Nous desordres alimentaris, molts noms i poques evidències
Poques persones podrien aclarir si és més greu sofrir anorèxia o pregorèxia, patir bulímia o sol·licitar un tractament per a la drunkorèxia. La raó és que tant l’anorèxia com la bulímia són trastorns alimentaris avalats per la comunitat científica i coneguts per la societat en general. Tanmateix, els últims anys s’han utilitzat des dels mitjans de comunicació diversos termes per definir altres desordres alimentaris, encara poc coneguts entre la població i sense el reconeixement científic. Un exemple és la permarèxia, terme que identifica l’obsessió de mantenir-se sempre a dieta, amb una predilecció especial per les que apareixen en les revistes o les que personalitzen els famosos. Entre les dones embarassades es compten casos d’anorèxia nerviosa durant la gestació, desordre que la premsa ha batejat com pregorèxia. També es parla de drunkoròxia i ebriorèxia per referir-se a un desordre alimentari estès entre els joves que deixen de menjar durant hores o que ho fan en petites quantitats per compensar les calories ingerides pel consum de begudes. El problema és que trobar un tractament precís als nous trastorns alimentaris és difícil, perquè els metges encara no els reconeixen de forma oficial i no s’estudien aquests casos amb deteniment.
L’anorèxia es caracteritza pel desig de mantenir el pes corporal mínim, una por intensa de guanyar quilos, un fort impuls per rebutjar el menjar i mantenir una imatge corporal distorsionada. En la bulímia, en canvi, el diagnòstic indica afartaments repetits amb ingesta de grans quantitats d’aliments acompanyats de sensació de pèrdua de control sobre la situació. A aquests afartaments se sumen conductes compensatòries, com és el provocament de vòmits o la ingesta de laxants i diürètics, a més de períodes de dejuni. Els dos trastorns, si no es tracten a temps, condueixen a greus problemes de salut i, en casos extrems, a la mort de la persona afectada.
La tendència a controlar la ingesta d’aliments per no guanyar pes o perdre el que sobra s’ha identificat amb freqüència com un precursor del desenvolupament de capritxos d’alguns aliments. Al seu torn, el capritx, entès com el fort desig de menjar aliments concrets, pot desencadenar episodis d’afartaments. El vincle entre els captritxos, els afartaments i els trastorns de la conducta alimentària està descrit i és evident.
La base d’aquesta explicació equipara la restricció dietètica a altres estats d’abstinència de substàncies addictives, com poden ser el tabac o l’alcohol. El problema neix quan el pensament de no poder menjar determinats aliments provoca ansietat, que degenera en una obsessió per l’aliment, un estat que es repeteix amb relativa freqüència quan se segueix una dieta d’aprimament.
La cura de l’alimentació per controlar el pes, que, en un principi, hauria de ser inofensiva i fins i tot sana, pot comportar un greu trastorn del comportament alimentari: el trastorn per afartament. El retrat més comú, que requereix l’ajuda de psiquiatres i psicòlegs experts, és el d’una dona de mitjana edat, amb certa preocupació per la figura i que durant tota la vida ha seguit dietes d’aprimament segons la temporada, moltes de les quals considerades miracle. La seva preocupació excessiva pel pes contribueix a distorsionar la seva pròpia percepció de la gana i de la sacietat, i la porta a caure en la temptació de menjar de manera més compulsiva.
L’Associació Americana de Psiquiatria inclou el trastorn per afartament (“binge eating”) en el “Manual diagnòstic i estadístic dels trastorns mentals (DSM-IV)”. Es diagnostica en els qui manifesten, almenys, dos dels cinc símptomes següents: deglutir més ràpidament del que és normal, menjar fins a sentir-se desagradablement tip, ingerir grans quantitats de menjar malgrat no tenir gana, menjar sols per amagar la voracitat i sentir culpabilitat després de l’episodi. Quan la persona perd el control, s’opta sovint per l’afartament. Llavors ingereix de forma incontrolada grans quantitats de menjar: en menys de dues hores pot prendre més calories de les que necessita per a tot un dia. Comença per un dolç i, quan se n’adona, és possible que s’hagi acabat el paquet de galetes o la rajola de xocolata. Les 1.000 quilocalories que aporta un paquet de galetes cobreixen la meitat de les necessitats energètiques diàries d’una persona adulta sana. Però, a diferència de la bulímia nerviosa, qui pateix aquest trastorn no expressa conductes compensatòries com ara purgues, vòmits o restriccions dietètiques posteriors. La recerca inicial en el menjar del plaer esperat i desitjat es converteix en una obsessió preocupant per menjar determinats aliments sense poder parar.
Les publicacions, els blocs i les pàgines web que difonen nous termes dins del lèxic dels desordres alimentaris són diversos. Encara que no representen la denominació mèdica oficial, identifiquen comportaments anòmals i al mateix temps insans.
