Perill d'extinció per a les espècies més consumides
La pesca industrial es nodreix fonamentalment de la gran capacitat de reproducció de les espècies comercials, que s’han adaptat a les elevades taxes de mortalitat en el mar per mitjà de la reproducció massiva. La teoria és ben simple: podem prendre part d’aquest excedent de producció sempre que no posem en perill la continuïtat a llarg termini de l’espècie. El problema sorgeix si les captures són excessives, atès que en aquest cas les pèrdues no poden regenerar-se al mateix ritme. I això és precisament el que ha passat: la sobreexplotació pesquera ha esgotat molts dels recursos existents, fins al punt que algunes espècies de peixos es troben en perill i amb una capacitat de reproducció molt limitada. El problema de la sobreexplotació és que no tan sols implica la desaparició d’una o diverses espècies, sinó que també constitueix una alteració dràstica de l’equilibri ecològic, ja que cada espècie compleix una funció en la xarxa tròfica (les diferents anelles de la cadena alimentària).
La causa principal de la disminució dels recursos pesquers i de la seva sobreexplotació rau en la ineficàcia per controlar i reduir la capacitat de les flotes.
- Massa vaixells i pocs peixos: la capacitat de les flotes pesqueres és excessiva per als cada vegada més escassos recursos.
- Caladors exhaurits en poc de temps: des que es descobreixen nous caladors fins que s’exploten sense contemplacions transcorre cada vegada menys temps.
- Política pesquera de la Unió Europea: la UE ajuda la flota pesquera europea amb una xifra anual pròxima als 1.400 milions d’euros. Segons el WWF, gran part d’aquesta quantitat s’inverteix a incrementar la capacitat pesquera. I si el principal problema de la flota pesquera europea és la sobrecapacitat, no sembla gaire lògic -segons WWF- que la suma més gran dels Fons Estructurals de la Unió Europea per a la Pesca (Fons IFOP) vagi destinada a la construcció i modernització de vaixells.
L’excessiu esforç pesquer està conduint a la desaparició de nombroses espècies de peixos; però, a més, l’activitat pesquera amb males pràctiques és una de les causes principals de destrucció del medi marí. La pesca amb pesos, plomades i xarxes que s’arrosseguen pel fons del mar pot devastar els hàbitats marins. Un exemple molt il·lustratiu: una xarxa d’arrossegament de mida mitjana pot destruir en el Mediterrani fins a 363.000 brots de posidònia (planta que creix en el fons del mar) per hora.
Un estudi del 1999 (OSPAR, 2000) sobre l’Atlàntic nord-oriental va posar de manifest que 40 dels 60 principals estocs comercials estaven “fora dels límits biològics de seguretat” o, en altres paraules, que són objecte d’una gran sobreexplotació. Es veuen afectades no només espècies ben conegudes com el bacallà, la tonyina, el llenguado i el lluç, sinó també el rap, el gall, la ratlla comuna i la bagra. Moltes de les espècies que es pesquen en el Mediterrani estan també sobreexplotades, com ara el lluç, la tonyina, el moll i la cigala.
Hi ha espècies que no són objecte de pesca, com ara mamífers marins, aus marines, tortugues o altres espècies, que poden resultar atrapades de forma no intencionada per les arts de pesca. Després de ser capturades són retornades al mar, però sovint mortes. Una cosa semblant ocorre amb els peixos massa petits com per a aconseguir un preu raonable en el mercat o que estan per sota de la talla mínima legal permesa.
Els subsidis de la Unió Europea promouen que les flotes europees surtin a pescar enfront de les costes de països en vies de desenvolupament, com alguns d’Hispanoamèrica i de l’oest d’Àfrica. Aquesta pesca, que sovint no és sostenible, representa una amenaça per a les comunitats pesqueres locals que depenen de la pesca com a font principal d’aliment.
Prop del 75% de la pesca mundial es destina al consum humà. La resta es converteix en farina i oli de peix, utilitzats sobretot per a farratges (inclusivament com a aliment en la piscicultura). Àsia, on es combina un consum per capita relativament alt amb poblacions molt nombroses, és amb diferència la regió més important en el consum de peix. El segon lloc l’ocupa Europa. En els països desenvolupats sol consumir-se més peix que en els països en vies de desenvolupament, encara que hi ha excepcions cridaneres.
- Maldives: 140 kg persona/any
- Islàndia: 91 kg persona/any
- Japó: 70 kg persona/any
- Portugal: 59 kg persona/any
- Xina: 57 kg persona/any
- Malàisia: 56 kg persona/any
- Noruega: 47 kg persona/any
- Espanya: 37 kg persona/any
- Xile: 28 kg persona/any
* Dades de la FAO (l’Organització de les Nacions Unides per a l’Alimentació).
L’aqüicultura és el sector de producció d’aliments que està creixent més acceleradament en tot el món. Des de 1984 la producció aqüícola ha augmentat amb una taxa mitjana anual de quasi 10%. L’aqüicultura està sorgint com un subministrament important d’aliments i ingressos, i per tant, com una de les contribucions principals a la seguretat alimentària. L’aqüicultura, a hores d’ara, produeix més d’una quarta part de la pesca total mundial. La principal espècie cultivada és la Laminaria japonica, amb un volum de més de 4 milions de tones. Les altres espècies que figuren en la llista són diversos tipus de carpes, ostres portugueses, vieires japoneses, cloïsses fines japoneses i salmons.