Un problema seriós que no sempre s'afronta
L’òrgan de l’audició i el sentit que hi va lligat proporcionen a l’ésser humà un dels mitjans més importants de comunicació personal, social i cultural. Per això, les afeccions que alteren el seu funcionament normal i produeixen un grau sever de sordesa trastornen de manera intensa les relacions afectives i socials i dificulten la participació i la integració social dels afectats. Es tracta d’una forma de marginació poc valorada. Els efectes de sordesa no són previstos gaire vegades pels fabricants de telèfons, timbres, despertadors i altres aparells que utilitzen senyals sonors, generalment amb tons aguts que, precisament, les persones amb problemes de sordesa no poden sentir bé.
La sordesa en el nen té una rellevància especial, perquè si és molt precoç pot donar lloc a la sordmudesa. Les causes per les quals un nen pot nèixer sord són moltes. A més de factors hereditaris, l’embaràs és una fase delicada: si la futura mare ingereix medicaments ototòxics o contreu malalties com la rubèola, la toxoplasmosi o el grip, el nen pot sofrir sordesa. En el part, el patiment fetal o la prematuritat en són factors de risc, i els parts difícils i prolongats també predisposen el nen. I després del naixement, patologies com otitis, galteres, xarampió o meningitis poden danyar l’orella, sense oblidar els medicaments ototòxics.
El diagnòstic precoç de la sordesa infantil és fonamental per a una bona rehabilitació. Hi ha signes que han de fer-nos sospitar: que el bebè sigui massa tranquil, que no s’alteri davant de sorolls inesperats, que no es calmi escoltant la veu dels seus pares ni somrigui en sentir-los, que no giri el cap quan se li parla ni busqui amb la mirada a qui li parla, que no emeti sons guturals per a cridar l’atenció… Davant de la més mínima sospita de sordesa convé anar a l’especialista, perquè si es confirma el diagnòstic, els nens sords necessiten una educació especial que s’ha d’iniciar com més aviat millor.
Les causes de les sordeses poden ser múltiples, però segons que afectin una estructura o una altra de l’orella es poden classificar en dos grans grups:
- Sordeses de transmissió o conductives: la part afectada és l’orella externa i/o la mitjana, amb la qual cosa l’ona sonora no es transmet fins a l’orella interna. Qualsevol cos que obstrueixi el conducte auditiu impedeix la transmissió de les ones: taps de cerumen, objectes estranys, creixement ossi anormal… També l’afecció del timpà i de l’orella mitjana amb la seva cadena d’ossicles té el mateix efecte: infeccions de l’orella (otitis), otosclerosi, perforacions i ruptures timpàniques impedeixen que aquestes estructures vibrin normalment i transmetin aquesta vibració. En les sordeses de transmissió els sons greus són els més afectats. La correcció passa per la solució del problema que causa la sordesa, i de vegades és necessita la cirurgia (timpanoplàstia, miringotomia, estapedectomia…).
- Sordeses de percepció o neurosensorials: es produeixen per l’afectació de la còclea o de les estructures nervioses (nervi auditiu i zona del cervell). La còclea o caragol és l’òrgan fonamental de l’orella, situat en l’orella interna, i amb forma de canal enrotllat espiralment. Conté l’òrgan de Corti, on es transformen les vibracions en impulsos nerviosos que, a través del nervi auditiu, arriben al cervell per a ser identificats. Processos infecciosos, inflamatoris, tòxics o degeneratius poden afectar aquestes estructures tan delicades. En les sordeses de percepció o neurosensorials els sons aguts, com els dels timbres o els telèfons, són els que menys se senten, però també és habitual no entendre bé el que s’ha sentit. Generalment són irreversibles i obliguen a fer servir una pròtesi que amplifiqui els sons. El soroll i els processos degeneratius són responsables de la major part de les sordeses de percepció.
La capacitat de sentir es pot mesurar i per a això hi ha diversos tipus de proves, encara que l’audiometria és la més bàsica. S’efectua en una cambra insonoritzada, en la qual s’emeten, a través de l’audiòmetre, uns sons d’una freqüència i d’una intensitat determinades que el pacient va identificant. Així s’observa quins sons es perceben i quins no. Però, a més, les ones sonores es transmeten també per via òssia -pels ossos del crani-, per la qual cosa en fer l’audiometria aèria se sol fer també l’òssia. Aquest tipus d’audiometria de sons es pot completar amb l’audiometria vocal: es fan arribar al pacient frases, paraules, amb més o menys intensitat, de forma més o menys ràpida, la qual cosa subministra una informació molt important no sols sobre la capacitat auditiva, sinó també sobre la capacitat de discriminació dels sons. Hi ha persones afectades de sordeses moderades de percepció que senten però no discriminen els sons, és a dir, senten però no entenen bé el que escolten.
La realització d’una audiometria requereix la col·laboració del pacient, per la qual cosa en determinades circumstàncies, com amb nens de poca edat o amb simuladors que pretenen una indemnització, es recorre a una altra tècnica: la impedanciometria. Aquesta prova valora la reacció de la cadena d’ossicles de l’orella mitjana i el timpà quan l’orella percep un so, perquè aquesta reacció és aliena a la voluntat.
La presbiacúsia o pèrdua de l’audició per envelliment afecta aproximadament el 20% de la població més gran de 65 anys. Curiosament, les persones dures d’orella s’adapten millor a la falta d’audició que a la pèrdua de visió. Quan algú no veu bé va a l’oculista i es posa ulleres, però no ocorre el mateix amb l’audició. Una enquesta duta a terme entre la tercera edat posava de manifest que un 6,2% disposava de pròtesi auditiva però la meitat no la feien servir. La incomoditat d’alguna pròtesi, el seu cost elevat, la imperfecció tecnològica que encara té i els escassos resultats que sovint perceben els usuaris fan que la seva utilització sigui encara escassa. És molt important efectuar proves per a comprovar la milloria amb el seu ús, ja que no totes les sordeses responen de la mateixa manera; i molt important: la capacitat discriminativa, la intel·ligibilitat dels sons, és en molts casos poc susceptible de millora. La utilització d’una pròtesi es farà sempre després d’un bon estudi de la sordesa per part de l’especialista i després d’haver efectuat les proves pertinents per a comprovar-ne la millora.
Des de fa uns anys s’estan realitzant implants coclears per a la sordeses neurosensorials profundes. L’implant coclear és un transductor que transforma els senyals acústics en senyals elèctrics que estimulen el nervi auditiu. Es tracta d’un petit dispositiu que mitjançant una intervenció quirúrgica s’insereix en l’orella. És una operació costosa i no exempta de riscs que no s’aconsella per a totes les persones amb problemes de sordesa, perquè no totes se’n beneficien. Però les que sí que ho fan aconsegueixen uns nivells molt bons d’audició i intel·ligibilitat dels sons.