, perquè ha sigut bo per a la ciutat de Bilbao, però també perquè Bilbao ha fet una aposta. Crec que és una magnífica escultura. Hi ha per aquí un article d’un arquitecte que diu que els museus són les catedrals dels segles XX i XXI. Jo crec que per a aclaparar ja hi ha altres coses, els museus han de ser espais per als homes, han de ser espais fets més a escala humana. Jo preferisc un d’aquests que el Guggenheim.
I algun museu que s’haja construït recentment a escala humana?
El Museu del Vestit, per exemple. Les sales estan fetes molt a escala humana.
Però per què aquests museus són menys coneguts i menys visitats?
Per la naturalesa humana. No és molt encoratjador. Cal educar també en aquest sentit. Per exemple, el problema del Museu del Vestit és que és menys visitat pel lloc on està. En general cal tenir en compte que els museus no són un lloc que la gent visite, les persones se’n van al cine, a un restaurant? Llavors, un museu ben ubicat sempre tindrà més visites que un museu mal ubicat. Aquest museu està en un lloc preciós, però qui vulga anar al Museu del Vestit ha d’anar a veure el Museu del Vestit, ha de desplaçar-se amb cotxe, o anar-se’n fins a Moncloa, agafar un autobús? i no és l’únic exemple. El Museu de Badajoz, per exemple, ha començat a remuntar quan s’ha revalorat el barri on està ubicat el museu.