Acolliment temporal de menors

Una mesura de transició

Consisteix a proporcionar acollida temporal als menors que no poden conviure amb la seva família
1 Juny de 2004

Una mesura de transició

/imgs/20040601/informe01.jpg
Entre 8.000 i 10.000 infants i adolescents entren en acolliment transitori residencial o familiar cada any al nostre país. Aquesta modalitat de tutela infantil és un mecanisme de protecció social que té la finalitat de proporcionar recer temporal en pisos, centres institucionals o en famílies als menors que, per diverses raons, no poden conviure amb la seva pròpia. L’objectiu és que el nen o la nena s’integri i participi plenament en la vida de la família d’acollida, o que faci una vida el més normal possible quan viu en residències tutelades. Aquesta figura d’ajuda als infants és un trànsit cap a mesures de protecció definitives, com ara tornar a la família d’origen o accedir a una altra família en adopció, encara que, tal com preveu la Llei de Protecció Jurídica del Menor 1/1996, les mesures d’acolliment transitori es poden plantejar amb una perspectiva a mig o llarg termini. Això significa que un menor pot estar en acolliment transitori durant mesos o anys. Segons l’Institut de Benestar Social d’Aragó, que ha recopilat dades de diverses institucions espanyoles, en el 70-75% dels casos la mesura protectora d’acolliment transitori és de tipus residencial (centres d’acollida, pisos tutelats, cases funcionals, miniresidències) i en el 25-30% és de tipus familiar (preadoptiu o no preadoptiu). Les raons principals que porten a l’acolliment transitori d’un menor són, en el 65-70% dels casos, l’existència de maltractaments, negligències o abandó per part de la seva família; els comportaments disruptius o conductes infractores, especialment en adolescents, suposen el 15-20%, i la incapacitat o impossibilitat permanent o temporal per a la seva atenció per part de la família el 10-15%. Pel que fa a les característiques sociofamiliars dels menors que entren en acolliment transitori, entre el 50 i el 60% procedeixen de famílies denominades “de risc social”; entre el 25 i el 30% de famílies amb problemàtica de drogodependència i/o alcoholisme; prop del 15% ve de famílies amb problemàtica de salut mental, i al voltant del 40% de famílies multiproblemàtiques que combinen dos o més dels problemes mencionats anteriorment.

Què és l’acolliment de menors?

L’acolliment és una figura per la qual famílies i persones es fan càrrec de forma temporal de la criança i educació d’infants en situació de desemparament fins que les seves famílies biològiques, amb les quals continuen mantenint trobades, puguin assumir aquestes tasques. L’acolliment no trenca els vincles amb la família biològica i no suposa un pas previ per a l’adopció. Es tracta de tenir cura d’un menor durant el temps en què la seva família, per diverses qüestions -econòmiques, legals, de salut, etc.- no se’n pot fer càrrec.

Quantes formes d’acolliment hi ha?

En funció de qui es fa càrrec de l’atenció del menor i de la durada de l’acolliment, aquest pot ser simple si no supera els dos anys. Dins d’aquesta modalitat es distingeix entre l’acolliment per família extensa i l’acolliment en família aliena, depenent de si hi ha vincle familiar entre el menor i els acollidors. Té prioritat el primer perquè evita la separació del menor del seu entorn familiar. Un altre tipus d’acolliment és el permanent, que pot durar anys, fins i tot fins que l’infant sigui major d’edat. Aquesta situació es produeix quan la tornada amb els seus pares biològics es complica (problemes per addiccions, psicològics, condemnes llargues a la presó, etc.). L’acolliment residencial fa referència a la situació dels menors quan viuen en pisos i centres institucionals. Uns altres tipus d’acolliment són l’administratiu (quan està supervisat per l’administració -per exemple quan els pares van a treballar a l’estranger durant un període determinat-) i l’acolliment de caps de setmana i vacances, on la família rep el nom de família col.laboradora. Aquest tipus d’acolliment és el que es produeix any rere any amb l’arribada d’infants procedents del Sàhara i de ciutats com Txernòbil. L’acolliment especialitzat, finalment, ofereix un ambient familiar a infants amb necessitats específiques d’educació o amb unes particularitats determinades que requereixen una atenció més especialitzada (discapacitats físiques, psíquiques, sensorials, trastorns de comportament, malalts crònics, etc.)

Qui pot acollir un menor?

/imgs/20040601/informe02.jpg
Qualsevol persona, soltera, divorciada amb fills o sense, o grup familiar que desitgi participar en els programes que posen en marxa les comunitats autònomes. La persona o família que desitgi acollir un menor ha de presentar una sol.licitud en la conselleria de Benestar Social o de Família corresponent. A partir d’aquest moment, els responsables de l’àrea fan un procés de selecció, formació i valoració per poder dur a terme amb èxit l’acolliment.

Quina formació reben les famílies d’acollida?

Aquestes famílies experimenten, igual que l’infant, una situació nova a la qual s’han d’enfrontar; per això, durant tot el temps que dura l’acolliment reben suport tècnic i una supervisió del procés, sobretot en els moments més sensibles, com pot ser a l’inici de l’acolliment, les primeres visites, les visites a la família biològica o altres eventualitats que es puguin donar al llarg de l’acolliment. Algunes comunitats autònomes ofereixen un curs de formació teoricopràctic sobre la figura mateixa de l’acolliment.

Quins menors poden acollir-se a aquesta mesura?