L‘ortorexia s’associa a la preocupació excessiva i irracional de menjar només aliments considerats sans i purs. La vigorèxia la pateix qui s’obsessiona per aconseguir un cos escultural. Es parla de geumatofòbia per concretar la por dels gustos o dels sabors desconeguts. En infants i en adults, en especial en dones embarassades, s’han documentat casos d’ànsia per menjar substàncies no alimentàries com ara guix, paper, calç, terra, etc. Es pot entendre com un comportament alimentari anormal el rebuig a determinats aliments (“food refuse”) com un mitjà per a aconseguir un altre aliment més abellidor o preferit. L’anomenada drunkorèxia és una conducta insana cada vegada més estesa entre les noies joves. L’obsessió per estar prima i l’acceptació social del consum d’alcohol són part de l’origen d’aquest greu trastorn de la conducta alimentària. Amb el dejuni, les joves tracten de compensar la suma de les 110 calories d’una cervesa, les més de 200 calories d’un combinat o les prop de 150 calories d’una llauna de refresc. Un altre concepte en auge és la manorèxia, paraula amb què s’assenyala l’anorèxia nerviosa en els homes.
També és nou el terme diabulímia, un problema creixent entre joves diabètiques que es valen de la disciplina alimentària que exigeix la seva malaltia per tractar de perdre el màxim pes. El problema sorgeix quan es redueixen les dosis d’insulina a fi de baixar de pes de manera intencionada. Això succeeix perquè l’organisme, a causa de la falta d’insulina, no pot aprofitar i metabolitzar tots els sucres, l’aportació energètica és menor i, en conseqüència, es perd pes. Els desordres alimentaris són molt perillosos si se sumen a una malaltia crònica com és la diabetis. A la llarga, l’excés de sucres danya els vasos sanguinis que irriguen els nervis i això provoca neuropaties. Si el dany es produeix en els vasos sanguinis de la retina es pot sofrir retinopatia diabètica, que afecta la visió.
El terme pregorèxia va aparèixer fa alguns anys per descriure el comportament de les dones embarassades que reduïen les calories i feien més exercici en un esforç per controlar l’augment de pes propi de la gestació. La revista oficial Journal of American Dietetic Association (JADA) va publicar al juny del 2009 una anàlisi per desvelar si aquest terme naixia com a fruit d’una invenció per part dels mitjans de comunicació o d’una preocupació popular real. Segons l’estudi, els experts entrevistats no creien que fos una preocupació creixent als Estats Units, encara que no negaven la inquietud de moltes dones pel seu augment de pes i la seva imatge corporal durant l’embaràs. Suggerien també que els rumors sobre la pregorèxia podien ser una via per als professionals de la salut cap a un millor assessorament dietètic a les dones embarassades, amb informació més clara sobre les necessitats energètiques, l’augment de pes, les eleccions alimentàries més saludables i la insistència que aconseguir un pes saludable abans i durant l’embaràs és apropiat per a reduir al mínim les complicacions per a la mare i el fill.
Un altre trastorn sense dilucidar és la denominada síndrome del menjador nocturn (“night eating syndrome”). Les persones que la pateixen coincideixen en una sèrie de conductes: inapetència durant el matí, quasi no mengen en la primera meitat del dia i forta gana en la segona part de la jornada. Això els condueix a menjar massa per sopar i durant el transcurs de la nit. A aquests símptomes se sumen altres com l’insomni i els desvetllaments nocturns freqüents, acompanyats de la sensació de tenir molta gana i la necessitat irrefrenable de menjar. Així es consolida el cercle viciós.
A diferència de la bulímia o del trastorn per afartament, en aquest cas la ingesta d’aliments, encara que es fa repetides vegades durant tota la nit, consisteix en petits refrigeris, més que en una afartament o un gran tiberi. De primer unes biscotes amb formatget, després unes galetes, a continuació un got de llet, més tard un tros de xocolata… La suma dels diferents refrigeris, segons han constatat diversos estudis, pot suposar 600 calories diàries de més. Prop de la meitat dels pacients diagnosticats amb aquesta síndrome registraven un pes normal abans de sofrir aquest desordre alimentari, fet que porta a pensar que aquest trastorn condiciona i/o afavoreix l’aparició de l’obesitat. De fet, s’observa en un elevat percentatge de persones obeses.
Els especialistes en psicologia i psiquiatria utilitzen el diari dels aliments com una eina per al diagnòstic i el tractament dels desordres alimentaris.
Aquesta tècnica d’anàlisi consisteix a anotar al llarg del dia tots els aliments ingerits, de la forma més detallada possible pel que fa a quantitats, tipus d’aliment o forma de preparació, juntament amb l’hora o el moment del dia del seu consum. A més, al costat dels aliments ingerits cal anotar els sentiments i les sensacions experimentats en el moment de la ingesta o de l’elecció de cada aliment (tristesa, eufòria, avorriment, frustració, resignació…).