"Les dones entenen el poder d'una manera molt diferent que els homes"

Quan a les Nacions Unides una dona accedeix a la direcció d’un departament immediatament s’instauren reunions de consulta, d’intercanvi d’opinió, no té por de compartir el seu poder sense renunciar a la seva autoritat. És semblant al que fan les mares quan tenen una família, que no els queda més remei davant de l’autoritat patriarcal que recollir els seus pollets i donar-los a cada un el seu valor intrínsec. Aquesta és la definició del que ha de ser el poder i la seva forma d’exercir-lo. Mira al teu voltant (la cita té lloc en la cafeteria de l’hotel Palace de Madrid), estem en un lloc habitual d’esmorzar de treball. Només hi ha homes, òbviament financers perquè no hi ha escortes. Això que veiem ací encara no ha canviat, i no tan sols a Espanya, en tot Europa és igual. Que no ens enganyin, la dona avui en dia està molt lluny del poder. Hem aconseguit que el dret a la igualtat no sigui qüestionat, almenys en teoria, però no ens val amb aquest reconeixement, volem participar en el repartiment i la gestió de la cosa pública. Nosaltres, les feministes, sempre hem mantingut que buscarem la consulta, el consens, el reconeixement dels agents socials i l’accés a les decisions.

Perquè més que mai hauria de ser usat, i amb orgull. Quan van començar els moviments feministes, en els anys 60 i 70, ser feminista era ser revolucionària, però és que a més, se li donava una connotació subversiva, semblava que érem bolxevics i que volíem trencar amb el poder establert a costa de tot. No obstant això, avui, almenys, s’entén que el que estem buscant és la igualtat, i a més d’entendre’s, s’accepta que això és de justícia. Sens dubte, hem avançat, però no oblidem que no és fins al 1993, a Viena, en la celebració de la Segona Conferència dels Drets Humans, quan es parla per primera vegada en un fòrum internacional dels drets de la dona.

/imgs/20040601/entrevista02.jpgDes de la celebració de la Conferència de Pequín només hem experimentat retrocessos. Els governs han claudicat de certes responsabilitats i s’han felicitat pels tebis progressos aconseguits, que ens el mostren com a mèrit propi quan són de la societat, i a més són uns mínims. El que realment ens trobem és: més dones treballant, encara que després guanyin menys; ajudes específiques per a la maternitat, encara que no es quantifiquin correctament; oportunitats, encara que no igualtat. És molt poc. En analitzar els centres de poder, la dona ni tan sols voreja el cim; en la política la seva presència és molt escassa.

Cal tenir clar que qui té el poder no el vol deixar. Mai. I el poder és masculí. Estem parlant d’aconseguir un canvi fonamental en la societat, en què una part, les dones, demana la seva inclusió, enfront de l’altra part, els homes, que precisament han basat el seu poder en l’exclusió. Però les coses no han anat molt bé en el món. Fem una ullada al panorama actual: proliferació d’armes cada dia més sofisticades, a costa de la pròpia societat, no tan sols dels qui pateixen les guerres, també els països que les observen surten directament perjudicats. Aquesta fantasia que té l’home que el de davant s’ha de doblegar davant d’ell no ens està portant a un lloc segur; en el medi ambient les coses no van millor, si volem escoltar la veritat, el canvi climàtic és un fet. No estem avançant en allò que es persegueix: cap a una societat que gaudeixi de drets humans, que tingui recursos econòmics dirigits al benestar. Cal aconseguir que el missatge d’inclusió sigui el que primi com a motor de canvi. Les dones, no només les feministes, sinó totes elles, per la seva condició de dona, entenen el poder d’una manera molt diferent de l’home. Caldria convèncer els senyors que el canvi els beneficiaria també a ells.

La presència de la dona sempre és objecte de negociació, de fet, les noruegues van comprendre que si no arribaven elles al poder no canviaria res. I totes es van posar en les llistes, de tots els partits: progressistes i conservadors. En l’ONU, les dones que fèiem molt de treball amb les delegacions dels governs, ens vam adonar que on es prenien les decisions finals era al bar. Així que allà ens en vam anar. Sabíem que no canviaríem els costums de forma immediata, per la qual cosa si calia jugar al golf, es jugava. Un grup molt nombrós de dones vam confeccionar una llista en què vam posar qui jugava a què o qui podia anar a sopar habitualment, i ens vam repartir els papers.

Era l’única manera d’intentar-ho, almenys. Després vam tractar de promoure esmorzars i reunions de dones executives, i aquí es va començar la tradició que les ambaixadores, quan comença l’Assemblea General, es reuneixen en un esmorzar. Però continua passant: on està el poder, no hi ha mai dones. En el Consell de Seguretat, només hi ha hagut una dona. En la comissió de desarmament, cap. Cal intentar arribar-hi.

El poder mata i ho seguirà fent fins que l’educació dels nostres fills no canviï de forma qualitativa i quantitativa, des del nucli familiar, l’escola i les institucions públiques. El que les nòrdiques estan fent és canviar les polítiques d’educació. Són elles les que estan treballant per a donar el model a tot el món. Es tracta de dissenyar una educació igualitària en el sentit de no definir rols determinats pel sexe. Els rols han de ser compartits i inclusius. En moltes famílies encara ara l’home no renta un plat, encara s’ensenyen rols de gran dicotomia: el papa fa això; la mama fa allò, encara estem sota el poder exercit pel patriarcat, i costarà canviar-lo.