Tots els menors entre 0 i 18 anys d’edat. A partir dels 18 anys la persona en règim d’acollida pot escollir entre tornar amb la seva família biològica o quedar-se amb la família d’acollida.

Quins avantatges té l’acolliment temporal de menors?

Els avantatges per a un infant van des de l’organització de les rutines diàries pròpies de la seva edat, més flexible en un entorn familiar que en un centre residencial, fins a un desenvolupament més gran de les seves habilitats socials. En un entorn familiar, el menor té un contacte més gran amb la societat i amb la comunitat que l’envolta en el seu conjunt, una participació major en la presa de decisions d’un nucli familiar, viu en un entorn psicosocial més càlid, es donen un nombre més gran de contactes espontanis en les relacions tant familiars com amistoses, veïnals, etc. A més, aprèn a valorar el clima social i es recolza en la seva família acollidora.

Quins desavantatges té?

Els desavanetatges comencen precisament en el caràcter de provisionalitat de l’acolliment. En aquest sentit els especialistes reconeixen que no s’estableixen relacions paternofilials, es tracta d’una relació tutelar establerta per una entitat pública. Aquesta temporalitat pot provocar en l’infant sentiments d’inseguretat i ansietat, que impedeixen en molts casos que arribi a integrar-se al si de la família acollidora. També es pot provocar en l’infant un conflicte entre la seva família acollidora i la seva família biològica, i, fins i tot, l’acolliment pot interferir en la relació del menor amb la seva família biològica.

Què ocorre si l’acolliment temporal no funciona?

Quan la relació entre l’infant i la família d’acollida no funciona, els dos disposen d’assessorament de les institucions que tracten de canalitzar la relació. Si, malgrat tot, no es pot mantenir l’acolliment, el nen o la nena torna al centre residencial en espera d’una altra família d’acollida.

L’acolliment és remunerat?

L’acolliment d’un infant és un acte de generositat i solidaritat. Perquè la situació econòmica de la família d’acollida no es vegi reduïda, i perquè tot tipus de famílies (amb més o menys recursos) puguin accedir a l’acolliment, hi ha ajudes i compensacions que cada autonomia gestiona i distribueix en funció de les necessitats de la família acollidora. Entre d’altres, es tenen en compte les despeses derivades de l’atenció sanitària o educativa especial que pugui requerir el menor acollit.

A més de les famílies, quines altres possibilitats tenen els menors?

Els menors que no són acollits per famílies estan durant el temps necessari en centres residencials tutelats per l’administració autonòmica. Aquests assumeixen la responsabilitat sobre el desenvolupament integral del menor i li han de garantir la satisfacció adequada de les seves necessitats biològiques, afectives i socials, en un ambient de seguretat i protecció. L’atenció residencial també cobreix les necessitats bàsiques dels infants en atenció sanitària, necessitats materials, escolarització, reforç i correcció de l’aprenentatge escolar i accés a les necessitats pròpies dels infants de la seva edat. Durant l’estada en aquests llocs, l’administració tracta que l’infant, en cas que tingui poca edat, pugui mantenir durant el temps més llarg possible una relació afectiva amb la seva família.

Hi ha un perfil d’infant predisposat a l’acolliment familiar i un altre al residencial?

Efectivament, no tots els infants i adolescents tenen les mateixes característiques i necessitats, i per tant, és important oferir-los solucions diferents. Els infants que s’adapten millor a un entorn familiar temporal són els infants fins als 10 anys o preadolescents, sempre que no presentin problemes que requereixin una atenció especialitzada. Poden acollir-se a aquesta modalitat infants que ja han rebut tractament per a solucionar els seus problemes emocionals o que ja es trobaven en acolliment abans de l’adolescència. També s’aposta per aquesta opció per als infants que es preveu que sortiran beneficiats de l’experiència, tot i les primeres dificultats per a adaptar-se a un entorn familiar, a més dels menors amb deficiències o trastorns que amb una ajuda especial poden adaptar-se a la família. No obstant això, l’acolliment familiar no és recomanable en el cas d’adolescents que tractin d’emancipar-se o infants que tinguin un vincle amb la seva família d’origen tan gran que els impedeix adaptar-se i respondre de forma adequada al seu nou entorn. Tampoc no és aconsellable per a infants amb determinades minusvalideses psíquiques que requereixin un entorn educatiu concret ni per a infants que necessitin un ambient totalment estructurat per problemes de conducta. Finalment, no es recomana en els casos en què els pares biològics no accepten la relació amb la família d’acollida, sempre que aquesta actitud pugui interferir en el bon desenvolupament de l’acolliment.

Fases de l'acolliment en família d'un menor

/imgs/20040601/informe03.jpg

Una vegada que una família o persona ha sigut seleccionada per a acollir un menor rep un curs teoricopràctic sobre els diferents aspectes de l’acolliment: informació legal, modalitats d’aquesta tutela infantil, implicacions de la separació de l’infant de la seva família biològica, pautes del procés d’adaptació de l’infant al seu nou entorn, com ara canalitzar les visites de la família d’origen i, per descomptat, una explicació clara de la possibilitat de retorn de l’infant a la seva família. En una segona fase, anomenada d’adaptació, s’informa la família sobre les característiques del menor i de la seva pròpia família, a més de les adaptacions que la pròpia família ha de fer per a acollir l’infant. En la fase següent, en l’acolliment, es fa un seguiment al menor i a la família, que reben suport i supervisió de l’equip de tècnics de l’administració per resoldre i anticipar adequadament les possibles situacions problemàtiques que hi hagi.