La psicoanàlisi

Aquestudiar la "caixa negra" del nostre passat

1 Març de 2003
Img psicologia listado 126

Aquestudiar la "caixa negra" del nostre passat

/imgs/20030301/img.psicologia.01.jpg
Qui visita un psicòleg a la recerca d’ajuda li descriu els seus símptomes (depressió, ansietat, angoixa, por…), i el més habitual és que desconegui tant les causes dels seus problemes com la manera de resoldre’ls.

La peculiaritat de la psicoanàlisi és que desvela al pacient conflictes inconscients que aquest desconeix i és incapaç de descobrir per si mateix però que estan marcant la seva vida. La psicoanàlisi ajuda l’individu a trobar els canvis que ha d’aplicar en la seva vida per a resoldre els problemes que fan mal al seu equilibri emocional i benaquestar. Però, a més d’un mètode terapèutic, la psicoanàlisi és una teoria que explica la conducta humana recorrent a la investigació dels processos mentals inconscients. Les tècniques de la psicoanàlisi van ser desenvolupades pel més cèlebre dels psiconeuròlegs, Sigmund Freud, que va descobrir l’existència de processos psíquics inconscients que es regeixen per lleis diferents que les dels processos conscients.

Un condicionant: la confiança

Hi ha un condicionant que marcarà l’èxit o el fracàs d’aquesta teràpia: que la persona estigui disposada a analitzar el seu món interior desvelant a un perfecte desconegut els seus records, complexos, frustracions i sentiments més íntims i personals. La confiança en el psicoanalista esdevé imprescindible, per això convé que dediquem un temps a escollir-lo bé. Informem-nos sobre el seu prestigi professional i els seus mètodes. Però una vegada en el divan, hem de deixar a un costat els recels, i mostrar-nos oberts a una teràpia que investiga en el nostre inconscient i ens pot desvelar traumes, errors i obsessions del passat que hem reprimit i oblidat, ja per pragmatisme ja perquè no els vam concedir la importància que exercien en nosaltres.

El psicoanalista ens escoltarà per valorar si aquest és el tipus d’intervenció que convé aplicar. En les sessions, normalment d’una hora i una vegada a la setmana, el client diu tot el que li ve al cap. L’especialista (dotat de capacitat tècnica i personal perquè les dades inconscients afloren a la consciència del pacient) anota aquestes informacions i elabora un pla de treball. El client, després de conèixer les causes ocultes que originen el problema, intervé en el seu procés de recuperació. Altres teories, com la conductista, no creuen en la “caixa negra” del nostre passat i busquen els resultats terapèutics a partir del present i del conscient.

L’inconscient i els símptomes

La psicoanàlisi és el saber desplegat al voltant de l’inconscient. Les seves investigacions van portar Freud a comprendre que si una persona era capaç d’admetre aquests continguts inconscients podien desaparèixer els símptomes que perjudiquen el benestar psicològic, però va observar que era difícil d’aconseguir, ja que el pacient hi oposava resistència. D’aquí ve la necessitat de crear un dispositiu per a vèncer aquests frens. Per a la psicoanàlisi, un símptoma és la dada que revela que alguna cosa no va bé. A partir d’aquests símptomes i de les interpretacions facilitades pel terapeuta, l’individu comença a descobrir-se, a conciliar-se amb ell mateix i a topetar les claus que li permetran configurar millor la seva personalitat. Segons la teoria psicoanalítica, descobrir l’inconscient alleuja els símptomes i permet un canvi profund en la persona, que descobreix que ha estat portant una vida allunyada de les seues necessitats, objectius, desitjos o preferències, i l’ajuda a prendre decisions orientades perquè la seva vida s’acoste més a aquests.

Desig i repressió

La psicoanàlisi concedeix una gran importància a com cada persona satisfà els seus desitjos. El desig és l’impuls per a iniciar les nostres accions. Si és satisfet, proporciona benestar. Però si els desitjos no són realitzats, poden aparèixer els traumes. Segons la psicoanàlisi, el nostre inconscient ignora aquestes frustracions causades pels desitjos no aconseguits, ja que no fer-ho ens produiria una angoixa permanent. Freud va anomenar “repressió” aquesta barrera protectora. Si aquesta repressió té èxit, no recordarem el que va produir el trauma i no podrem defendre’ns dels símptomes que genera. El que fa la psicoanàlisi és precisament això: descobrir el pacient no sols els seus traumes sinó també les raons de la repressió i d’altres mecanismes de defensa que impedixen que afloren eixos traumes. Després, i ja de manera conscient, haurà d’elaborar conductes que li permetran eliminar els símptomes (fòbies, ansietat, depressió…) que el van conduir fins a la consulta.

Quan cal anar al psicoanalista
  • El psicoanalista no té per què ser l’última opció, després del fracàs amb el psiquiatre o el psicòleg convencional. Quan el patiment emocional ens impedeixi portar una vida normal, podem anar directament al psicoanalista.
  • Com qualsevol altre sistema terapèutic, la psicoanàlisi és bona en la mesura en què resulta útil a qui hi recorre.
  • És imprescindible conèixer les causes profundes del nostre malestar per a solucionar el problema, o és millor trobar-nos en primer lloc bé i després buscar les causes? Aqueste és un vell debat. Hi ha qui pensa que el més pràctic és solucionar els símptomes greus, i ja més optimistes i assentats, buscar les causes per mitjà de la psicoanàlisi.
  • En la psicoanàlisi es descobreixen i es treballen estructures psicològiques inconscients que ens estaven fent mal. A partir d’aquí, comença un procés de reconstrucció de la personalitat. El pacient és el protagonista del seu propi procés i ha de convertir-se en l’amo de la situació terapèutica.
  • La psicoanàlisi comporta riscos, els mateixos que si quan enderroquem una casa per a aixecar-ne una altra ens quedem a mitges i només tenim un munt de runes a partir dels quals no podem construir res. D’aquí ve la importància de prendre’ns seriosament el procés. Quedar-nos a mitges pot resultar contraproduent. I si ens sentim molt desconcertats, el millor és abandonar la teràpia.
  • L’ésser humà aspira a funcionar de manera autònoma. El psicoanalista és un recurs ocasional per a solucionar un problema, no un hàbit.
  • En les sessions es treballa amb material sensible: records arraconats, drames només aparentment superats, obsessions i complexos, relacions familiars frustrants, traumes de la infància… Mentalitzem-nos que poden produir-se situacions dures i doloroses.
  • L’extracció d’informacions (que hem reprimit) sobre el nostre passat pot alleujar-nos, proporcionar-nos pau interior i ajudar-nos a comprendre certs passatges de la nostra vida i problemes del present.
  • Exigim al psicoanalista un llenguatge senzill i assequible, i sol·licitem informació sobre els mètodes i el contingut de la teràpia.
  • Col·laborem sense recels ni pors, siguem sincers i honaquestos. Necessitem explicar, i explicar-nos, coses certes.
  • No ens impacientem. A vegades, el procés és lent. En les primeres sessions s’avança molt, fins i tot en gaudim, perquè es descobreixen traumes amagats però admissibles. Ara bé, no hem de conformar-nos amb això: solucionar els problemes exigix aprofundir-hi més i, potser, rescatar i abordar records o traumes dels quals preferiríem no parlar.