L’educació és la clau per a acabar amb la violència. Recordem les tortures als iraquians. A la pregunta d’una periodista a dues protagonistes sobre si gaudien amb això, es va veure clar que no tenien ni consciència del que feien. Aquesta és una mostra que si la naturalesa humana no l’eduques, no la portes per la senda per a autorealitzar-se, és perfectament capaç d’arribar aquí. La violència es veu, s’aprèn i s’imita. Com tot en la vida. Si vius en un entorn de consens i de diàleg, no has d’anar més enllà per a provar que ets una persona acceptada.

Va ser una conservadora qui va posar sobre la taula la violència masclista. Moulin Reagan va exposar en veu alta a Copenhaguen el que les progressistes dèiem en els corredors. El fet que fos una conservadora qui ho exposés va ser fonamental. Va agafar el micròfon i va denunciar els maltractaments que sofreixen les dones de classes altes. Abusos sexuals i físics. Ella va afirmar: “En conec molts casos”. Llavors va començar a discutir-se la violència com un impediment de la igualtat. Va trencar a més el mite que la violència masclista era de borratxos i de classes pobres. D’igual manera es produeix en països desenvolupats i en classes benestants.

No m’agrada, i a més, és producte d’un error de traducció. En anglès “gender violence” enclou clarament una accepció sexual, però en la nostra llengua el terme gènere té un significat completament diferent. Jo parlo de violència patriarcal, i si vols, de violència masclista. A més, la Declaració de les Nacions Unida no deixa dubtes, i en la seva versió en la nostra llengua del que tracta és de la “Violència contra la dona”.

Fixem-nos en les tasques compartides en una parella. Com que la dona tenia reduït el seu poder a la casa, li molestava que l’home interferís en el reduït espai on podia prendre decisions i gestionar-les, aquesta era la seva limitada esfera de poder. Però ara el problema no és aquest. Quan la dona s’integra en el mercat laboral no arriba a tot, i a més, intentar-ho és perpetuar el model tradicional. És el model el que cal canviar: l’home ha d’assumir les seves responsabilitats en la casa, perquè la dona pugui accedir en igualtat al mercat laboral.

Una de les mesures que es van prendre a principis dels anys 70, en organismes internacionals, va ser examinar el glossari de termes, i aplicar-los a les declaracions i documents d’especial importància. Es van eliminar paraules i connotacions que reforcen rols i idees de supressió. En anglès hi ha un cert avantatge ja que moltes paraules, i sobretot càrrecs, no tenen gènere. Però sí, es necessita recalcar, asexuar el llenguatge, perquè la forma, sens dubte, en reforça el fons.

És una desgràcia. La meva mare, que viu a la Florida, em va demanar que li enviés una revista amb imatges del casament reial. Abans d’enviar-li-la, la vaig mirar. Sense entrar a fons en el tema, sí que em va sorprendre una cosa: els dissenyadors de moda tenen diferents models de jaqués, també de corbates, de sabates, i no obstant això, no vaig trobar cap referència a això. El mateix passa en les revistes suposadament femenines. Els models que presenten esclavitzen la dona, perquè l’obliguen a jutjar-se a ella mateixa només des del punt de vista de la bellesa i l’atracció sexual. I són les dones mateixes les que les compren!

En la Convenció de Nairobi es va obrir l’espai perquè parlessin les dones africanes. Eren més militants feministes que nosaltres, les occidentals, fins i tot ens van retreure les possibilitats que havíem tingut i que havíem desaprofitat. Per exemple, va haver-hi una crida d’atenció a la dona israeliana, per no haver-se involucrat més en els moviments de pau. També la primera dona que va parlar contra l’ablació d’una manera pública era musulmana i africana.

És temps de recuperar els tractats i fer-los complir als governs que els han rubricat. Si només ens limitem a confeccionar-ne de nous, estarem inventant l’ou tots els dies. Va costar molt arribar a la Resolució de la Violència contra la Dona, on queda perfectament definida què és la violència contra la dona. I aquesta resolució ha sigut acordada per tots els països del món, però cal donar-li vida. Un dels compromisos d’aquests tractats és que se’ls doni difusió, a través dels organismes governamentals, i també a través de les ONG, però no es fa. Els tractats internacionals haurien de formar part dels manuals que s’estudien en les escoles, com un material didàctic més. Hi ha funcionàries, hi ha regidores, hi ha directores d’àrees, elles són les que haurien de valer-se d’aquests tractats per a impulsar-los.

És una pregunta que m’he fet moltíssimes vegades. Sent defensora de la democràcia sóc molt crítica amb els partits polítics, perquè crec que lliguen la llibertat de pensament de les persones d’una manera terrible. Per alguna raó, l’esquerra considera que Cuba és el paradigma de la independència contra l’imperi, contra els EUA. No importa el que faci Castro a casa seva, pot maltractar la dona, l’homosexual, el polític contrari, i continua sent un símbol. Si llegeixes els discursos de Castro pots estar d’acord en moltes coses. A més, a vegades és l’únic que s’atreveix a dir el que pensa molta gent, però com que Cuba ho té tot perdut, li deixen aquest paper. Els països no alineats donen suport a Castro, però sense enfrontar-se als Estats Units. També la dreta ha fet un discurs dogmatitzat, aprofitant-se de la situació i emparant-se en el que fa Castro per a rebutjar les seves idees. Crec que hi ha hagut una espècie de pacte de silenci per a no criticar Castro, i interessos econòmics, no oblidem que el capital turístic a Cuba no és cubà, és espanyol, francès, canadenc… Però el poble està sofrint d’una manera espantosa. I aquí som indiferents. I no tan sols amb Cuba. A Guantámano, els Estats Units estan vulnerant els tractats de Ginebra, i hauria d’haver-hi un clamor universal contra el que està passant.