Quist sacre: la solució es troba en el bisturí
No és un gra ni tampoc un tumor. Tot i això, la fístula que neix al final de la columna, al solc que separa les dues natges, invita a la confusió a causa del dolor, les molèsties i la supuració. Aquest petit bony rep el nom de quist sacre o fístula sacrococcígia i qualsevol persona pot patir-ne, amb independència de l’edat o el sexe. Com que es forma a partir de restes embrionàries o de cabells o substàncies mucoides, el quist pot contenir algun d’aquests elements, raó per la qual conté un líquid purulent, semblant a un abscés.
La comunitat científica encara no ha determinat si aquesta és una malaltia congènita o adquirida. S’ha observat que els perruquers, pel seu treball continuat amb el pèl, poden desenvolupar-lo a les mans. També s’ha constatat que es poden formar al cap. En general, el quist sacre es gesta des del naixement, encara que sorgeix amb posterioritat. Es pot desenvolupar a qualsevol edat i el més habitual és que en pateixin els qui tenen molts pèls. Així, el quist sacre es desenvolupa de manera més freqüent en homes joves, d’entre 18 i 35 anys. En canvi, es desconeix la dada de població femenina afectada.
Altres factors que predisposen al naixement d’un quist sacre són el sedentarisme i els petits cops continuats al copró. És per això que aquesta malaltia també es coneix com la malaltia del Jeep, després d’observar-se sovint en soldats americans destinats al Vietnam que conduïen aquest vehicle i sofrien continus microtraumatismes a la zona.
El quist sacre no es pot prevenir, de totes maneres. La seva eliminació només admet una tècnica: la cirurgia. Es pot operar amb els primers símptomes de dolor, supuració, enrogiment, infecció i inflamació. Els darrers anys, la intervenció s’ha simplificat de manera notable fins a convertir-se en una senzilla tècnica que es pot practicar amb anestèsia local mitjançant sedació regional (s’adorm el pacient de cintura cap avall) i que es realitza de forma ambulatòria -sense que el pacient arribi a ingressar- o amb un ingrés hospitalari de només una nit.
En la majoria dels casos la cirurgia resol el problema. Tot i això, en un de cada deu casos no passa de ser una solució temporal, ja que es reprodueix, sobretot el primer any. La raó és que es poden registrar diversos trajectes fistulars que no sempre són visibles durant la intervenció.
Una vegada intervingut el pacient, dues escoles de cirurgia poden condicionar-ne el postoperatori. Una part dels cirurgians sosté que, després d’extirpar el quist, convé deixar la ferida oberta per a evitar el risc d’infeccions. Uns altres, en canvi, són partidaris de cosir-la i de tancar-la perquè, d’aquesta manera, cicatritza abans. Quan la ferida es tanca, el procés de cicatrització finalitza entre una setmana i quinze dies, però el risc d’infecció és més elevat. En canvi, si la ferida es manté oberta, la cicatrització no és tan ràpida, tarda entre quatre i sis setmanes, durant les quals el pacient ha de portar unes gases per a evitar que es tanqui massa ràpid, i sotmetre’s a unes cures, per bé que així es redueix el risc d’infeccions. Les persones que acompleixen activitats laborals que no impliquen esforç físic poden reprendre-les gairebé de forma immediata, encara que han d’evitar passar-se massa temps asseguts.
- Els pacients amb ferides obertes han de fer-se les cures després de la dutxa i d’eixugar-se bé.
- Les gases s’han de canviar entre una i dues vegades al dia, sense estrènyer-les massa quan s’introdueixin en la ferida.
- Es preferible utilitzar roba interior de cotó perquè és més còmoda.
Font: Manel Bardají. Cirurgià general del Centre Mèdic Teknon.