Urgències en estat salvatge
La raó de ser dels Centres de Recuperació de Fauna Salvatge disseminats pel nostre país és treballar per tornar a la naturalesa aquells animals a qui l’ésser humà ha infligit patiment i els ha causat, de manera directa o indirecta, un dany que, si no es repara, li causarà la mort. A aquest principi s’afegeix un altre objectiu al qual es dedica igual d’esforç: sensibilitzar la societat que la naturalesa és patrimoni universal que s’hereta i que ha de ser deixat en herència.
Resposta a una telefonada d’emergència
Els Centres de Recuperació són serveis públics, oberts en compliment de les lleis que obliguen les institucions responsables de la gestió del medi natural a dotar-los de mitjans, de personal i d’infraestructures. Estan de guàrdia les 24 hores de cada un dels 365 dies de l’any. A través dels telèfons d’emergències, s’activa el dispositiu perquè els seus equips es dirigisquen al lloc on es troba l’animal ferit i recollir-lo. En el 70% dels avisos és un particular qui adverteix de la situació; el 30% restant correspon a avisos de bombers o agents forestals. Fins que no arriba el veterinari per fer-se’n càrrec, a l’animal no se li ha de donar de beure o de menjar, i si intenta fugir i corre risc de fer-se més mal, es pot cobrir amb una manta o qualsevol peça de roba, encara que l’idoni és no tocar-lo.
A l’hospital
Els centres funcionen com petits hospitals dissenyats per atendre qualsevol espècie, i supleixen les dificultats i la falta d’infraestructura amb un equip molt vocacional que s’ajuda també de xarxes de voluntaris. El tractament facultatiu dels animals salvatges és molt complex. Durant tot el procés, el veterinari ha de tractar de no guanyar-se la seua confiança per evitar crear-hi vincles emocionals i de dependència: es tracta d’un animal salvatge i no pot deixar de ser-ho. Si la primera exploració descarta el pronòstic d’irrecuperable, es procedeix a la sedació. El nivell d’estrès que sofreix el converteix en molt vulnerable a l’anestèsia, però és inevitable adormir-lo per a procedir al diagnòstic.
La intervenció
S’efectuen anàlisis de sang ad hoc (no hi ha mesures estàndards per a cada una de les espècies o subespècies), radiografies i endoscòpies. Primer que res ha de tractar-se de tècniques no invasives que permeten una recuperació al menys traumàtica possible. Només si és ineludible s’enguixarà o s’embenarà l’animal, però com menys rastre de la cura li quede, més fàcil serà que recupere l’estat salvatge.
Una vegada curat, l’animal requereix diversos dies de rehabilitació. La seua convalescència arrenca, moltes vegades, del pas traumàtic d’una cirurgia, i és necessari aconseguir una recuperació física a nivell muscular, nutricional i de capacitats motores.
Reaprendre a volar, a nadar, a caçar, a ser lliure
L’èxit de tot el procés es mesura en la capacitat de l’animal per retrobar-se amb les seues condicions innates. Són moltes les ocasions en què cal instal·lar-lo en un espai prellibertat. Els voladors -zones en què l’au troba sense dificultat llocs on posar-, tolles on les condicions són del tot favorables, cledes on no hi ha perills naturals.
L’assaig previ
L’animal demostra que té possibilitats de sobreviure quan canvia d’actitud, és a dir, quan el seu vol, la nedada o el pas són agressius, les anàlisis descarten anèmia i la seua fisonomia es mostra normalitzada. Cal aprofitar l’inici d’aquests símptomes i no prolongar l’estada més enllà del que és necessari. Si s’erra en mesurar el temps, augmenta el risc que perda l’instint i sense aquest no sobreviurà en el seu hàbitat. Cal tractar de tornar-lo sa però no artificialment sa.
La tornada a la seua partida
De vegades, es col·loquen a l’animal anelles, bandes alars o radiotransmissors que, una vegada reintroduïts en el medi natural, en faciliten el seguiment i permeten comprovar la seua adaptació. Un Centre de Recuperació de Fauna mitjà aconsegueix donar l’alta clínica a 600 animals a l’any. Es tracta de moltes espècies, protegides o no, en perill d’extinció actual o futur, que són víctimes d’accidents en línies elèctriques i tanques cinegètiques, però la majoria ho són de tirs fortuïts o voluntaris i altres pràctiques vandàliques. S’estima que de cada 60 animals que arriben a un Centre, hi ha 6.000 en les mateixes condicions que no s’han trobat. La defensa de la biodiversitat i el respecte a la naturalesa necessita de grans paraules, però també de fets diminuts.