S'ensenya coherència amb els actes

S'ensenya coherència amb els actes

Ensenyar a viure és acompanyar algú en el procés de maduració cap a la seva pròpia autonomia. En aquest camí, qui ensenya ha de mantenir una postura activa, pròxima i vigilant però també respectuosa, i no pensar o fer res que l’altra persona sigui capaç de dir, pensar o fer per si mateixa. D’altra banda, com en tot aprenentatge, i de manera més notòria en tot el que es fa de la vida, la seguretat que s’ofereixi a qui està aprenent servirà com a pilar on aferrar-se en el dia a dia. Respecte i confiança han de ser, doncs, les bases en què cal sostenir l’educació. Però abans, i per tal d’arribar-hi, qui ensenya ha de ser coherent amb el que ensenyarà, perquè es convertirà en model amb les seves pròpies paraules, i sobretot, amb els seus actes.

Amb amor i acceptació

/imgs/20040601/interiormente02.jpg
Un bon company en el viatge de fer-se persona entrellaça la seva disponibilitat i compromís sota les pautes de l’amor i l’acceptació. L’educand ha de saber-se estimat, escoltar que ho és, però també sentir-ho. S’usaran doncs amb ell paraules d’afecte, sense oblidar el tacte: a través del seu cos aprendrà a sentir que es valora la seva persona, no una abstracció o una realitat conceptual, sinó una concreció que s’acaricia i es besa, i no sols quan és nadó. També ha de sentir-se acceptat tal com és, pensa i sent, encara que no coincideixi amb la forma de pensar i sentir de qui l’educa. La seva seguretat es reafirmarà si és tractat des de l’acceptació incondicional, que l’admet tal com és, sense retrets, desqualificacions ni etiquetatges. Cal ser conscient que acceptació no té per què ser sinònim d’agradar. Pot passar que la personalitat de la persona a qui eduquem no ens agradi i fins i tot que es trobi en l’antípoda de l’escala pròpia de valors, però això no justifica una no acceptació. Cada persona és independent i distinta.

Dèiem, doncs, que la seguretat en un mateix està condicionada en gran part per qui en el seu dia ens va acompanyar en els inicis de l’aprenentatge de la vida. Per tant toca preguntar-se: què reporta seguretat? Sens dubte, allò en el que es confia, que es coneix de forma empírica i que està avalat per la coherència. Si l’educador es pregunta com pot oferir aquesta coherència que el convertirà en una persona creïble, en qui es pot confiar i, per tant, en algú capaç d’aportar seguretat, ha de repassar la seva forma d’estar en el món.

• És sincer: pensa el que diu i diu el que pensa.
• És íntegre: fa concordar el que fa amb el que diu, és a dir, la seva conducta amb els seus ideals, les seves creences i les conviccions.
• Exterioritza i comunica els sentiments, i aconsegueix així que no distorsionin el pensament ni interfereixin en la relació.
• El seu to i volum de veu, la seva expressió i mirada i el que està manifestant no es contradiuen, sinó que formen un tot únic.
• El seu cos diu el que les seves paraules estan dient, i això aconsegueix fer-ho sentir a qui l’escolta.

Els valors es transmeten amb l’exemple

/imgs/20040601/interiormente03.jpg
Educar és acompanyar permanentment. Significa nodrir, proporcionar i enriquir les potencialitats i aptituds de la persona a qui s’acompanya en la seva educació. I significa, a més, treure el millor d’ella. Però, mentre que els conceptes i les teories poden ser transmeses amb la paraula, i fins i tot poden arribar a ser objecte de diàleg i anàlisi, en l’aprenentatge de valors i normes que estableixen comportaments i actituds el que compta prioritàriament és la imitació dels models. En els casos en què el model presenta incoherència entre allò que diu i allò que fa, la persona que hagi de ser educada es quedarà amb la dada d’allò que s’ha fet, sabent que és contrari a allò que s’ha dit, però pesa, importa i es demostra més amb el fet. No li falta raó a la dita: “Val més una imatge que cent paraules”. Aquesta falta de coherència haurà oferit una ensenyança en què es dubta i es desconfia, i a més, pot arribar a posar en dubte l’ensenyant.

Respectar-se u mateix

I és que, si bé ser coherent implica ser respectuós amb les idees, els sentiments, els moments i les opcions que prenen els altres, també és ser-ho amb un mateix. Quan no som clars i emmascarem i fins i tot algunes vegades ens avergonyim del que pensem, sentim o decidim, desatenem el que volem o necessitem. Això ens porta a delatar-nos davant de qui som model, i genera en l’aprenent una desorientació que es tradueix en incredulitat, desconfiança i, en última instància, en inseguretat. No en va, la coherència requereix i denota la responsabilitat amb què assumim les nostres vides. Si vivim i ens mostrem compromesos amb el nostre benestar i la nostra felicitat estarem aportant el millor a les ensenyances de l’art de viure. Aquest art de viure en interrelació, com que som persones socials, s’inicia en l’harmonia amb un mateix, és a dir, amb la pròpia autoestima, que després es transmetrà en l’exemple.